PERSPECTIVES ETOLÒGIQUES I POLÍTIQUES SOBRE EL "CANVI CLIMÀTIC"

I
Tenia la raó, Zeus?

Un joc entre déus

Zeus, rei dels deus de l’Olimp i amo del llamp, assabentat que Prometeu -un deu de menor rang- havia ensenyat als humans a perdre la por al foc i a utilitzar-lo, el va castigar a ser lligat amb ferros a una roca i que cada dia una àliga se li mengés el fetge; una tortura atroç, doncs els déus, encara que immortals també són sensibles al dolor.

Prometeu, desafiant l’opinió de Zeus, havia decidit que les habilitats adquirides per una família de simis des de que caminaven drets eren senyal de que no calia esperar més per a donar-los el foc, l’eina que els faria ser reconeguts com els preferits dels deus i els mortals més poderosos del planeta, destinats a grans realitzacions.

Com Zeus, els altres deus i deesses de l’Olimp consideraven que malgrat aquells simis fossin els més intel·ligents de tots els animals, tenien encara un caràcter molt immadur i eren incapaços de gestionar situacions adverses, davant les quals reaccionaven o amb massa por o amb massa violència.
Tot i això van dir-li a Zeus que era massa sever amb Prometeu, si bé, admetent que aquest no havia fet cap bé als humans regalant-los una eina que, ben segur, serviria més per fer-se mal entre ells que no pas per bé; censuraven el caràcter frívol i sempre reclamant notorietat de Prometeu, però, era de la família i esperaven de Zeus més indulgència. Aquest, però, no en va fer cas.
Cal tenir en compte que per als deus de l’Olimp, allò que fessin o deixessin de fer els humans no era pas la seva ocupació primera, doncs estaven centrats en les seves pròpies aventures i històries familiars. Així, la severa decisió de Zeus havia de tenir greus motivacions.

Una mirada a la Grècia Antiga és sempre orientadora, ja que aquell dubte sobre els límits dels humans assalta sovint el nostre pensament, incapaç d’entendre la brutal paradoxa de ser capaços de les realitzacions més admirables als nostres propis ulls, mentre que, a més de disputar entre nosaltres de manera violenta, provoquem la degradació de la naturalesa i acumulem residus tòxics arreu del planeta i a dins del nostre cos, fins a viure en malestar. I el que és més greu: condemnem les generacions futures a greus penúries sense termini previsible i provoquem enormes mals, alguns fins a l’extinció, a moltíssimes espècies d’animals i de plantes.
Tenim considerat Prometeu com l’amic dels humans i a Zeus com l’autòcrata que volia mantenir-nos en l’animalitat, però, la indignació d’aquest no era pas capriciosa i ara hi ha moltes veus que auguren el mateix que temia el gran deu de l’Olimp: l’extinció, provocada per la nostra incapacitat per manejar el foc.

En l’actual estat de salut de la biosfera les perspectives de futur són més que alarmants i el problema apareix com a gravíssim quan la governança es revela incapaç de trobar-hi solució, mentre la gent de ciència afirma amb informació, dades i constatacions irrefutables que el desastre climàtic és una realitat molt amenaçadora.
Totes les altres espècies animals mantenen comportaments grupals previsibles davant qualsevol canvi i en la mesura de les seves capacitats i oportunitats busquen la seguretat; nosaltres, però, davant problemes concrets podem tenir percepcions no només diferents, sinó a vegades fins i tot contradictòries i molt sovint conflictives.
Malauradament, la imprescindible necessitat de percebre’ns com a unitat és una descoberta recent en la història de la nostra espècie, sempre polaritzada al voltant de mites portadors de divisions i conflictes, i sempre manipulada per ambicions i interessos, siguin particulars, de polítiques partidistes o d’ideologies salvadores.
Pel nostre benestar i per la nostra supervivència com a espècie, necessitem instruments socials de governança d’abast global, que ens permetin prendre les decisions més adequades enfront els grans reptes i els grans conflictes que ens són comuns i persistents.

L’Organització de les Nacions Unides, l’ONU, precedida unes dècades abans per la fracassada Societat de Nacions quan la I Guerra Mundial, són els primers intents de la humanitat per aconseguir sentir i definir la nostra espècie com a societat organitzada. Però, arriba tardana i sobretot feble, a causa de l’enorme inèrcia dels mites antics instrumentalitzats per interessos actuals, per ara irreductibles.

Els humans havíem abusat sempre, per desconeixement, dels recursos naturals, però, ja fa moltes dècades que tenim prou informació certa, corroborada amb instrumentació científica, per saber com són de vulnerables i de limitats. Ara pràcticament tothom és conscient de que amb el nostre comportament estem condemnant les generacions properes a condicions adverses; de tant adverses, impossibles d’imaginar. Les generacions d’adults actuals tenim un greu problema d’ordre moral i psicològic que no sabem pas com solventar ni com enfrontar; fins i tot ens costa parlar-ne.

Hi han idees, iniciatives i projectes -la gran major part amb finançament públic- que ja sabem que seran del tot insuficients per revertir a temps la destructiva tendència. De fet, no sabem ni tan sols com encarar el problema, ja que qualsevol reacció efectiva necessita uns nivells polítics d’enteniment i solidaritat entre estats que ara no es donen, i tot fa témer que no es donaran pas en un horitzó de temps assumible.
Mentre, l’ONU, institucionalment incapacitada per legislar, executar i sancionar, s’ha de limitar a recomanar, avisar i alertar, amb molt poc èxit; la frase:

. . . . . . . . hem entrat a la porta de l’infern . . . . . . .

és del seu Secretari General.

Recentment, el govern dels EUA ha enunciat amb gran joia que la tan esperada energia de fusió nuclear podrà ser una realitat funcional en unes quantes dècades, sense poder precisar més degut al repte de disposar dels materials i del sistema tècnic per confinar el plasma.
Però, donant per bona la previsió més optimista -uns quaranta anys-, els efectes en el medi ambient previstos per l’escalfament de l’atmosfera auguren drames i tragèdies múltiples, almenys durant el proper mig segle. Mig segle de degradació de la meteorologia és molt de temps.
La possibilitat de disposar en un futur d’una font d’energia neta representa un abans i un després en el problema de l’escalfament de l’atmosfera, però, per evitar els grans desastres que es preveuen és una expectativa de futur massa llunyana. Els temps ens va en contra.

Als primers simis que caminaven drets, dels quals provenim, els antropòlegs els han donat el nom d’Homo erectus; uns quants centenars de milers d’anys més tard aparegué una espècie nova, un simi que modificava pedres i bastons a la que denominem Homo habilis; uns centenars de milers d’anys més tard, aparegueren aquells que ja considerem intel·ligents, als que donem el nom de Homo sàpiens; finalment, el darrer esgraó evolutiu, aquells que són molt intel·ligents, és a dir nosaltres, que ens reconeixem com Homo sàpiens sàpiens.
Però, pot ser que aquesta darrera denominació que pomposament ens atorguem sigui més el fruit d’una autocomplaença poc justificada, que no pas una denominació rigorosa i científica. La de Homo habilis miles seria més realista, no fos el cas que Zeus, a més de considerar-nos un error ja en origen, ens vegi com uns narcisos prepotents sense solució i en un rampell de mal geni acabi amb nosaltres.
Segons la mitologia grega, en temps remots Zeus ja va deixar extingir cinc diferents races humanes, unes per massa bel·licoses i altres per massa frívoles; durant la Guerra de Troia, contemplant el decebedor comportament dels contendents, per sisena vegada es va plantejar deixar-nos extingir. No ho va fer, perquè, algunes deesses de l‘Olimp, sobretot Atena, el van convèncer de no fer-ho, doncs encara albiraven per a nosaltres un futur digne.
Ara, tres mil anys després, convèncer Zeus de que no deixi que ens extingim no pot ser gaire fàcil -suposant que Atena encara ens estimi- ja que, a més de tenir comportaments destructors per a nosaltres mateixos, portem a l’extinció moltes espècies animals i vegetals, i això no els pot agradar.

Tristament, només emprant adverbis absolutament negatius podem qualificar el nostre atreviment individual, com societat i com espècie, que ens porta a arriscar la destrucció de la meravellosa naturalesa que ha necessitat 13.000 milions d’anys per expressar-se tal com és ara. Per culpa d’unes dècades de descontrol egoista, correm el risc de fer retrocedir 500 milions d’anys la història del planeta Terra, quan la vida era només organismes senzills, a més d’interrompre el progrés mental de la nostra espècie cap a la comprensió de nosaltres mateixos, de la història i de les lleis que regeixen l’univers.

Frenant el progrés evolutiu, unes quantes mancances en el nostre món emocional i sentimental ens aboquen a estats de drama i tragèdia, i podem estar segurs que, si Zeus sospesa castigar-nos és perquè no ens considera pas uns limitats mentals, sinó uns irresponsables morals.

El “canvi climàtic”

La denominació canvi climàtic és una estratègia semàntica per banalitzar, en l’estat anímic de la ciutadania, els pertorbadors efectes de l’escalfament progressiu de l‘atmosfera i els oceans.
El clima és el conjunt de constants meteorològiques que contemplen unes variables determinades: temperatura, humitat, vent, pressió atmosfèrica, etc. en un entorn geogràfic concret; unes constants meteorològiques que no són pas rígides, però sí amb uns marges de variació força previsibles, amb paràmetres que poden variar en algun episodi, però que s’observen amb regularitat i gràcies als quals la vida vegetal i animal, amb limitacions segons l’origen de cada espècie, s’hi ha anat adaptant.
Cada regió del planeta Terra te un el seu clima i cada paratge el seu microclima que, amb poques variacions, es manté des del final de la darrera glaciació ja fa més de 10.000 anys; des d’aleshores, les seves alteracions les han provocat emissions de gasos produïts per volcans, d’efecte semblant als dels emanats pel sistema industrial.

La paraula canvi s’utilitza per indicar el pas d’una situació a una altra i implica substitució d’una opció per una altra; però, la realitat és que estem immersos en un procés accelerat de degradació desordenada de les constants meteorològiques, i dir que canviem de clima és una afirmació enganyosa, feta a consciència o per ignorància; unes denominacions més adequades, tot evitant qualificatius majors, podrien ser “erosió del clima” o “destrucció de la meteorologia”.

L’actual procés d’escalfament de l’atmosfera i el seu efecte en la temperatura dels oceans i de l’aire canvia els fluxos marins i els vents, provocant irregularitats en les meteorologies regionals i amenaçant les capacitats adaptatives de les totes les espècies, especialment d’aquelles de les quals depenem absolutament: les agrícoles, justament les més vulnerables.
De tots els problemes enunciats a causa de l’augment de la temperatura de l’aire i de l’aigua, els efectes damunt l’agricultura amenaça ser el més catastròfic, doncs per donar fruit les plantes necessiten unes condicions molt determinades per completar el seu cicle vital, reproductiu i productiu.
No es poden fer projeccions de futur de les diferents meteorologies regionals, però, tot porta a témer que l’agricultura es veurà molt afectada, i no pas manera lineal i previsible, sinó de manera abrupta. En algunes regions i en alguns conreus, aquesta realitat es perceptible i causa alarma en els agricultors.

El denominat canvi climàtic és un problema nou, provocat per la utilització desbocada de les energies fòssils, a partir de dos invencions de la tècnica: primer la màquina de vapor i després el motor d’explosió, que aboquen els gasos residuals de la combustió a l’atmosfera.
Les primeres alertes són de finals de la dècada de 1980, quan la NASA i després l’ONU detectaren índex d’augment fora mesura de les temperatures mitjanes de l’aire i dels oceans, i en diagnosticaren la causa.
Aleshores, grans líders mundials es comprometeren a enfrontar el problema del “canvi climàtic”, amb discursos vehements de Ronald Reagan i de Margareth Tatcher afirmant que era el repte de la seva generació. Ara, més de quaranta anys després, amb cares i veus diferents, sentim el mateix.
Des d’aleshores, l’augment de les emissions, any rere any, no han parat de créixer com mai abans en la història.
A nivell de laboratori, la capacitat del gas de Carboni per acumular calor és una propietat física coneguda des de feia moltes dècades, de manera que no hi podia haver sorpresa entre la comunitat científica: abocant-ne grans quantitats a l’atmosfera el resultat era previsible.
No hi ha hagut un comportament racional ni de la ciència, ni del món de l’economia i molt menys de la governança, anem amb moltes dècades de retard en reaccionar i el problema cada dia que passa és més difícil de solucionar. Fins ara, els líders mundial no han estat vertaders líders en enfrontar allò que més ens amenaça.

El problema del medi ambient no és pas només el canvi climàtic. Unes quantes dècades abans, l’ONU ja era conscient de que la desertificació i la pèrdua de diversitat biològica són dues greus amenaces per a les condicions de vida de les futures generacions. Però, cap dels tres flagells no ha estat enfrontat; i més enllà de declaracions polítiques i de moltes contaminants i frustrants trobades internacionals, les emissions de CO2 continuen fortes, els processos de desertificació continuen apoderant-se de regions senceres i cada dia permetem que s’extingeixen unes quantes especies vegetals i animals, tant salvatges com domestiques.

Un flagell de grans dimensions, que no es pas nou, en els darrers anys s’ha tornat persistent i devastador com cap altre: els incendis dels boscos boreals provocats per tempestes de llamps sense pluja; l’any 2023 al Canadà van cremar 15 milions d’hectàrees i a mitjans del 24 els nombrosos inicis de foc fan témer pitjor.
Les reserves de gel polar -a les que devem la vida en l’actual escenari d’escalfament de l’atmosfera- es fonen a poc a poc, però els boscos boreals, si segueix el ritme de destrucció actual poden desaparèixer totalment en una dècada. La seva crema, com la de tots els boscos, comporta grans pèrdues, però, la major és que s’activi l’emanació de gasos naturals congelats, també d’efecte hivernacle, acumulats durant mil·lennis en el sòl boreal com resultat de la fermentació de matèria orgànica.

Els dubtes sobre la capacitat humana tenen la seva lògica, doncs al llarg de la història sempre hi ha hagut molta violència, molta pobresa i molta desertificació; i si ara, malgrat l’immens desenvolupament de l`economia, de la cultura, de la comunicació i de la ciència, encara no som capaços d’eradicar aquests flagells, és que pot ser que el nostre cervell estigui dominat per un gen negatiu que frustra els enormes i competents esforços dedicats durant centenars de mil·lennis a satisfer les necessitats vitals sentides per la nostra espècie.
Encara que la nostra extinció total no és pas fàcil d’aconseguir, sí que són previsibles grans conflictes i patiments massius per l’escassetat d’aliments i d’aigua, i per la calor i el fred intensos en un planeta amb la biosfera ja molt deteriorada, poblat per societats plenes de tensions internes i externes, moltes profusament armades i algunes d’elles amb capacitat de destrucció massiva.

Malgrat el progrés exponencial de la ciència, de la tècnica i de la capacitat organitzativa, res convida a preveure un futur millor que el present, i aquesta percepció fatal ja es dona a nivell individual i a escala planetària.
Percebem que en el passat hem comès moltes equivocacions, ja que l’estat actual de la biosfera ens porta a aquesta inevitable conclusió, però, no sabem ni perquè hem errat tant, ni tampoc sabem que podem fer per sortir-nos de l’error. Ni com a individus ni col·lectivament.

Les agressions als sistemes naturals, dels qual depenem absolutament, han estat una constant en la nostra història com espècie diferenciada dels animals. Mirant amb perspectiva, la desertificació, la pèrdua de terra conreable i de biodiversitat, i els diferents processos de contaminació, són agressions als sistemes naturals capaços de portar a l’extinció; a més llarg termini que el “canvi climàtic”, però, a l’extinció.
Per la seva gravetat, per les seves causes i per les seves conseqüències, el deteriorament de la salut de la biosfera no pot ser entès i tractat com un problema conjuntural més, com una catàstrofe natural o una guerra. Sempre ha existit el dubte sobre si seguir un camí o prendre una decisió que comporta riscos, sacrificis i dolor, podia ser una estratègia per aconseguir millores futures; l’emprendre guerres sempre ha tingut aquesta justificació.
Però, la destrucció del clima i del medi ambient general, és simplement destrucció sense retorn, destrucció sense justificació i destrucció sense esperança, i ens obliga a revisar absolutament totes les “certeses”, siguin culturals, ideològiques i polítiques en les que fonamentem el nostre sistema de vida. I més quan massa sovint les institucions científiques de seguiment de l’escalfament global, han de constatar errors en la previsió que allunyen qualsevol notícia esperançadora.
La deriva cap al desastre es fa cada dia que passa més evident, i l’angoixa, l’ànsia i la impotència s’apoderen paulatinament de les emocions i els sentiments de tothom que no estigui “impermeabilitzat” per un trauma infantil o epigenètic.
El problema apareix com a gairebé desesperant quan, encara que sigui poc a poc i en la mesura que els grans problemes no se solucionen, la ciutadania va percebent que els primers llocs de decisió política, social i econòmica, estan intensament poblats per persones que pertanyen al col·lectiu d’impermeabilitzats; és difícil d’entendre altra cosa, cada vegada que un responsable de primer ordre adopta una decisió motivada per guanys econòmics, o de poder personal, o de poder corporatiu, sabent que tindrà conseqüències greus per a la salut i la vida de tantes persones.

No és només Zeus qui dubta dels humans, sinó també nosaltres mateixos, i la necessitat d’eradicar comportaments negatius ha estat a bastament expressada al llarg de la història. La vocació educacional per l’ordre moral és una constant a totes les cultures. Justament, la primera novel·la de la història: L’epopeia de Gilgamés escrita a Summer fa uns de 4.300 anys, ja respon a aquest propòsit i es planteja quina ha de ser la vocació de la governança.
Sentim la necessitat de conèixer quins són els orígens i les causes que generen les actituds i els comportaments individuals i grupals; totes les filosofies, les ideologies i les religions que han sorgit al llarg de la història tenen aquesta vocació: identificar, entendre i definir els problemes, per poder assenyalar el camí correcte.
Els temps actuals són plens de problemes concrets i farcits d’amenaces encara poc definides quantitativament i temporalment, i en no ser conjunturals sinó estructurals, ni tampoc ser justificables com a esforç per arribar a un món millor, la percepció més generalitzada és que la humanitat és incapaç de gestionar i de solucionar els problemes que ella mateixa genera. I es va formant, especialment en la gent jove, un estat d’ànim pessimista i fins i tot fatalista.

Els sentiments positius i la intel·ligència, són les eines que tenim per enfrontar qualsevol dificultat i repte, i quan aquestes fracassen s’imposa aquella frase del savi Esquíl escrita a Atenes ara fa 2.500 anys, quan adverteix:

Aquell déu que encamina els mortals a la saviesa, disposa que en el dolor es facin amos del coneixement. Fins en el somni, el penós record dels nostres mals destil·la sobre el cor i encara que sense voler-ho, ens arriba el pensar amb seny.

Un pensament que és del mateix material constructor de la Bíblia hebrea: només amb el càstig, som capaços d’aprendre.
El problema és que als adults actuals no ens arriba “el pensar amb seny” i ”el dolor” el patiran els nostres descendents, mentre nosaltres, els causants, instal·lats en alts nivells de consum, fem pocs esforços per deturar la deriva.
En la frase esmentada, Esquíl es refereix a la individualitat de la tragèdia humana, doncs els Grecs Antics havien entès que els desastres que provoquem els humans a l’àmbit social, tenen tots solució quan regeix el sistema democràtic.

Passa el què passa, perquè, no sabem el què ens passa

Aquesta frase popular, antiga i sàvia, que pot ser amb altres paraules existeixi a tots els idiomes, atribueix els nostres mals a la pròpia ignorància. El filòsof de la Il·lustració Emmanuel Kant hi va afegir un matís: “la ignorància culpable”.

Observant els comportaments socials, podem considerar que si bé n’hi ha que es poden objectivar i fer-los preveure, allò que determina els més decisius són estats emocionals i sentiments complexos, difícilment definibles i previsibles en paràmetres estadístics, econòmics o socials.
Reprodueixo un escrit de Pere Molas, del capítol 12 del Manual de Història Moderna, editat per Ariel l’any 1993, que explica breument una tendència que des de fa unes dècades s’ha anat imposant a gairebé tota la historiografia.

La història de les mentalitats col·lectives, constitueix un atractiu camp de renovació del treball històric en els darrers quinze anys. Amb el nom de “història de les mentalitats” s’hi troben diverses realitats. Es tracta sobre tot de conèixer la mentalitat col·lectiva dels homes del passat, de comprendre la seva manera de pensar, de sentir i de comportar-se en la vida, allò que alguns historiadors han denominat “inconscient col·lectiu”. Pretén estudiar, no només els elements reals sinó els factors de tipus imaginari o fantàstic que els homes i les dones d’altres temps coneixien per tradició oral. També pretén reconstruir els sentiments, les actituds, la sensibilitat, l’afectivitat i la religiositat. La història de les mentalitats és una conseqüència de la incorporació a la ciència històrica dels temes i els mètodes de l’antropologia.

L’autor diu que la “història de les mentalitats”, denominada també “inconscient col·lectiu” i alguns altres noms, és una incorporació recent a la disciplina intel·lectual dels historiadors, però, és molt evident que, des de sempre, és la perspectiva que més ocupa els governants. L’experiència acumulada per la classe política, els porta a entendre que pot ser més decisori l’estat mental, o sentimental o emocional que mantingui la ciutadania en relació a un tema determinat, que pot ser fins i tot vista com trivial, que no pas qualsevol altre element vertaderament rellevant.

Malgrat la dimensió de l’amenaça, excepte entre els que en fan una causa militant, “el canvi climàtic” és poc un tema de conversa ciutadana, i quan una notícia cridanera fa inevitable esmentar-lo, s’hi dediquen unes quantes frases curtes i tòpiques, i a canviar de tema. Difícil de saber, si per massa atordidor o per poc percebut.
És un repte entendre quina és la “mentalitat col·lectiva” d’avui, que fa possible que una amenaça de catàstrofe general i greu, mereixi tan poca atenció per part de la ciutadania. Hi pensem, però, no en parlem ? o simplement, no ens preocupa ? Hi haurà de tot; les enquestes diuen que preocupa tothom, però, que poc se’n parla i menys ens hi involucrem.

Intuïm, sabem, que qualsevol reflexió mantinguda sobre el canvi climàtic, aboca a una reflexió sobre nosaltres mateixos, sobre el nostre comportament i les nostres responsabilitats: sabem que abusem de pràctiques que hauríem de restringir, sabem que claudiquem davant el poder de torn i acceptem en silenci molts dels seus abusos, sabem que no hem sigut conscients d’alguna amenaça evident fins que ha estat massa tard, sabem que hem comés error, sabem que . . . . . . . . La reflexió, o la conversa si és compartida, finalitza amb unes quantes conclusions morals i ètiques de poc recorregut; i es canvia de conversa.

Diem que en els gran temes ens movem per principis; hi ha molta reflexió en aquesta qüestió, i la moral i l’ètica hi tenen un lloc central. Aquesta Crònica adopta una perspectiva que, sense menystenir-les pas, explica el progrés de les societats -i de les persones- observant la major o menor satisfacció de determinades necessitats que compartim amb els animals i que, per ordre evolutiu, ens condicionen més que no pas la moral i l’ètica. Aquestes dues poden prosperar, només quan estan degudament i ponderadament satisfetes les necessitats genètiques primàries. El mateix que la terra per a la planta.

Entenent que, com espècie animal que som, la nostra capacitat per a viure bé i en pau és innata, i que només la infra cultura dominada pel supremacisme i la corrupció ens en allunyen, aquest text proposa unes quantes reflexions que facin que aquest enunciat de principis sigui, no pas absolutament acceptat, però sí comprensible, adoptant uns criteris d’interpretació de la història fonamentats en aquella part de l’etologia humana que compartim amb els animals.

Aquesta Crònica d’un milió anys, és una breu passejada per la història des de que érem uns micos hàbils fins avui, posant de relleu tant els progressos com les dificultats més rellevants en el nostre progrés evolutiu per, finalment, exposar les mancances que llasten les actituds i comportaments fins a abocar-nos a situacions extremes, com l’actual.
Un altre interès és proposar unes quantes reflexions sobre realitats a bastament conegudes, però que han estat poc considerades tot i ser molt rellevants, en opinió meva degut a un supremacisme cultural -l’etnocentrisme generat pel poder-, però sobretot al propòsit ideològic d’amagar, o almenys ignorar, aquelles societats i cultures que van experimentat processos positius rellevants, fonamentant-se en valors totalment diferents, i fins i tot contraposats, als ara imperants que ens caracteritzen.

Pretén identificar quins han estat els elements, factors i conjuntures diferents que al llarg de la història i sense projecte educacional, han portat a l’aparició de receptes, solucions i sistemes que s’han mostrat vàlids per superar mancances o problemes, i per progressar; i, en paral·lel, identificar quins han estat i quins són els entrebancs, els llastos i els malentesos que actuen en contra.
També aprofundir en la idea que la mala governança és el resultat inevitable de l’acumulació de dèficits emocionals, sentimentals i de pensament, arrelats en les persones i en les societats, expressats en el supremacisme i la corrupció, les dues cares de la mateixa moneda, on l’objectiu real és la corrupció i el supremacisme només l’eina d’agitació per aconseguir-la.

Una recerca no fatalista porta a detectar que en el llarg camí de la història i malgrat els molts episodis i comportament destructors, han existit societats que adoptant estratègies noves els han reduït, o reconduït o neutralitzat, i han pogut viure períodes de plenitud creativa envejables. Algunes d’aquestes estratègies culturals i socials es van anar integrant amb intensitats i formes diferents a altres societats, com la nostra, i conformen un patrimoni cultural valuós.
Un caràcter comú a aquelles societats d’èxit -les societats sàvies del capítol XII- totes antigues, és que no van tenir pas ni llibres sagrats ni projectes educacionals, i el propòsit d’aquestes pàgines és identificar, entendre i descriure aquells processos civilitzadors, referenciant-los a l’espai i al temps, i detectar aquells caràcters de les societats actuals que en són hereus.
Si aquesta perspectiva de la història té algun sentit, el savi vers d’Antonio Machado:

. . . . . . caminante, no hay camino, se hace camino al andar. . .

apareix com la fórmula més realista.

Si el lector llegeix la darrera pàgina d’aquest text, veurà que pretén ser una ampliació crítica i no poètica de la frase que Sòfocles posa en boca coral a la tragèdia Antígona, una lloança a la humanitat acabada amb una advertència contundent: quan tolerem la corrupció podem perdre tot allò que amb tant d’esforç, temps i l’ajut dels deus hem aconseguit.

El gen violent

Per conèixer els nostres comportaments, tant els individuals com els grupals, és convenient entendre el caràcter dels nostres ancestres propers en l’escala evolutiva; ens hi ajudarà el contemplar un ramat de qualsevol mamífer herbívor, salvatge o domesticat: simis, búfals, cavalls, cabres, etc.
Els mitjans audiovisuals ofereixen imatges d’animals salvatges i els seus comportaments, enregistrades amb gran mestratge i esforç per part dels realitzadors. Cal lamentar que, massa sovint, els comentaris que acompanyen els reportatges atribueixen als animals percepcions, emocions i sentiments que només són pròpies dels humans, i els desnaturalitzen, a més de perdre l’oportunitat d’explicar etologia i ecologia, aprofitant el gran efecte motivador que tenen les imatges.
Ens convé més entendre la nostra animalitat, que no pas la humanitat dels animals, que només serveix per infantilitzar l’espectador; un altre “error” és atribuir als mamífers la voluntat de tenir descendència, quan la realitat és que no es proposen pas tenir fills i s’aparellen només per satisfer el seu desig sexual. Nosaltres, els intel·ligents humans, encara no sabem a quina època de la nostra llarga evolució vam descobrir la seqüència causa-efecte. És en el sistema evolutiu no conscient on radica la saviesa de l’espècie, i no pas en la voluntat dels individus.

Excepte unes poques espècies d’animals en les que els individus viuen sols, la major part són gregàries i formen comunitats més o menys grans segons l’espècie, on impera la sensació d’harmonia. La imatge de grup en pau, a vegades es veu alterada per l’enfrontament entre els mascles que opten a ser el preferit sexual de les femelles, i en algunes espècies -els mansois ovins, per exemple- els reptes poden acabar amb la vida d’un dels aspirants.
Aquest comportament violent és el sistema que l’evolució ha adoptat per millorar l’espècie i per reduir la consanguinitat: la lluita física garanteix que de tots els mascles del ramat, el de més salut i més fort sigui qui transmet el seus gens a totes les femelles, sense exceptuar-ne les seves mares, germanes i filles.
A totes aquestes espècies, s’observa que aquells mascles que no han guanyat el combat per ser l’alfa, és a dir tota la resta, no demostren cap hostilitat envers les femelles, malgrat que gairebé totes elles mostren preferències sexuals pel mascle guanyador. És a dir, que la insatisfacció sexual dels mascles no la paguen les femelles; mentre que en els humans, el patriarcat porta a un comportament agressiu dels homes sexualment insatisfets, envers les dones. En les societats matriarcals, aquest comportament masculí és inexistent.

En els animals, fora d’aquests episodis, que només es donen en les èpoques de fertilitat de les femelles, no existeix pas violència, encara que si joc violent entre mascles joves, però, sempre amistós i prèviament convingut entre dos individus de la mateixa edat i pes, en uns embats semblants al joc de boxa reglada.

En la majoria d’aquestes espècies les femelles lideren en grup i no hi ha baralles entre elles per exercir-lo, ni tampoc comporta cap privilegi.
El paper dels mascles, a part de ser els dispensadors d’esperma, a dins el ramat és força irrellevant, tot i que molt sovint se’ls atribueix la condició de líders del grup, una opinió influenciada pel masclisme imperant i que afecta poques espècies.
L’explicació és senzilla: el mascle dominant te una vigència de poc temps en la seva funció, potser un, dos o tres anys segons l’espècie i circumstància, ja que sempre hi ha un altre mascle jove que li disputa el lloc. Per contra, les femelles acumulen experiència durant tota la seva vida, estan molt més preparades per liderar el ramat i la genètica s’hi ha adequat.

És impossible ignorar una major propensió a la violència dels individus de sexe masculí que no pas del femení, un caràcter específic que forma part de l’estratègia evolutiva. Però, en els humans actuals, aquell gen violent no té cap funció vital, ja que fa uns 50.000 anys vam superar l’estratègia del mascle més fort, adoptant els aparellaments sexuals més o menys lliures entre dones i homes, amb parentius com més allunyats millor.

Certament, a banda d’aquest inevitable gen violent propi dels mascles, la violència pot apoderar-se dels individus i dels grups; també de les femelles.
Es pot observar que a camp obert, tant en herbívors salvatges com en domèstics, l’escassetat d’herba no porta mai a una lluita per a pasturar-la: podem veure que ramats de diferents espècies pasturen barrejats i sense problema, i quan l’herba escasseja, marxen a un altre lloc.
Sorprenentment, disputen violentament el menjar que els proporciona el ramader.

També es pot observar en totes aquestes espècies, en el cas d’estar confinades en poc espai, o de no disposar d’aliment suficient, poden entrar en conflicte i generar violència; i quan aquest es desencadena, en el cas d’haver-hi animals procedents de ramats diferents, els primers en ser agredits són els d’origen familiar diferent als de la majoria, encara que haguessin conviscut pacíficament durant anys. Hi ha doncs, una discriminació “ètnica” latent, que s’activa en cas d’escassetat i és capaç de desencadenar violència a l’interior del grup.

Davant l’atac de carnívors, la resposta dels herbívors sol ser la fugida, però en algunes espècies -com els búfals i els nyus africans- també pot activar-se el gen violent, per defensar-se.
Una altra observació és que aquelles espècies de simis que utilitzen pedres per trencar la closca de fruits secs, quan els mascles disputen entre ells no les utilitzen pas.
I una altra a tenir en compte, és que quan un cadell de carnívor se sent acorralat, intenta defensar-se agressivament; cosa que no succeeix quan es tracta d’un cadell d’herbívor, que busca la seguretat en la fugida. Els infants humans fan com aquests darrers i no pas com els carnívors, però, de més grans som força guerrers.

Provenim d’una seqüència d’espècies que inicialment eren completament herbívors, que més tard començaren a menjar insectes i petits animalons, i més tard gràcies al foc, animals majors. Si evolutivament provinguéssim d’una espècie carnívor, ben segur que la potència del gen violent propi d’aquestes ja ens hauria fet desaparèixer fa molt de temps.
Però, malgrat que el nostre origen biològic sigui una espècie de simi vegetarià, el nostre comportament al llarg de la història és més la pròpia dels carnívors, caracteritzat per la lluita ferotge per liderar el grup i per la lluita ferotge entre grups diferents pel territori i pels recursos.
És després de la domesticació del foc, quan els humans vam començar a actuar de la mateixa manera com ho fan els carnívors, és a dir perseguint, acorralant i sacrificant l’adversari, en aquest cas l’animal a abatre.
El comportament que incorpora l’ús de la violència amb la finalitat de menjar molta carn, va representar la incorporació a la vida d’allò que fins aleshores la nostra espècie només activava per protecció davant estats d’emergència. Va ser un canvi cultural esdevingut gràcies a una millora de l’estat de la tècnica -la domesticació del foc-; no va ser pas un canvi genètic i, per tant, en principi no hauria de ser hereditari. Però, l’experiència ens diu que el gen violent propi dels carnívors se’ns ha anat activant, no sabem si és en la mesura que mengem carn a dojo, o no hi te res a veure; i a la imprescindible figura del mascle alfa vinguda de l’estratègia evolutiva, l’activitat de la cacera hi va afegir l’exaltació del gran caçador, una mescla ben explosiva.

No podem pas assegurar que abans de la domesticació del foc, els nostres ancestres, encara que no sentissin perill, tinguessin sempre un comportament absolutament pacífic; sabem que els ximpanzés són capaços d’organitzar expedicions a fora el seu territori, per anar a assassinar a algun antic rival del mascle alfa actual, foragitat per aquest i que ara viu en un altre grup; però, els ximpanzés ja són omnívors.
En els humans, sabem que en un entorn violent -una guerra- poden créixer els sentiments i els comportaments negatius més extrems com la por, la crueltat, la venjança, la covardia, l’odi i el supremacisme; però també la solidaritat, la valentia fins l’heroisme, la compassió i l’empatia.

Aquesta seqüència d’exposicions i raonaments, porta a concloure que el gran objectiu de la cultura i de la societat, i per tant de la governança, ha de ser minimitzar els motius i les ocasions en les quals l’exercici de la violència pugui arribar a generar satisfacció personal i reconeixement social, ja que quan això esdevé el gen violent es converteix en una “cultura dominant” capaç d’arrelar en la societat; i és aleshores quan la violència es justifica, es lloa i es pot enquistar com mite.
Així, allò que el títol de l’apartat denomina el gen violent, no és tal, perquè no és hereditari, però, sí culturalment transmissible; no és pas de naturalesa bioquímica, sinó moral.

Una altra perspectiva, la del rellevant psiquiatra vienès de la primera meitat del segle XX, Wilhelm Reich, deixeble de Sigmund Freud, basant-se en estudis mèdics hospitalaris -els dos van ser, un després de l’altre, els directors de l’Hospital Psiquiàtric de Viena- va deixar escrit que els efectes del mal aprenentatge de la l’afectivitat en els nadons i de la sexualitat en els infants i els adolescents estan a la base de la gran major part de les actituds i conductes antisocials com la propensió a l’egoisme patològic, al recurs a la violència, a la droga addicció i al masclisme des acomplexat,
Esgarrifat, preveia l’ascens del nazisme i de l’adhesió social que tindria. Un text seu és aplicable al nostre temps:

La manca de plaer és el terreny damunt el qual l’individu projecta les ideologies negadores de la vida, que són la base de les dictadures. La por a una vida lliure i independent es converteix en una poderosa font d’on extreuen energia individus o grups, amb la finalitat d’exercir tota classe d’activitat política reaccionaria.

Mart, el deu de la guerra de l’Imperi Romà, copiat dels Grecs Antics, que li donaven el nom d’Ares, ha estat molt ben considerat durant segles. Els Grecs, però, a l’inrevés dels Romans, el consideraven un deu perniciós i no li tenien cap adoració ni reverència; un mal bitxo que només porta sofriments, maldats, destrucció i mort. Nosaltres en això hem estat durant segles hereus de l’Imperi Romà, i els imperis europeus es van aconseguir mobilitzant exèrcits presidits pel mite de Mart.
Ara, entre la ciutadania majoritària aquest deu ha perdut adeptes, però, manté encara la seva dominància en molts dels llocs de decisió.

Una forma de violència extrema ha estat present a tota la llarga època que va des del desenvolupament de l’agricultura fins fa poc més d’un segle: l’esclavatge, la reducció de persones a la condició servil sense drets de cap classe. Cal suposar que és a les primeres societats urbanes quan apareix amb dos orígens diferents; una són els soldats vençuts en una batalla, els vencedors poden executar-los o fer-los esclaus; l’altra són els deutes impagables que es redimien amb la submissió total del deutor cap a el creditor. L’Imperi Romà va ampliar les fonts i va envair esclavitzant els vençuts i segles després els imperis europeus van fer el mateix a Amèrica, Àfrica, Àsia i Oceania.

De tot l’enorme ventall de comportaments, emergeix una espècie d’animal: el ximpanzé bonobo, que ha estat capaç d’evolucionar adoptant conductes individuals i socials, totes de caràcter sexual, dedicades a eradicar la violència a dins el grup. Pot ser que eren aquests els futurs destinataris del foc com regal de Zeus i que Prometeu, imprudentment, va donar als homo erectus. Se sabia que Zeus sovint viatjava a l’interior d’Àfrica, però, no el perquè.

Les quatre necessitats genètiques

A la llum de la història, de la psiquiatria i de l’etologia, podem entendre que la capacitat d’empatia, la solidaritat i les altres qualitats morals, i també de les actituds i comportaments que en són contraries, no depenen pas del nostre bagatge evolutiu enregistrat en el codi genètic, sinó de la qualitat de les emocions, els sentiments i els pensaments que hàgim estat capaços de desenvolupar en un entorn i una època determinades. I aquesta capacitat, o incapacitat, no l’hereten els descendents, sinó que per donar-se, s’han de reproduir les condicions generals que les ha propiciat.

Però, les nostres emocions primàries, com l’alegria, la curiositat, la por, la gelosia o la ira, són les mateixes que experimenten els animals superiors i sí que són genètiques.
I també ho són les necessitats bàsiques: el reconeixement, el benestar, la seguretat i la llibertat,
La comprensió i l’acceptació de que aquestes quatres necessitats, que són plenament humanes i també plenament animals, són genètiques i per tant inevitables, estalviaria molts problemes. Malauradament, però, ni els projectes polítics, ni els educacionals, ni la ciència política les tenen en consideració com a referents interdependents i imprescindibles per a la bona governança.

Pel fet de ser d’origen genètic, el major o menor nivell de satisfacció de qualsevol de les quatres necessitats afecta la salut física i psicològica de les persones i de les societats. Els efectes negatius poden perllongar-se en el temps, depenent de la durada de la restricció, de la intensitat i també de l’estat físic i psíquic previ de la persona o el col·lectiu que els ha experimentat; totes les restriccions de necessitats genètiques deixen seqüeles, que només la seva satisfacció mantinguda en el temps pot guarir.
És evident que podem experimentar polaritzacions en cada una de les quatre necessitats, sigui com a caràcter bàsic, sigui com a conjuntural: hi ha persones que són molt vulnerables a l’emoció de la por, n’hi ha que senten condicionada la seva satisfacció personal a un alt nivell de benestar material i n’hi ha que exigeixen als altres un alt nivell de reconeixement.

El progrés, tant l’individual com el col·lectiu, consisteix a que les quatre necessitats genètiques: el reconeixement, el benestar, la seguretat i la llibertat tinguin un nivell de satisfacció ponderada. Aquesta mirada ens pot portar a imaginar un món feliç, sempre que estiguin ben assolides; quan un individu, grup, societat o país, viu un temps fruint-les equilibradament, les seves capacitats s’expressen en plenitud, i sorgeix, no pas la felicitat, però, sí l’alegria de viure i el talent creatiu. Referit a grups, uns quants “moments històrics” ho demostren; i referit a les persones individualment, tothom pot experimentar-ho en el decurs de la vida.

Una realitat històrica constatable, és que quan en una societat amb les llibertats i els elements de reconeixement restringits, s’enfonsen el benestar i la seguretat, la resposta és la revolta tumultuosa i l’anarquia violenta.

Per ordre evolutiu, que és condició jeràrquica, només amb la satisfacció ponderada i equilibrada de les quatre necessitats, poden desenvolupar-se plenament els sentiments i pensaments que fan avançar les persones i les societats en tots els seus reptes i en totes les seves aptituds.
És il·lustratiu l’exemple de la bona terra, imprescindible per a tenir bones plantes: tots els esforços esmerçats en cuidar una planta, poden ser en bona part estèrils si la qualitat del sòl que la sustenta presenta mancances o desequilibris.
La reflexió sobre les quatre necessitats continua amb la constatació que en els humans evolucionen i adquireixen complexitat.

El reconeixement

També en altres, però, en totes les espècies de mamífers, el reconeixement és la primera necessitat sentida just al néixer, quan la mare i en algunes espècies d’ocells i amfibis també el pare, els demostren afectivitat i comencen a protegir-los i a alimentar-los.
Com a mamífers que som, aquesta primera relació consisteix i es conforma en una dependència afectiva marcadament sensorial que empremta i arrela en la vida de cada persona, i definirà alguns o molts dels trets bàsics del seu caràcter.
El reconeixement es pot definir com la necessitat de de ser tingut en compte, de ser respectat i ser estimat, i com que sensorialment sempre va associat a la primera afectivitat, al primer aliment i a la primera sensació de benestar i seguretat, el seu arrelament i importància són absolutes; condiciona la qualitat de les nostres vides i és imprescindible per al benestar material i moral.

És en la necessitat de reconeixement on els humans hem afegit més complexitat, que va des del sentit de justícia i equitat fins el respecte a les identitats de diferent ordre, a la intimitat, a dins la família, al grup social immediat i al col·lectiu social ampla.
És pot dir que és el “factor constructor” de la personalitat individual, així com el motor de la socialització i dels canvis socials; quan ens referim a descontentament, individual o social, o a manca de llibertat, és el reconeixement allò que se sent agredit o menystingut.
De fet, les nostres vides estan marcadament condicionades per la major o menor satisfacció d’aquesta necessitat; pràcticament tots els problemes de personalitat i de mancances i incapacitats afectives hi estan relacionats.
A bastament atès i considerat com a molt rellevant des de fa unes quantes dècades, tot allò que te a veure amb el reconeixement va adquirint preeminència, tant en les preocupacions i anhels de la ciutadania com en els mitjans de comunicació. Llibres, tècniques d’ajut, individuals i de grup, discursos polítics i canvis legislatius, tenen com objectiu incrementar els elements de reconeixement per aconseguir benestar psicològic i moral, tant individual com social.

En els darrers anys, una nova activitat s’ha introduït en la vida diària de moltes persones: l’atendre les xarxes socials, amb moltes variants que van des del divertiment banal fins la gairebé dependència; i tot aquest món gira a l’entorn del reconeixement.

Una societat amb moltes associacions i grups amb activitats diverses: culturals, esportives, gastronòmiques, artístiques, filosòfiques, etc. etc. és un col·lectiu amb molts elements de reconeixement, i les tiranies saben que una societat amb molts elements de reconeixement evoluciona a més exigència de llibertat; per això, les llibertats de reunió i d’associació, a molts països estan restringides. La corda llarga és sentida pels poders autoritaris com una amenaça.

Cal observar que encara que no sigui necessàriament una seqüència causa-efecte, el reconeixement és un gran factor en l’adquisició de responsabilitat, i aquesta porta a la capacitat organitzativa.
Moltes espècies d’insectes tenen una alta capacitat organitzativa, però, estrictament limitada a determinades funcions; i hi ha mamífers -poques especies- que també en tenen, però només per caçar i per vigilar els depredadors. Els humans som capaços d’adquirir-la i aplicar-la a conveniència, però, estranyament, ara que és quan més la necessitem, no apareix gairebé per enlloc.

El benestar

Entès com seguretat material: menjar, beure i protegir-se del fred, la calor i el dolor, són necessitats a satisfer. Els animals són frugals, no “consumeixen” més benestar que aquell que necessiten vitalment; en això, els humans som uns descontrolats i caminem cap a la perdició, tant pel com i el perquè consumim com pel que malmetem.

La seguretat

És l’estat emocional de viure sense por; els animals són éssers molt racionals, però, poc intel·ligents i poc imaginatius en comparació amb els humans; però, en nosaltres, aquests dos darrers caràcters ens redueixen el primer, i busquem la seguretat, fins a caure en la inseguretat mancada de lògica: fa més mal la por que el mal diu la sàvia dita popular, i no és pas un joc de paraules.
Els animals poden tenir por, només d’allò que perceben en l’immediat i, en tot cas arxiven en la seva memòria aquella situació i s’alerten si es repeteix; però, si no hi ha cap amenaça a la vist, l’oïda o l’olfacte viuen en seguretat. En nosaltres, la capacitat de preveure sumada a l’abundant imaginació ens fa vulnerables i la por ens fa perdre racionalitat; en aquesta qüestió, els torturats humans, a la inseguretat racional n’hi hem afegit moltes altres de no tant racionals, com la por a la mort. Durant molts segles, la pot a anar a l’infern era la primera preocupació de la ciutadania.

La llibertat

Hi ha una gran la quantitat de literatura i de discursos dedicats a la idea de llibertat; la considerem un valor humà, però, ben segur que tant les sensacions com les emocions que experimenten els animals que havent estat reclosos recobren la llibertat, són les mateixes i de la mateixa intensitat que les que podem experimentar nosaltres; la diferència és que nosaltres ho podem expressar en paraules i escrits, i ells no.
La necessitat de llibertat es manifesta en els animals en llibertat de moviments i d’emetre sons, activitats imprescindibles per poder satisfer el reconeixement, el benestar i la seguretat; mentre, en els humans es manifesta a demés en la necessitat d’expressar emocions, sentiments i idees, i d’associar-se amb altres persones.

Sorprenentment, som capaços de relativitzar moltíssim la necessitat de llibertat, quan per exigència biològica és la més rellevant, ja que és la que fa possible satisfer les altres tres. A un animal, allò que li és vital és la llibertat per relacionar-se amb els seus iguals, per trobar aliment, per aparellar-se, per protegir-se de la meteorologia adversa i per defensar-se o fugir.
Els humans, encara que a vegades no siguem prou conscients de que és la més rellevant, ho és per la seva condició d’herència genètica i per la seva pròpia jerarquia, i tota restricció sigui imposada o auto imposada, perjudica el nostre sistema emocional, sentimental i cognitiu en paràmetres que poden ser més o menys conscients i més o menys intensos, però, inevitables.

L’expressió comuna “vocació de llibertat” és equívoca, doncs una vocació pressuposa una capacitat d’elecció: pintor, mecànic, polític, pastor, comercial, etc. i és per tant una opció, mentre que la llibertat és una necessitat vital, l’equivalent a la d’alimentar-se o de protegir-se. Es pot dir que la llibertat és una necessitat primària, que la filosofia ha convertit en un dret i sorprèn, per contrast, la poca atenció, la poca importància que s’atribueix a l’exercici de la llibertat dedicada a protegir la col·lectivitat, sigui el grup o la societat; es reserva per a la figura de l’heroi, gairebé només per a passatges antics i contes infantils, excepte quan es donen casos de conductes excepcionals que poden ser notícia; al meu entendre, en l’actual estat de l’atmosfera el futur depèn de la major o menor satisfacció de la llibertat d’expressió.

Tant en individus com en societats, quan la llibertat no està restringida amb severitat o violència, però la considerem un element transaccional i hi renunciem, a canvi de benestar o de seguretat, aleshores perdem salut psicològica i capacitat de reacció davant situacions adverses,
És rellevant que de les quatres necessitats, n’hi ha dues: el benestar i la seguretat, que es poden relativitzar; mentre que tant la llibertat com el reconeixement han d’estar sempre plenament satisfetes, i quan no és així, la persona, o la societat, viu en un estat mental baix que afecta la qualitat de les emocions, dels sentiments, dels pensaments i també la salut física.

Aquest és el punt vulnerable de l’aventura humana de tots els temps, la individual i la col·lectiva, perquè l’exercici de la llibertat és una necessitat genètica irreductible. Inhibir l’actitud, l’acció o la paraula per un càlcul de la quantitat de benestar o de seguretat que podem perdre, a no ser que el càstig sigui insuportable, ens emmalalteix. No suportem sense dany psicològic, haver renunciat a la llibertat de paraula o d’acció, en aquelles ocasions que hem sentit que les nostres emocions i sentiments requerien exercir-la.

Avui la idea de llibertat, en els països amb una democràcia consolidada, forma part del reconeixement, ja que ens ve donada gratuïtament pel sistema polític, però, no se sent com l’element fonamental de la percepció de nosaltres mateixos, i per esbiaxament cultural i també per retorçament polític es presenta com una opció ideològica, quan és una exigència metabòlica.

Exercir la llibertat a favor de la col·lectivitat, és una conducta honorable, pot ser fins i tot heroica, i és en aquesta funció on la llibertat adquireix el seu major valor. En aquesta Crònica, quan s’esmenta la llibertat és sempre en aquest sentit: l’exercici individual de la llibertat a favor de la col·lectivitat.

De tots els diferents sentiments de llibertat que els humans hem anat elaborant, la de pensament és el més complex. En principi, ja que es pot exercir sense haver de demanar permís a ningú, es podria suposar que tothom i sempre pot ser una persona lliure pensadora, però, l’observació de les actituds i les conductes porta a entendre que no sempre i no pas tothom la frueix.
Immanuel Kant, un dels més notables teoritzadors d’aquell vigorós moviment cultural del segle XVIII que fou la Il·lustració, va escriure:

La il·lustració és l’alliberament de l’home de la seva incapacitat culpable. La incapacitat és la impossibilitat de servir-se de la seva pròpia intel·ligència sense la guia de ningú altre. Aquesta incapacitat és culpable, perquè la seva causa no és pas la manca d’intel·ligència, sinó de valor i decisió per servir-se d’ella per un mateix, sense tutela d’un altre. “Tingues el valor de servir-te de la pròpia raó” és el lema de la il·lustració.

Aquesta declaració de principis representa la recuperació d’antigues formes de sentiments i pensaments propis de la Grècia Clàssica: Sòcrates, Diògenes i tots els altres membres que han transcendit d’aquella gloriosa època de la història se servien de la pròpia raó. I hem de convenir que servir-se de la pròpia raó, és a dir el pensament lliure, representa l’estadi més elevat de la consciència humana i conforma el medi més propici per al desenvolupament de totes les nostres capacitats.
Aquesta virtut extraordinària, pot ser que la tenen en plenitud només els infants durant uns pocs anys: el demanar insistentment el perquè? de tot sembla indicar-ho.
En els adults, el pensament lliure no es dona mai de manera absoluta, ja que és el resultat d’un exercici individual, difícilment comunicable i persistentment continuat de reflexió, d’assajar l’aplicació del sentit comú i l’empatia, en paral·lel a l’esforç moral de depurar els sentiments de separativitat i les necessitats exagerades de reconeixement, de benestar material i de seguretat; anant bé, el treball de tota una vida; i ni així. Sembla que el grec Sòcrates era capaç d’ensenyar-ne el camí, però de personatges com ell no n’hi ha pas a cada cantonada.

Les distorsions

Identificades les quatre necessitats genètiques, el procés de civilització consisteix a l’adequació de cada una d’elles als canvis arribats per quatre categories de condicionants diferents: la demografia, l’estat del medi natural, l’estat del medi social i l’estat de la tècnica.

Arribem al fons de la qüestió, quan identifiquem quins són els elements que poden interferir i impedir el progrés en la satisfacció de les quatre necessitats i portar al conflicte.
En podem trobar dues que tenen la capacitat de deturar l’harmonia i fins i tot destruir el procés civilitzador: un és la violència i l’altre l’engany. Hi dedico unes quantes frases per il·lustrar-los.
Els ramaders i altres domesticadors d’animals apliquen aquestes dues estratègies, combinant-les segons les seves conveniències, per guiar-los, per confinar-los, per apressar-los i quan convé per sacrificar-los. En la governança dels humans, també; la història n’és plena. Un continu, de fet.
En els humans, la violència i l’engany poden generar-se a l’interior del col·lectiu, o per una invasió externa, mentre la violència es pot exercir amb diferents expressions i intensitats, i provoca inevitablement el dolor i el rebuig dels que la pateixen; mentre que l’engany es pot manifestar en formes diferents, com la simulació o la mentida, i sobretot en l’autoengany col·lectiu, al qual s’hi arriba quan una persona o un grup implementen estratègies de seducció cap a una utopia fonamentada en sentiments supremacistes, capaços de ser tan forts que retorcen l’opinió individual i la pública, fins auto inhibir les necessitats de llibertat i de reconeixement.

Cal remarcar que tots els textos moralitzants de tots els temps, tant els heterodoxes com els ortodoxes, consideren el supremacisme com l’únic pecat vertader, donant-li també altres noms, com separativitat i titllant-lo del major obstacle per al progrés moral, tant dels individus com dels grups i de la humanitat sencera. És la font que alimenta el complex de superioritat i s’expressa en supremacismes individual, familiar, de grup organitzat, racial, tribal o nacional, i tots tenen sempre efectes nefastos, primer per a qui el pateix i després per a qui l’exercita.

Prefereixo la paraula separativitat a la de supremacisme, massa associada a guerres; la separativitat és un mal moral, un pecat d’origen incert -pot ser un excés patològic de la necessitat de reconeixement o com diu un amic meu: consisteix en atribuir un dèficit moral de l'adversari, i que pot engolfar tant a individus com a grups, a nacions i a civilitzacions senceres. No es pot pas negar que, en menor o major mesura, afecta a tothom i pot créixer davant de qualsevol restricció o qualsevol conflicte, sempre impulsada per un engany ben orquestrat. El pecat rau en deixar-s’hi anar, i aquesta és una deriva que pot afectar tant a persones com a societats cultes com a incultes, riques o pobres de qualsevol ètnia i geografia.
En aquest àmbit de distorsió que és l’engany, un altre aspecte a observar és la fascinació pel mascle alfa heretat del nostre passat animal, que pot degenerar en submissió sigui al líder polític, al guerrer o a l’influencer mediàtic.

II
El regal de Prometeu

El primer foc

La recerca arqueològica data els primers indicis de manipulació del foc, tots a l’Àfrica, a més d’un milió d’anys enrere, per part d’una espècie de primat pre humà al que se li ha donat el nom de Homo erectus, que va poblar el planeta durant més d’un milió i mig d’anys.
Els individus d’aquesta espècie pesaven uns 50 quilos, mesuraven uns 1’6 metres d’alçada i la seva cavitat cranial en els més antics, datats en 1.800.000 anys, era de 850 c.c. i en els darrers, datats a uns 300.000 anys, de 1.000 c.c.

Els erectus pogueren aprendre a manipular el foc, perquè tenien ja molt desenvolupada l’habilitat dels dits i les mans, heretada dels seus antecessors, els Homo habilis, que són els primers en la nostra línia evolutiva capaços de modificar pedres per fer-les més tallants.
La creixent habilitat dels dits i les mans, sembla ser el factor més determinant de l’evolució de les primeres espècies Homo, que es va donar gràcies a la capacitat de caminar dempeus.

A la Xina s’han trobat restes de foc de fa uns 500.000 anys; a Europa de fa 125.000, ja en assentaments de l’espècie Homo sapiens del període Neandertal.
Les dificultats per conèixer l’inici i el progrés en la manipulació del foc són enormes, per la llunyania en el temps i per la impossibilitat de saber si els primers indicis són només experimentacions atrevides: un joc amb trossos de fusta encesos procedents d’un incendi natural. En qualsevol cas, aquells parents llunyans havien perdut, a diferència de totes les altres espècies d’animals, la por a apropar-s’hi i s’atrevien a manejar-lo.
La recerca paleontològica i l’arqueològica, continua obtenint indicis i proves sobre l’evolució de la domesticació del foc i molt possiblement en el futur es podran conèixer amb més certesa tant els itineraris com el calendari de la seva dispersió per tot el planeta.
Hi ha indicis que és ja en període del Homo sàpiens sàpiens -nosaltres-, uns 45.000 anys enrere, quan els nostres avantpassats aprengueren a encendre’l artificialment. Si és així, i ja que eren obligadament itinerants, la feina de conservar-lo viu durant centenes de mil·lennis i sobretot en les llargues epopeies viatgeres, apareix com gegantina.

Els avantatges de la domesticació del foc en aquest llarg període de la prehistòria són òbvies: foragitar les feres, coure els aliments, tenir llum durant la nit i a les coves, i escalfar-se. Es pot dir que l’arribada de la invenció a qualsevol grup humà els canviava la vida i provocava una vertadera revolució, la més gran de tots els temps experimentada per la nissaga dels Homo, que els situava de cop i amb grans avantatges al cim de totes les espècies. Sembla, doncs, que inicialment Prometeu la va encertar.

Una millora molt important en la vida dels nostres ancestres, va ser que gràcies a saber manejar el foc van poder començar a viure sense la por constant a l’agressió dels grans carnívors, podent dormir amb tranquil·litat, cosa que no poden fer mai els animals salvatges; i dormir bé millora la salut física i mental.
Una altra millora important, va ser un gran augment de la capacitat de moviments de les mans i els dits; la necessitat de manipular el foc -els errors són molt dolorosos- va comportar en paral·lel l’activació de xarxes neuronals noves i l’augment de l’organicitat fisiològica, en un exercici d’aprenentatge que necessita alta concentració, una qualitat mental que fins aleshores els pre-humans havien desenvolupat poc.
Els depredadors sí que, genèticament, tenen molta capacitat de concentració, doncs la necessiten per escollir les seves víctimes i per arribar a caure’ls al damunt; però, en els herbívors aquesta facultat és molt menor i es manté poca estona.

A més dels avantatges esmentats, el de coure carn va ser el més immediat i determinant, ja que fent-la més digerible podien menjar-ne molta més que no pas crua; a demés, els seus olors i sabors eren, a part de nous, del tot seductors. I aquells ancestres nostres van passar a comportar-se com a grans carnívors i a veure els ramats d’herbívors com el seu principal objectiu.
No podem saber com el coneixement del domini del foc va ser transmès d’un grup humà a un altre, pel desconeixement de com interrelacionaven entre ells. Tota manera, el llarguíssim període que va entre els primers indicis de foc i el seu domini per part de tots els grups del planeta, pot fer suposar tot tipus de maneres de dispersió de la tècnica.

Aquells avantpassats nostres, caçant, recollint herbes, fruits i tubercles per acompanyar la carn, disposant de les pells dels animals i de foc per protegir-se, escalfar-se i veure-hi durant la nit i a l’interior de les coves tenien una vida força fàcil; en tot cas i amb molta diferència, la més fàcil d’entre tots els animals.
Eren físicament molt forts i com que la major preocupació que havien tingut, com totes les altres espècies, era l’amenaça continuada dels grans carnívors, amb el domini del foc van poder sentir-se els amos del món.

A peu per l’ampla món

Un comportament sorprenent i admirable d’aquells primerencs avantpassats nostres va ser la seva vocació viatgera, doncs van estendre’s per tot el planeta.
La gran majoria d’espècies animals, solucionen l’augment de la seva població formant nuclis familiars nous a la perifèria del grup d’origen; però, d’aquells ancestres nostres no pas tots procediren així, doncs molt abans de poblar tota Àfrica alguns grups migraren cap a Europa, Àsia i Oceania i molt més tard, fa 40.000 anys, a Amèrica.
Aquesta enorme expansió, no és pot pas atribuir a la necessitat d’espai vital, ja que Àfrica és molt gran i ells eren pocs.
El cert és que aquella primerenca vocació de descoberta i viatgera és pròpia de la humanitat.

En tota aquesta llarga època d’extensa dispersió, ho van fer sempre caminant, òbviament sense camins, obrint-se pas per territoris sempre difícils de transitar i plens de feres, equipats només amb bastons i ossos, pells més o menys adobades, trossos de pedra modificades i el foc, en un enorme esforç individual i col·lectiu.
Viatjaven a peu, portant a les mans i a l’esquena tot el seu equipament, ja que no coneixien la possibilitat d’utilitzar animals de càrrega; una estranyesa que mereix unes quantes observacions.
Els humans no vam aprendre a domesticar animals fins molt, molt més tard en el temps, ara fa només uns 11.000 anys, a la mateixa època que vam descobrir l’agricultura.

Per a qualsevol coneixedor del comportament animal i especialment dels herbívors, sigui ramader, etòleg o senzillament amant dels animals, és un misteri aquella tardança en la seva domesticació, doncs sabem que amb poc esforç i unes quantes estratègies senzilles i de sentit comú, els humans podem fer-nos amic de qualsevol herbívor, i fins i tot de carnívors, ser acceptat a dins el ramat i ser estimat.
També d’aquelles espècies salvatges a les que se’ls atribueixen comportaments agressius, com búfals africans, rinoceronts i hipopòtams, en els darrers anys hem pogut veure documentals amb persones acaronant-los plàcidament; també a ossos, lleons, tigres i hienes.
Des de la perspectiva actual, certament limitada pel desconeixement de moltes de les realitats dels nostres avantpassats, estranya que un recurs tan valuós com és l’animal domesticat s’ignorés durant centenes de milers d’anys.
Qui tingui experiència en tractar-hi sap que els humans els fascinem i volen que els toquem; si no ens coneixen, pot ser que no s’acostin a nosaltres, però és per por i per la seva natural timidesa i no pas per hostilitat, i amb un exercici d’empatia i suavitat de moviments podem fer-nos amics seus; cal donar-los temps per sentir els nostres olors i deixar que siguin ells que facin el primer contacte. Agraeixen les carícies suaus i les paraules amables, i ens senten com amics i protectors.

Les causes per les quals els humans no vam aprofitar el potencial de comportament tan amistós dels animals poden ser moltes, encara que totes poc comprensibles; pot ser, perquè la ment d’aquells ancestres nostres encara no havia desenvolupat les qualitats necessàries per establir-hi relacions de confiança ?. També cal contemplar que fossin incapaços de “simular” un comportament amistós, davant un animal al que volien matar.
Tota manera, aquesta darrera observació no serveix per als sàpiens sàpiens ja que “nosaltres” sí que en sabem de dissimular; però, vam continuar ignorant la domesticació durant molts milers d’anys.

També pot ser, perquè des del primer moment que vam disposar del foc, la fal·lera per menjar molta carn va portar-nos a actuar de manera violenta, agredint-los fins llevar la vida a uns i foragitant la resta del ramat. I ens hi vam sentir bé en aquest paper.
Quan una activitat que expressa el gen violent és objecte de reconeixement per part del grup, es reforça, s’enquista i no deixa veure alternatives. Aquest explicació denotaria una enorme mancança en l’elaboració de sentiments intel·ligents, però sembla probable.

Durant centenes de milers d’anys, cada grup humà va tenir l’oportunitat de “fer-se amic” d’alguns herbívors; però, si alguns d’ells ho van fer, no va tenir seguidors, ja que aquells ancestres nostres, en els seus llargs viatges primer per Àfrica i després per la resta del planeta, haurien portat amb ells alguns animals, i lluny del seu origen, les races haurien experimentat canvis morfològics; però, no hi ha pas indicis de la seva existència.

L’arqueologia es fonamenta en troballes d’on treure les interpretacions, i com que el que ara vull dir només és especulatiu, té poc valor. Em refereixo a un objecte molt valuós i pràcticament imprescindible per a viatjar: un recipient per aigua. Aquells avantpassats tan llunyans sorgits d’Àfrica el tenien a mà: la carabassa, no pas la que mengem que és originària d’Amèrica, sinó, l’africana, capaç de contenir líquid. Com que és de naturalesa orgànica no se’n poden trobar restes, però, la coneixien i ben segur que menjaven les seves llavors. Jo, de molt jove recordo que quan acompanyava el meu avi a la vinya, ell portava sempre una carabassa plena de vi.

La primera desertificació

Tot i que al planeta hi ha deserts d’origen natural, com el Nabib a l’Àfrica occidental, el Gobi al nord est d’Àsia o altres de menor dimensió, la gran major part de les regions àrides i desèrtiques són resultat de l’abús de pastura provocat pels humans; el Sàhara és el més rellevant, per dimensió i també perquè ha estat la primera gran regió que durant molts mil·lennis va albergat una enorme població humana de caçadors-recol·lectors, i que va acabar en un vertader desastre, irreversible per la seva gran dimensió. L’orografia del seu paisatge mostra una gran xarxa de rius i llacs -ara tots assecats, excepte el Txad- on hi vivia una població dispersa que s’alimentava sobretot de bovins.
A molts indrets del Gran Desert, allà on aparentment no hi ha cap vestigi de presència humana, garbellant la sorra s’obtenen puntes de sageta, ganivets i altres estris de sílex, fabricats per humans de diferents èpoques abans de l’inici de la domesticació d’animals i de l’agricultura; i a alguns llocs de la seva extensa geografia, es poden trobar pintures damunt pedres que representen ramats de bòvids.
També extenses regions semi àrides i àrides de l’Orient Mitjà són el resultat de l’entronització de societats de caçadors, i també les gran estepes asiàtiques.

Els interessos per aconseguir que els ramats d’herbívors fossin el més nombrosos possibles i de grans dimensions, va provocar la reducció tant dels carnívors depredadors com de les superfícies arbrades, a favor de les praderies.
Però, quan en un paratge des arbrat i molt pressionat per la pastura, s’hi abat un període de sequera, encara que sigui de pocs anys, provoca la vulnerabilitat de la coberta vegetal que pot acabar desapareixent. La pastura continuada elimina les espècies anuals, doncs la majoria no arriben a donar granes.
Així, cal veure l’inici l’agricultura com el gran canvi que va evitar la total desertificació de les planures de les regions temperades del planeta.

Arreu del planeta hi ha regions semi àrides, regions àrides i regions desèrtiques, resultat d’un pèrdua progressiva de la coberta vegetal, primer l’arbòria, després l’arbustiva i després l’herbàcia, fins a desaparèixer la micro flora i micro fauna.
Quan la pèrdua de fertilitat de la terra cal atribuir-ho a les activitats humanes, la Convenció de Lomé organitzada per la FAO l’any 1992 va encunyar una paraula nova: desertificació, que és l’aparició de les condicions de desert provocada per una mala gestió, atribuïble als humans.

La construcció d’imaginaris col·lectius en tota la llarguíssima època, que comença amb la domesticació del foc fins l’inici de la ramaderia i l’agricultura, va respondre a emocions i sentiments que afectaven, sobretot, la vida dels mascles del grup, ja que la cacera d’animals va ser l’àmbit d’empoderament dels homes. En societats recents, aquest model té encara vigència i, en aquelles èpoques, l’èpica del caçador valent, fort i enginyós va erigir-se en la dominant del grup i de la societat. I s’hi va enquistar. Ben segur que les dones participaven en la cacera, però, per disponibilitat de temps i sobrant de força física, els homes havien de ser-ne els majors protagonistes.

És possible que un reflex espontani que afecta a pràcticament tothom: la fascinació pel mascle alfa, vagi formar-se i reforçar-se en aquella època tan llunyana; el cert és que ha arribat a nosaltres com a un element de desorientació en la governança, erigint lideratges propers a la caricatura. La fascinació per l’alfa és normal en el món de l’esport i en el de l’estètica, on la imatge i la forma física ho és gairebé tot, però, és letal quan contamina el poder polític.

III
L’Edat de Pedra

El sílex

Unes quantes especies de simis actuals trenquen hàbilment fruits secs, colpejant-los amb còdols de pedres; i anant enrere en la història, abans d’aprendre a manejar el foc, els nostres antecessors llunyans, els homo habilis, ja modificaven pedres per obtenir eines de tall.

De la utilització de la pedra com eina, gairebé tot allò que sabem dels nostres avantpassats més llunyans són pedres modificades per ells mateixos, emprades per colpejar i tallar, l’eficiència de les quals va anar millorant amb el pas del temps. En l’estat de la tècnica del treball en pedra, es detecta un progrés lineal al llarg de més d’un milió d’anys.

Dels diferents tipus de roca, van aprendre que la més adient com eina de tall era el sílex, un dels mineral més durs, encara que força fràgil quan és conforma en làmines de poc gruix.
El mineral sílex no és pas molt abundant en superfície, encara que sí força dispers a moltes geografies; es troba en estat pur, sobretot en forma de còdols de mides relativament petites, formats en períodes de molts milers d’anys en un ambient geològic de pressió alta i humitat i temperatura mitjanes. La seva composició molecular és SiO2: un àtom de Sílice o dos àtoms d’Oxigen, la mateixa que el mineral quars, però, amorf, sense cristal·litzar.
Un altre mineral emprat va ser l’obsidiana, aquest d’origen volcànic, que per la seva facilitat de fragmentació i sobretot per la seva elevada duresa també es presta a ser utilitzat com a eina de tall; la cultura Maia de Centre Amèrica va fer-se’n el seu objecte ritual més característic.

Els homo erectus modificaven trossos de sílex per fer-los més eficients, però no va ser fins els sàpiens sàpiens quan van adquirir l’habilitat de percutar-los en calent, per obtenir sofisticats ganivets, tallants, raspadors, puntes de sagetes, punxons i altres útils. Els primers objectes fabricats amb aquesta tècnica avançada són de fa 60.000 anys.

L’arqueologia determina l’evolució de la tècnica de la talla del sílex, mesurant una relació que demostra la major o menor eficiència del tallador: quants centímetres lineals de tall s’han obtingut d’un volum determinat de pedra de sílex. Com més ençà en el temps, més aprofitament del mineral, és a dir més estris i més eficients.
L’habilitat de percutar el sílex en calent representa un pas endavant en l’estat de la tècnica, que va més enllà de l’habilitat manual, ja que consisteix en el previ tractament tèrmic de la pedra i comporta una associació causa-efecte que requereix capacitat d’observació i intuïció.
Aquesta tècnica persegueix l’exfoliació de la pedra seguint les línies de menor resistència interna, resultants del procés físic i químic en la formació del mineral; i l’habilitat dels talladors de sílex consisteix en detectar-les i exercir pressió percutant sobre elles, fracturant-les per obtenir formes diverses.
Amb dissenys de gran bellesa i minuciositat, pròpia d’orfebres avesats i amb estils estètics que els arqueòlegs i antropòlegs han après a catalogar i que serveixen per datar la cronologia dels jaciments, els estris de sílex són gairebé l’únic testimoni de la llarguíssima època batejada amb el nom d’Edat de Pedra i són objectes preciosos estimats per col·leccionistes i museus.

Des d’aquells temps remots, la interpretació dels punts i les direccions d’aquestes línies naturals d’exfoliació de la pedra, són de coneixement obligat en el treball diari de tots els professionals picapedrers, siguin de marbre, de granit, de pedres precioses o de qualsevol altra.
Quan al segle XX van aparèixer els sistemes mecànics de tall, aquest coneixement va passar a ser de menor exigència, però continua sent imprescindible.

Cultures megalítiques

Hi ha un període de la història més proper, que es manifesta en diferents llocs dels planeta, on grups humans, no sabem si amb o sense comunicació entre ells, van emprendre la construcció de grans monuments de pedra: com les lloses de la vall de la Beka a l’actual Líban, amb blocs prismàtics regulars i ben carejats de 4’5 metres de gruix per 20 de llargada i 1.000 tones de pes, datats entre 4.000 i 5.000 anys a.C.; també els monòlits de Stonenghe i d’altres llocs de la Gran Bretanya, les Taules de Menorca, les construccions de Malta i de Turquia; més tard els milions de blocs de mesures mitjanes de les piràmides i els monòlits fabulosos d’Egipte; i molt més ençà les piràmides Maias i les immenses pedres de mesures irregulars i exactes de Cusco de la societat Inca.
Sabem que les piràmides formaven part del sistema polític-religiós, psicològic, social i econòmic dels governs Egipcis, dels Mesopotàmics i dels Maia, i tot i que no sabem les motivacions de les construccions megalítiques -excepte la dels Incas de Cusco que eren de protecció-, es poden veure com testimonis d’una voluntat de transcendir el present.

Encara no sabem amb certesa ni com van extreure els blocs de la roca mare, ni com van tallar, ni transportar aquelles immenses pedres, a vegades des de centenars de quilòmetres lluny.
Pel què fa a l’estat de la tècnica en aquell fenomen constructiu mundial, l’eina de treball primer i imprescindible va ser el còdol de pedra dura, emprat com percutor, tant per extraure els blocs de la roca mare com per desbastar-los i donar-los la forma desitjada. Eren, són, còdols del mineral diorita, un roca molt compacta, dura i pesant, que els picapedrers manejaven amb destresa, interpretant contínuament les línies de menor resistència i aprofitant-les eficientment, tant per la fractura com pels acabats.

Cal esmentar que aquestes construccions gegantines, temporalment coincideixen amb la primera agricultura i ramaderia, que van permetre la sedentarització i la formació de pobles amb un cert nombre d’habitants. Alguns d’aquests monuments són de temps anterior a la primera agricultura, condició que els fa més misteriosos encara.
La construcció d’aquests monuments gegantins havia d’aplegar moltíssimes voluntats durant molt de temps, i evidencia l’existència d’una societat amb molta vocació i capacitat organitzativa, que portava a l’individu a augmentar el sentit tant de pertinença com de subordinació al col·lectiu.
És en aquestes èpoques i activitats on es conforma i desenvolupa el caràcter gregari dels humans i la tendència a formar grans col·lectius, on l’individu busca seguretat i reconeixement. I és quan sorgeixen poders amb vocació dominant.
El ràpid creixement de les ciutats a les valls del Tigris, l’Eufrates, l’Indo i el Nil, es pot entendre millor si es tenen en compte les societats megalítiques anteriors, que és quan havien aparegut les tendències al gregarisme i també la imprescindible jerarquia que precisa qualsevol sistema organitzatiu.

Una gran sort, per a nosaltres, és que gràcies a les nombroses pintures rupestres conservades i localitzades a uns quants llocs del planeta -la major part d’elles de la mateixa època que els grans monuments megalítics, però, en geografies diferents- tenim imatges de com vestien, dels seus balls rituals, màscares, escenes de cacera i una idea del paisatge humà.

IV
Famílies, tribus i nacions

Evitar la consanguinitat

Amb poques excepcions, com els orangutans, els tigres, els lleopards, els puma, els diferents gats i algunes altres, que viuen en solitari, totes les espècies mamífers viuen agrupats en nuclis familiars en quantitats d’individus diferents. Els ramats d’herbívors, segons l’espècie, poden estar formats per centenes d’individus com els búfals africans, o dotzenes com els cavalls, els ases, els bovins i els porcs; o milers, com els nyus, les zebres i els rens, espècies transhumants.
En els primats, diferents especies de mones poden formar grups familiars d’uns quants centenars, els ximpanzés no depassen els 100 i els goril·les viuen en famílies de 8 o 10.

Els indicis arqueològics expliquen que almenys fins l’adopció de la cultura agrícola, els grups humans de caçadors-recol·lectors estaven formats per unes vint o trenta persones de la mateixa família, prou àgil per reaccionar amb rapidesa davant qualsevol alerta, perill o necessitat. Per les restes fòssils d’ossos, també sabem que aquests grups humans patien problemes de consanguinitat.
No sabem quins eren els costums a dins el grup familiar; no sabem si s’erigia el mascle com ho fan els animals, és a dir a base de força física o havien trobat altres maneres, però, el fet és que en troballes humanes d’ara fa uns 50.000 anys, s’hi diagnostiquen malformacions d’alguns ossos provocades per endogàmia.

Però, a partir d’aquella època, algunes famílies de sapiens sàpiens i de Neandertals contemporanis i veïns seus havien detectat el problema i van trobar la manera d’evitar-lo, doncs hi han evidències donades per dades genètiques, de que les dones adultes d’una família provenien totes d’altres grups.
Els jaciments que han donat aquesta rellevant informació estan ubicats a Astúries, al nord de la Península Ibèrica, i ens informen d’un gran pas en la història cultural, social i evolutiva de la humanitat, llastada fins aleshores per malformacions físiques i afectacions psíquiques.
Així, mentre la recerca no digui altra cosa, s’ha de suposar que degut a que vivien en grups petits i a que no eren conscients ni de les causes ni dels efectes de l’endogàmia, durant un llarguíssim període de la història, la nostra espècie va patir “limitacions hereditàries” de la major gravetat en el seu procés evolutiu.
Cal reconèixer a aquells parents nostres anteriors a aquesta època, l’enorme esforç realitzat per cada generació per preservar la vida, tot anar adquirint pas a pas nous coneixements, malgrat estar sotmesos a greus restriccions vitals.

Per la dificultat de trobar jaciments arqueològics de famílies nòmades, no sabem quines van ser les estratègies dels diferents grups i diferents societats i cultures, en l’objectiu que les dones que procreaven en una família, provinguessin de grups diferents que els homes
Nous treballs fonamentats en anàlisi d’ADN d’altres jaciments, en un futur no gaire llunyà podran determinar quan i on d’aquesta llarga època, es va anar adoptant aquesta estratègia.

Molt més ençà en la història, a les pàgines del seu llibre primer, l’historiador i viatger grec Heròdot explica uns quants episodis de guerres motivades pel robatori de dones. Hi ha moltes altres notícies de que aquesta era una pràctica força comuna a moltes societats, com el mateix inici de Roma: marxar lluny a segrestar o comprar dones, en alguns casos per reduir-les a esclaves i en altres per a ser esposes formals. No sabem encara la dimensió ni en l’espai ni en els temps més antics, d’aquestes pràctiques.

L’estratègia d’aparellar-se amb famílies llunyanes, combinada amb la diversitat de grups familiars d’arreu del planeta, podia haver portat a que en algunes famílies fossin els homes qui abandonessin la seva, per anar a buscar parella en una altra família llunyana. Podria ser aquest l’origen d’aquella excepció cultural que són les societats matriarcals ? Podria ser que les famílies on els homes joves marxaven fora a buscar parella configuressin les societats matriarcals, i les famílies que rebien dones provinents d’altres famílies evolucionessin a patriarcals ?

La tribu

Els primers humans, encara sense haver domesticat animals, havien de traslladar-se amb tota la càrrega al damunt: reservori per al foc encès, pells, estris de fusta, de sílex i d’os, i algun proveïment d’aliment i d’aigua. Recollint plantes i caçant animals, aquelles famílies de les quals descendim tenien una mobilitat molt condicionada, que no els permetia mantenir-se en grups de més dimensió.

En la majoria d’espècies animals, quan el grup és massa gran per a ser operatiu, una femella de segon rang i la seva descendència directe se’n separen per formar un altra ramat, a una distància suficient per no destorbar-se en el proveïment d’aliment, però, sense allunyar-se’n massa ni perdre el contacte.
En els grups d’humans devia de succeir el mateix, i els vincles entre les famílies que s’havien separat ben segur que es mantenien vius, trobant-se en llocs i dies convinguts; els retrobaments van esdevenir celebracions, cada vegada més concorregudes i importants: un lloc d’intercanvi de sentiments i també d’objectes. És en aquesta primerenca època quan neix la tribu, com continuïtat relacional i afectiva dels descendents de la família primigènia.
I des d’aleshores fins avui, a moltes regions del planeta, els membres de cada família tenen consciència de pertànyer també a la tribu entesa com la Família Gran, compartint els diferents senyals que les identifiquen; així, la tribu manté els seus caràcters més rellevants, que són continuïtat dels familiars i és per tant la millor organització relacional d’afectivitat i solidaritat que la humanitat ha sabut compondre des dels inicis de la seva existència fins avui mateix.

Les societats democràtiques modernes actuals “aspirem” a que la solidaritat sigui el comportament a adoptar; a les societats tribals, la solidaritat és la manera “natural” de viure, talment com ho és en la família.
Es pot argumentar que a l’interior de la família, la solidaritat a vegades flaqueja, però, de totes les formes d’associació i convivència és on n’hi ha més. I a la tribu, el seu segon nivell, el mateix

Amb la primera agricultura, ara fa només 10.000 anys, es formaren els primers poblats estables gràcies a l’abundor d’aliment obtingut a prop, i vam poder començar a viure en grups familiars més grans, és a dir en societat. Podem entendre, doncs, que les tribus es formen des de l’inici del llarg període caracteritzat per la vida nòmada en petits grups familiars, i que mantenen la seva vigència quan s’entra en la sedentarització portada per l’agricultura.
El paisatge de la tribu pot ser, doncs, nòmade durant l’Edat de Pedra i sedentari des de la primera agricultura, establerta en un espai determinat que ha fet seu, conreant les terres més fèrtils i pasturant la resta.

És després de la sedentarització en espais determinats damunt el terreny, on cada grup coneix els seus límits, quan els valors tribals es posen a prova, ja que poden plantejar-se conflictes entre poblats veïns de la mateixa tribu o de la veïna, sigui per l’aigua, pels espais conreables, pels ramats o per qualsevol altre motiu.
I sempre, històricament, aquests conflictes a dins la tribu troben solucions mitjançant la mediació, tot i que, òbviament, quan creixen en dimensió demogràfica i apareix el problema de l’exercici del poder, aquells caràcters benèfics de la tribu poden perdre vigor. Certament, la història enregistra guerres inter tribals, però, la literatura occidental sorgida de la colonització, per justificar la seva pròpia violència, les exagera, i confon guerres entre nacions -cosa freqüent- amb guerres entre tribus de la mateixa nació -cosa molt infreqüent-.

La destrucció de les societats tribals

La història és plena de comportaments enquistats durant llargues èpoques en algunes societats, que generen horror i un d’ells ha estat massiu a moltes regions del planeta durant els darrers 2.500 darrers anys, allà on les tribus han estat destruïdes físicament mitjançant la violència militar, fins a fer-les desaparèixer o, en el millor dels casos, fins a minimitzar la seva vigència com estructures socials i formes culturals.
L’admirat i lloat Imperi Romà mitjançant les seves legions, va ser el primer destructor sistemàtic de tribus de la història, eliminant-les físicament del mapa, matant els seus líders, sometent la resta a la servitud i l’esclavatge, i aparellant-se, vulgues o no amb les dones, en l’exitosa devastació social i cultural que va imposar arreu.

Els anteriors imperis, en les seves conquestes de societats veïnes o llunyanes, no tenien com objectiu la destrucció de les societats tribals; quan van envair un país, ni egipcis, ni assiris, ni hitites, ni babilonis, ni perses, etc. etc. van destruir les seves tribus. Va ser l’Imperi Romà qui va iniciar aquesta tràgica estratègia, que segles més tard va tenir molts seguidors a Europa, paradoxalment, tots ells societats formades a partir de la destrucció tribal executada per les legions romanes.
Des del segle XV d.C. unes quantes societats europees -totes elles mancades del sentiment tribal per extirpació violenta- van manifestar vocació expansiva i Portugal, Castilla, Holanda, Gran Bretanya, França i Turquia, i més tard Espanya, Bèlgica, Itàlia i Alemanya, seguint el model inventat per l’Imperi Romà, van destruir les tribus de les regions que els seus exèrcits van conquerir a Àsia, a Amèrica, a Àfrica i a Oceania.

Els europeus i els altres occidentals que en son hereus, sempre hem estat mancats dels sentiments d’afectivitat i de solidaritat específics que són propis del món tribal; els desconeixem perquè els vam perdre ja fa més de dos mil anys, i quan viatgem a un lloc on encara són vius, experimentem inevitablement sentiments, inseguretats, perplexitats, sorpreses i plaers diversos.

El llenguatge comú, també el literari, el polític i el de la historiografia, tendeixen a definir la tribu com a una organització humana primitiva i de baix nivell, pròpia de la barbàrie i incompatible amb qualsevol idea de modernitat.
Costa poc menysprear allò que es desconeix, i fer-ho des de la superioritat moral i la intel·lectual -bastides sobre l’ocupació militar- és mostra d’un etnocentrisme que cal revisar, per erroni, per injust i perquè és una demostració més d’incapacitat de reflexió en relació a un dels problemes que en els temps actuals apareix com a molt pertorbador, que és la pobresa persistent de molts dels països que s’havien denominat Tercer Món i les migracions massives cap els països rics, els colonitzadors.
El menysteniment de les cultures i societats tribals ha estat, i és encara, l’actitud generalitzada i avui les estratègies de desenvolupament implementades per la mateixa ONU, pels governs dels estats post colonials i fins i tot per les ONGs de desenvolupament, les ignoren com interlocutores. Arreu i exhibit com senyal de modernitat, es nega el reconeixement de la identitat tribal.

La primera lectura, la que fem els rics occidentals és òbvia: les tribus són sistemes identitaris antics incompatibles amb el progrés, i en conseqüència la seva eliminació durant la colonització i també després, era i és inevitable per aconseguir la modernització d’aquells països.
Però, el discurs i la doctrina benèfica són falsos, perquè, el motiu real per fer-les desaparèixer és, senzillament, que les tribus se senten, perquè ho són legítimament, les propietàries del territori. La negació i la destrucció de les identitats i organitzacions tribals, des de l’Imperi Romà fins avui, no persegueix altra cosa que negar-les, per poder apropiar-se de les seves terres.

El resultat directe de la destrucció o l’erosió del sistema tribal a gairebé tots els països que han estat colonitzats, és molta corrupció de la governança, baixa activitat cultural i poques iniciatives socials i econòmiques.
Per a una bona part de la ciutadania del planeta, el seu element de reconeixement més rellevant és la pertinença a la tribu, i erosionada o desapareguda aquesta, hi ha un gran buit, que en alguns llocs s’expressa en que, més enllà de la tribu, el primer sentiment de pertinença col·lectiva sigui cap a l’equip nacional de futbol, abans que l’Estat.

A l’Europa del post Imperi Romà, amb el sistema tribal destruït completament, es van necessitar molts segles per refer identitats que poguessin ser adoptades i compartides sense massa violència, i encara no ho hem aconseguit del tot. I el traçat rectilini de moltes fronteres africanes i asiàtiques actuals, decidida pels estats colonitzadors, denota una mirada destructora sobre les realitats tribals.
A la major part del planeta, l’erosió de les societats tribals és un realitat constant, fins i tot a les regions on l’impacte de la colonització ha estat baix. La modernitat les menysté i les persones que en formen part, davant els impactes de la governança post colonial, gairebé arreu còpia de la del colonitzador, poc a poc deixen de sentir-la com la seva identitat primera.

Però, malgrat la pèrdua de caràcters, les tribus són una realitat encara ben vigent; viatjant per autopistes, carreteres, pistes forestals o camins, a cada pocs quilòmetres, sense rètols ni senyals, petits pobles i cases aïllades conformen societats tribals, amb noms diferents i límits territorials per a cada una d’elles, no enregistrats en els mapes, però, coneguts geogràficament i sentits per la població.

Em permeto convidar al lector a una excursió per la regió més propera a Europa, on la societat tribal és encara una realitat, amb pocs atributs i cap reconeixement institucional, però, culturalment i sentimentalment ben viva, on la solidaritat entre els seus membres i la gestió dels assumptes col·lectius menors són les seves expressions en el dia a dia.
A les molt poblades regions de muntanya del Magrib la societat és formada per tribus Amazighs, coneguts popularment com Berebers. La seva pervivència s’explica perquè la terra conreable és molt poca i els estats colonitzadors, Espanya i França, van desistir de destruir-les, limitant-se a controlar-les militarment després d’una llarga i cruenta guerra.
El viatger estranger no percep diferències entre un tribu i la veïna, però, hi són. Parlen totes la mateixa llengua i per a cada persona la tribu a la que pertany era fins fa poc temps -uns pocs anys- l’element identitari primer i el més sòlid.

Esmento les més properes a Europa -la distància menor són només els 15 quilòmetres de mar que separen Gibraltar de l’Àfrica- com reconeixement a elles, i amb elles a les tribus de tot el planeta.
En aquesta petita regió del nord del Marroc, el Rif, d’una llargada de 300 quilòmetres per uns 50 d’ampla, just el territori ocupat per l’exèrcit colonial espanyol des de començaments del segle XX fins l’any 1957, n’hi ha seixanta sis, totes sentides encara com senyal d’identitat emocional i sentimental, viscudes en un àmbit territorial i social determinat, on perdura un vertader i palpable sentiment fraternal i solidari.
Convido a llegir-les com homenatge a les institucions més antigues de la història de la humanitat.
La més propera a Europa és Anyera just a la ribera sud de l’estret de Gibraltar i propera a la ciutat de Ceuta, Quebana a l’extrem oriental del Rif, i entremig: El Fahs, amb la ciutat de Tànger, Haus amb la ciutat de Tetuan, Ahmar el Fhas, Garbia, Uadras, Sahel, Jolot, Tilig, Bedor, Bedaua, Uadras, Beni Mesauar, Hebib, Beni Ider, Beni Hosmar, Beni Said, Beni Hassan, Beni Aros, Beni Gorfet, Sumata, Ahl Serif, Beni Scar, Beni Lait, Ajmas, Beni Siat, Beni Sechvel, Beni Buseha, Beni Guerir, Beni Mansor, Beni Selman, Beni Smih, Beni Ersin, Beni Jaled, Guesaua, Ketama, Metiua, Mestasa, Beni Seddat, Beni Guemil, Beni Bufrah, Sarcat, Jannus, Bunsar, Tagsuf, Beni Buchivet, Beni Ahmed, Beni Bechir, Beni Messui, Beni Titteeft, Boccoia, Beni Ammart, Beni Uriaguel amb la ciutat d’Al Hoceima, Temsamam, Beni Tusin, Beni Uliech, Metalsa, Beni Said, Bugafa, Beni Sicar, Beni Sdel, Mazuza amb la ciutat de Nador, Beni Buifrur, Beni Buyahi, i Ulad Settut.
Beni significa descendents de.

A les darreres dècades, el creixement d’alguns dels seus pobles tradicionals fins la condició de ciutat, ha modificat el paisatge humà, i la de més dimensió ara pot tenir unes 40 mil persones i uns 400 quilòmetres quadrats, i la menor uns pocs milers persones i uns 100 quilòmetres quadrats.
A totes les altres regions muntanyoses del Magrib, el paisatge humà és tribal i a moltes zones de les planures també, com a la totalitat dels països africans i també molts d’Àsia i d’Iberoamèrica.

Arreu del món tribal, l’ambient humà és especialment amable i hom té la sensació de que aquí ningú arriba a sentir-se sol. Hi ha un moviment continu de persones entre cases de famílies diferents, de plats cuinats i d’infants que es queden uns dies a casa els veïns.
Al visitant se li escapen moltes coses, però allò que percep és que està a dins d’una gran família; quan hi ha una reunió veïnal per organitzar qualsevol feina o esdeveniment, sembla que totes les opinions són escoltades: dones, homes i joves, i a l’hora de decidir sembla que siguin els caps de família els que procuren arribar a un acord de consens.

Primer la pressió militar combinada amb la política i el menyspreu cultural i social, i més tard la televisió, l’emigració i finalment la telefonia mòbil, han fet perdre vigor al sistema tribal, i ara és només una tradició que a pocs països conserva elements de caràcter institucional.
Amb molt poques excepcions, no hi ha caps de tribu amb poder institucional polític ni judicial, i els atributs de dirimir conflictes atenen només les disputes veïnals que no comporten delictes greus.
Encara que poques, hi ha algunes societats on les institucions tribals mantenen bona part de les seves atribucions antigues, reconegudes per les estatals. Ghana, a l’Àfrica Occidental és un exemple.

Quan a la compatibilitat o no amb el “progrés” tal com l’entenem nosaltres, encara que sense normes escrites i com a extensió de la família, la moral i l’ètica tribals no permeten l’explotació d’un individu per part d’un altre, un caràcter amb el qual el model capitalista no hi prospera.
A l’interior de la tribu hi ha persones, o millors dit famílies, que posseeixen més terres i més animals que altres, però, aquestes diferències en patrimoni són petites, ja que la propietat de la terra conreable es conforma en minifundis i la no conreable és comunal. I no hi ha ni grans propietaris ni cacics, malgrat que la literatura colonial explica un món ple d’injustícies i d’abusos. Si que hi havia uns principis i unes normes severes per a aquells individus que fossin considerats perniciosos per a la convivència, ja que la tribu no era pas un campament de hippys, sinó el sistema organitzatiu que havia d’enfrontar qualsevol conflicte, tant intern com en relació a les tribus veïnes i les eventuals agressions externes.

La ideologia colonial ha determinat que identitat tribal i progrés són incompatibles, malgrat que la història ha demostrat la falsedat d’aquesta idea; però el colonialisme fonamentat en el supremacisme i perseguidor de la propietat de les terres, no permet cap reflexió.

Ens hem de remuntar a l’any 507 a.C. a l’Antiga Grècia, quan la reforma de la constitució d’Atenes empesa per Clístenes dona una lliçó a la dificultosa història de la humanitat.
Com tots els pobles, els grecs també eren una nació formada per tribus sentides com a continuïtat de la família, i en el seu sistema de presa de decisions, els caps familiars eren qui finalment tenien la paraula.
Però, els atenesos volien més; volien que cada persona tingués el mateix nivell de drets a l’Assemblea i en els Jurats de la República: cada persona un vot, és a dir la democràcia.
La reforma de Clístenes va superar el sistema tribal de presa de decisions, i a partir d’aquell moment les tribus gregues, sense trencament cultural ni conflicte social ni polític, van anar perdent vigència com referent identitari.
La natural aspiració democràtica de ser tots iguals -el factor de reconeixement més intens- va superar la tradició tribal basada en la representació familiar. A Grècia, es va superar la forma tribal, però, sense menystenir-la ni destruir-la, i mantenint-la com a un element de reconeixement de la major importància.

La nació

En la literatura política actual, el concepte de nació te dues vessants ben diferents i fins i tot contradictòries, ja que mentre la institució representativa de major nivell que ens hem donat l’anomenem Organització de les Nacions Unides i pràcticament tots els estats s’auto defineixen com a nació, es descriu el nacionalisme com un dels flagells més nocius per a la pau i la seguretat del món.
La confusió semàntica pot ser sospitosa, ja que la nació és la continuïtat natural de la família i de la tribu, i el nacionalisme la seva expressió cultural o política, o també econòmica.

La nació és l’agrupació de les tribus, i històricament sempre ha pres forma política a causa d’algun perill exterior comú a totes elles, davant el qual emergeix un líder carismàtic que les agrupa.
Definir la nació és fàcil, ja que en origen no és altra cosa que el nivell superior de l’organització tribal, compartint mites, símbols i idioma, encara que no pas sempre religió.

La confusió és deguda a que el concepte d’estat com a organització política ha substituït al de nació, i la geografia política explica que alguns dels estats que apareixen i es reivindiquen com a nació, no sempre són una sola nació sinó que n’agrupen de diferents. I a alguns casos, hi ha una situació de dominància d’una nació damunt d’altres.
Estranyament, en una confusa percepció ideològica, els individus que criminalitzen els ”nacionalismes” reneguen de la l’existència de la pròpia seva nació, mentre mantenen actituds i comportaments de caràcter imperialista, és a dir de domini -militar i d’imposició lingüística si és necessari- damunt altres nacions.

Certament, es pot associar com a causa-efecte la unificació nacional d’Itàlia i d’Alemanya a les darreries dels segle XIX, amb el naixement de l’ambició imperialista que va portar a la I Guerra Mundial i a continuació la II; és després d’aquesta guerra, quan s’expandeixen les opinions polítiques sobre la maldat dels nacionalismes. Però, allò que van practicar el feixisme i el nazisme foren imperialismes, és a dir el domini d’altres societats mitjançant la violència; Itàlia i Alemanya, cegament i amb estratègies de pura maldat, només volien imitar allò que Portugal, Espanya, Gran Bretanya, França, Bèlgica i altres estats europeus havien fet durant segles: portar exèrcits a fora de la seva nació per dominar-ne d’altres. I d’això se’n diu imperialisme.
És més que probable que si Alemanya i Itàlia haguessin estat ben rebudes en el consorci colonial europeu -format per França, Gran Bretanya i Espanya- i haguessin pogut participar en l’indecent “repartiment” de tot el nord d’Àfrica, probablement aquella primera guerra mundial no hauria existit. I pot ser la segona, tampoc.

La nació és només l’escala natural de reconeixement que segueix a la tribu i no comporta pas cap germen destructiu. L’imperi és maldat en estat pur, i confondre’ls és només un intent imperialista d’atribuir un caràcter malèvol als sentiments de nació.
Es pot afegir que quan el supremacisme s’expressa mitjançant el nacionalisme, és perillós, però, que quan s’expressa amb imperialisme resulta tràgic.

A la dècada de 1960, a Europa es va donar un debat polític i cultural en relació a com havia d’estructurar-se una Europa unida, a partir de les exitoses bases que havia generat el Mercat Comú del Carbó i l’Acer, i la controvèrsia era: l’Europa de les Nacions o l’Europa dels Estats.
La bona via hauria estat la que es va descartar, però en aquella discussió, el gran poder del sistema militar, l’industrial i el financer van decantar la balança a l’Europa dels estats.

Darrera la confusió més que semàntica, hi ha una altra denominació: la d’imperi, que és una vocació política fermament arrelada en moltes nacions, consistent a la necessitat de dominar una altra nació.
A l’Antic Egipte se’l denomina Imperi, quan en realitat mai no ho va ser; certament, en algun episodi els exèrcits de diferents faraons sortiren del territori egipci, però, sempre va ser per protegir-se d’invasions externes, com la dels Hitites i els Etíops; finalitzada l’amenaça, se’n tornaven a casa. Els egipcis, ni volien colonitzar a ningú, ni volien que ningú que no fos egipci adoptés la seva religió ni els seus mites; vivien cara endins, sense ambicions externes, i malgrat aquest tarannà mantingut durant 3.000 anys, en diem Imperi Egipci. De fet, va ser la nació egípcia, amb tots els trets que caracteritzen les nacions: idioma, cultura i mites compartits, i sentiments d’identitat i d’unitat.
Sí que van ser imperis, primer els Hitites, després els Assiris i després els Babilonis, i tots ells van envair Egipte amb la voluntat de quedar-s’hi.
Roma va fer-se reconèixer com Imperi, i ho va fer sense escrúpols de cap mena. I segles més tard, els seus hereus europeus van seguir al peu de la lletra el sistema imperialista romà, destruint les societats tribals a Amèrica, a Àfrica, a Àsia i a Oceania,

Caldria una recerca històrica, però, la vocació de determinades Nacions per ser Imperis, curiosament, es dona en aquelles que en el seu origen antic han estat societats de ramaders; per contra, aquelles que han estat fonamentalment societats agrícoles no pateixen aquesta malaltia ni la fan patir a ningú; aquest comportament es pot observar, tot i els cavis portats per la història.
A més d’Egipte, l’exemple més rellevant és Xina, una societat agrícola antiga que ha estat sempre un gran gegant sense ambicions imperialistes, i sí víctima d’aquests en diferents episodis de la seva llarga història. La Xina, persegueix domini de mercat, però, no pensa en enviar un exercir enlloc, excepte al Tibet, un fet que renega de la seva honorable història.

V
L’espiritualitat

El sentit de justícia

A moltes històries més o menys documentades es pot detectar que el sentit de justícia existeix des de temps immemorial; i tot i que es pot interpretar des de diferents condicionants i donar resultats diferents, es pot considerar que la seva adquisició representa el punt més elevat d’allò que entenem per espiritualitat, i és un sentiment que afecta tots els humans, i només els humans.

Com que és inexistent en cap de les altres espècies i els infants el tenen aviat desenvolupat, i no pas per aprenentatge dels majors, és un misteri com ens ha arribat i quan. Ha evolucionat amb l’espècie, o el sentiment ha existit sempre, o des d’espècies humanes remotes ?. Més difícil de saber que en el cas de l’estètica, un altre sentit pròpiament humà.

La primera construcció mental de la tenim informació, en relació a la justícia i l’espiritualitat, fou la deessa Maat de l’Antic Egipte i, mirant amb atenció, no hem pas anat més enllà; no hem progressar en quan a conceptes, fins i tot hem anat enrere.
700 anys abans que els grecs en parlessin i 1.700 anys abans de Jesucrist, després de l’època d’Akenaton -el pare de Tutankamon-, quan es va retornar al politeisme, van aparèixer noves deïtats i una d’elles, Maat, té una importància especial, doncs es la deessa de l’ètica i de la justícia. Més o menys cap el 1.700 a.C. uns quants jeroglífics expliquen que Maat vol un món on imperi justícia, una justícia, però, que no té el mateix sentit que per a nosaltres, que és molt més pràctica i més rústica. Per a Maat es tracta de restaurar l’equilibri natural, és a dir l’harmonia i l’amor, i per això, no sempre la justícia ha de consistir en castigar el culpable, sinó entendre on, quan i perquè ha trencat l’equilibri, i aleshores pot ser que el càstig no sigui la millor justícia, sinó la comprensió: la primera declaració d’empatia de la història.

Els recordatoris simbòlics

L’arqueologia localitza indicis i restes, els identifica i amb la major informació possible els interpreta; i en el darrer període de l’Homo erectus, ara fa uns 300.000 anys, els primers enterraments humans i els primers objectes elaborats acompanyant els cadàvers, indiquen que aquells avant passats nostres tenien sentiments i pensaments complexos en quan a la vida i a la mort.
Hi ha evidències que els elefants també recorden els seus morts, però, l’acció d’enterrar-los i d’acompanyar-los d’objectes, situa la conducta d’aquells humans primitius a un altre nivell, i són el primer indici del sentiment de transcendència.

No hi ha cap observació d’animals, ni tan sols en simis, que permeti pensar que perceben energies metafísiques ni estats transcendents. Però, l’Homo erectus tardà és ja un gran observador i un notable imaginador, i necessita trobar explicacions per a tot: pel llamp i pel tro, per les malalties i pel morir, pel sol i per la lluna, per la bona o la mala sort.
És en aquesta llarga i matinera època, quan apareixen els primers senyals de que la ment humana genera sentiments i pensaments complexos, que poden portar a la creença en éssers màgics superiors i en la continuïtat de la vida després de morir.
Una realitat que es manifesta constant i comuna a totes les societats antigues, i no tant antigues, és la seva immensa capacitat per creure’s històries màgiques i inversemblants, que repten el pensament lògic i el sentit comú. Les màgies i els miracles han estat al centre de la vida individual i la col·lectiva, i creure en allò que és el més allunyat de la realitat percebuda ha estat una constant en la nostra història.

El problema de la fe

Tot i l’enorme progrés de la ciència, la fe no perd pas capacitat d’atracció. Hi ha persones que les compaginen.
Un premi Nobel de física, el nom del qual no recordo, va dir que impartint classes en el prestigiós MIT de Boston, on tots els alumnes havien cursat almenys dos o tres graus universitaris, astorat i preocupat va donar-se compte que gairebé la meitat d’ells es definien com creacionistes.
Tota manera, el problema urgent que hem d’enfrontar: el canvi climàtic, està fora del dilema creacionista-darwinista; uns i altres estem espantats i sense capacitat de resposta.

Ara fa uns 2.500 anys, l’historiador grec Heròdot, en el volum segon on explica el viatge a Egipte, escriu que els sacerdots creien que uns 13.000 anys enrere -és a dir a uns 15.500 d’ara- els primers reis d’Egipte foren deus.
Quan explica aquest temes, Heròdot, el primer periodista de la història i un dels més grans, ho fa amb tant de respecte com d’incredulitat, i quan el relat el porta a opinar sobre la veracitat o falsedat de les creences, senzillament, diu que deixa de parlar del tema ja que no vol ofendre ningú.
Al llarg de la història hi ha hagut altres personatges notables que han fet el mateix, i fins i tot més enllà; a mitjans de 1.600 d.C. el gran pensador francès Rene Descartes, el sistematitzador modern del mètode científic, en el seu llibre El Discurs del Mètode, una vegada exposades les bases teòriques, dedica la segona part a demostrar científicament l’existència de deu.

Per als sacerdots cristians que acompanyaven Pizarro mentre assassinaven al rei Atahualpa, la religió del Inca era una aberració; ben segur, una opinió idèntica a la que l’Inca tenia de la dels seus botxins. I cal convenir que estan en la mateixa categoria psicològica i la mateixa intensitat de sentiments, la fe dels uns que la fe de l’altre.
Les grans ideologies polítiques que han marcat amb violència el segle XX a Europa: l’anarquisme, el marxisme, el feixisme i el nazisme, impregnaven els seus seguidors d’estats emocionals i sentimentals semblants als de les religions.

Cada fe és un producte de la diversitat cultural en una conjuntura històrica, i cal considerar-les en plural.

La metafísica

Les darreres recerques biomèdiques en neurones d’humans i d’animals, liderades pels científics més eminents com els astrofísics Roger Penrose, Stephen Hawkigs i altres, apunten a la comprensió d’unes realitats físiques, fins ara desconegudes, que poden interpretar-se com a properes a algunes creences de caràcter espiritual presents en tots els temps a moltes cultures.
Les seves recerques en física quàntica -jo no se pas el significat d’aquesta expressió- proposen que conjunts de fotons i altres nano-partícules que formen part de cada cèl·lula cerebral animal, vibren a velocitats properes a la de la llum en oscil·lacions i freqüències determinades a mode de missatges codificats; també especulen que aquestes vibracions orienten el procés evolutiu de cada espècie, que, tenint en compte les seves especials propietats físiques, poden projectar-se en el temps i l’espai.

Aquesta teoria física presenta coincidències amb una línia del pensament de Buda -segle V a.C.- consistent a considerar que els sentiments i els pensaments dels humans que han mort, no desapareixen pas, sinó que mantenen una continuïtat i coherència duradores.
Alguns colonitzadors anglesos que formaven part de la maçoneria, a mitjans segle XIX van portar aquestes idees orientals a Europa, on van sorgir unes quantes escoles teosòfiques i esperitistes, proposant un nom nou per a aquesta fenomenologia: “els registres akkàssics”, entès com un “gran núvol quàntic” conformat per la suma de les consciències individuals, que emmagatzema i processa continguts emocionals, sentimentals i mentals; i és capaç de retornar-los.
Les religions i escoles que segueixen aquestes creences, afirmen que hi ha determinades persones excepcionals que tenen la virtut de connectar amb els registres akkàssics i de llegir-los, per poder traslladar-los als mortals comuns. De fet, totes les religions “revelades” deriven del mateix principi.

Ara, a l’empara de la interpretació lliure d’aquesta nova hipòtesi enunciada per la ciència més avançada, i sense qüestionar l’evolució darwiniana, hi caben el cel i l’infern, els deus i els dimonis, la reencarnació, la vida eterna, el profetes i els miracles, etc. etc. etc.
La hipòtesis menor que es pot derivar d’aquests avenços teòrics, és que les parts més sofisticades -les més modernes- de les cèl·lules del cervell de cada espècie, s’expressen en vibracions quàntiques que regeixen la seva pròpia evolució; i la major és que la suma de les consciències individuals, és l’equivalent al deu creador. Altra vegada, aquell bell vers d’Antonio Machado: caminante no hay camino, se hace camino al andar.
Sembla, doncs, que la ciència i les antigues teories i tradicions espirituals, ja no són incompatibles, i el principi que l’esperit és la forma evolucionada de la matèria pot acontentar tothom.
Tots els principis i pràctiques pròpies de sanadors, xamans, vidents, bruixes, endevinadors, profetes, etc. pertanyen al mateix principi: hi ha un món immaterial i savi al qual hi poden accedir determinades persones, unes amb l’ajut de cerimonials i de preparats químics, altres amb pràctiques de respiració i concentració i altres com un regal de la natura, o dels deus,

Accedir, o almenys apropar-se a aquests principis i pràctiques ha estat una tendència humana, des d’aquelles primeres conductes de respecte als morts de fa 300.000 anys. Ara, amb l’escletxa de llum oberta entre ciència i mística, la proliferació d’oferiments de tècniques i d’acompanyaments per accedir als registres akkàssics és un continu en expansió, que cal ubicar en la necessitat de reconeixement i que, com en moltes altres activitats potencialment lucratives, hi poden haver oportunismes i impostures.

VI
La parla

Del tot humans!

Durant centenars de mil·lennis d’anys, els nostres avantpassats havien anat aprenent a distingir diferents persones, animals, plantes, minerals, formes, colors, olors i textures i llocs, etc., però, eren incapaços d’expressar-los verbalment. Ben segur que vam arribar a ser molt capaços en expressió corporal.
Moltes espècies animals emeten sons diferents per alertar perills i per manifestar estats d’ànim, i algunes, com els simis, els grans mamífers marins i moltes espècies d’ocells, poden enriquir el seu “diccionari” amb sons diferenciats, el significat dels quals és entès pel grup. També s’observa que hi ha grups familiars amb més vocabulari que altres de la mateixa espècie; és a dir que hi ha una construcció progressiva de llenguatge, limitat per la incapacitat d’emetre sons complexos.

En molts processos evolutius, la necessitat genera l’òrgan, i la necessitat era la creixent capacitat d’observació dels sapiens i la voluntat de comunicar-la amb els seus companys de grup.
Tot va canviar, quan gràcies a que una mutació genètica va modificar la fisiologia del sistema vocal, van poder emetre molts més sons diferents i donar nom a tot allò que coneixien i experimentaven. L’espècie havia adquirit, per evolució natural, una eina d’alta eficiència per expressar-se i comunicar-se.
La recerca científica de laboratori ha datat aquesta mutació tan essencial a uns 130.000 anys enrere, a època de l’Homo sàpiens sàpiens i els Neandertal.

El llenguatge permet augmentar la capacitat de comunicació i és amb l’aparició de la parla quan els humans emprenem el llarg camí de la civilització. Encara que sigui una simplificació, es pot dir que abans de la parla érem poca cosa més que uns monos molt espavilats, força hàbils i una mica transcendents, i que la parla ens fa humans.

Des de temps remots hi han hagut cinc moments estel·lars en el progrés de la nostra espècie: el treball de la pedra, el domini del foc, el canvi fisiològic que ens va permetre la parla, l’eradicació de la consanguinitat i la primera domesticació d’animals i plantes. D’aquests, només la parla va ser un canvi portat per l’evolució natural, sent els altres quatre conquestes de la voluntat humana. Un brindis pels nostres ancestres !

Els idiomes

Des dels inicis de la facultat de parlar fins avui, s’han generat uns quants milers d’idiomes diferents. Uns han desaparegut, o per extinció, o per mestissatge, o per destrucció malèvola, i es pot dir que tots els més 7.500 encara existents tenen pràcticament les mateixes capacitats d’expressió. Hi ha matisos importants en això, que la socio-lingüística tracta des de fa unes dècades.

L’idioma és un element d’identitat primer i encara que el domini d’unes quantes llengües és avui dia força normal en moltes persones, sentimentalment l’idioma manté el seu caràcter identitari-familiar. Una cosa és conèixer una llengua i una altra de ben diferent és sentir-la com a pròpia. Òbviament, hi ha excepcions personals en això.
Com tots els elements identitaris, els idiomes han estat i són objecte de conflictes, tensions i/o prohibicions, exercides per poders polítics i socials que persegueixen ser dominants. Hi han hagut i hi han guerres d’idiomes.
Els idiomes representen la diversitat cultural i l’extinció de qualsevol d’ells s’ha de veure com una pèrdua real, comparable a l’extinció d’una espècie d’animal o de planta.

Cada societat i cada individu, depenent de quina sigui la seva ideologia i vocació política, pot tenir una perspectiva diferent en relació al significat i al valor cultural i social d’una llengua, segons si es tracta de la seva o la d’altres.
I segons la ideologia, es pot arribar a pensar que l’idioma de l’altre és prescindible, ja que el propi té més capacitat d’expressió, o més riquesa literària, o més utilitat pràctica. I quan això passa, la llengua amb menys capacitat política corre el risc de ser arraconada i finalment oblidada.
Arreu i al llarg de la història, quan n’hi ha, el conflicte entre idiomes no és pot plantejar només com una qüestió de drets polítics lingüístics, sinó d’estima i de responsabilitat cultural, ètica i estètica.

L’escriptura

Encara que possiblement, els ioguis i els monjos budistes no hi estiguin totalment d’acord, el savi argentí de finals segle XX Ernesto Sabato, literat i polític per responsabilitat, va afirmar que l’escriptura és la forma més profunda de pensament.

Però no va ser pas aquesta gran i excepcional virtut la causa del seu naixement, ara ja fa més de 8.000 anys a l’antiga Mesopotàmia; va ser la necessitat de disposar d’una eina comptable per a la gestió i el control de les propietats dels reis, que la seva gran dimensió havia convertit en impossibles de gestionar, emprant només la memòria. Els funcionaris del rei necessitaven una “memòria externa”.
Com demostració de la necessitat, esmento unes quantes “dades comptables” de la ciutat mesopotàmica d’Ur, 4.000 anys a.C. enregistrades en plaquetes de ceràmica gravades amb signes cuneïformes: durant un any, pels magatzems reials han passat 6.000 tones de llana, i durant tres anys 28.601 bovins, 404 cérvols, 236 ovins salvatges, 38 cavalls, 360 onagres, 2.931 ases, 347.394 ovins domèstics, 3.880 gaseles, 457 ossos, 13 monos i un animal sense identificar. Dades obtingudes de Los Orígenes del Hombre, edit. Folio.

Per administrar i controlar la quantitat i qualitat de caps de bestiar, d’àmfores de ceràmica, de pells adobades, de sacs de cereals o de treballadors, i per conèixer les dimensions de les propietats del rei, els impostos, etc. etc. van inventar-se diferents sistemes gràfics, que inicialment eren representacions esquemàtiques d’allò que es volia referenciar, gravades en rajoles de fang cuit o cru, que constitueixen alhora les primeres escriptures i les primeres comptabilitats de la història; més tard també sobre cuir i papir.
Amb el pas del temps, es van anar adoptant signes cada vegada més fàcils de reproduir, que recordessin a que es referia cada anotació, i van inventar la primera escriptura ideogràfica: signes esquemàtics per representar a cada tipus de producte: ovelles, porcs, cabres, ases, ordi, blat, llenties, carros, persones, distàncies, pesos, volums, etc.
A aquests signes d’anotacions comptables, se’n hi van anar afegint altres per designar noms, accions, situacions i característiques, fins a anar disposant d’un llistat de signes -un diccionari ideogràfic- cada vegada més extens i ric.

El mateix va succeir uns segles més tard a Egipte, amb el seu sistema d’escriptura en forma de jeroglífics.

A totes aquestes escriptures el sistema va ser el mateix: un dibuix que recorda cada objecte o idea a anotar, esquematitzats per fer-los més fàcils de gravar o dibuixar.
Però, aquest sistema presenta una condició limitadora, ja que si per a cada cosa, nom, estat o verb, cal un signe identificable diferent, l’aprenentatge de tants senyals es veu reduït a aquelles persones que fan de l’escriptura i la lectura la seva professió, que en aquelles societats es limitava a la classe sacerdotal al servei dels reis. Així, l’escriptura estava només a l’abast dels poderosos, que educaven especialistes per a fer-ne professionals, coneguts com escribes.
A la cultura Summer, l’arqueologia ha arribat a identificar fins a 3.000 signes diferents, i a Egipte el nombre de jeroglífics que s’empraven en frases amb significats corrents eren uns 800.

Van haver de passar uns quants milers d’anys, fins que una societat diferent, els cananeus, coneguts més tard com Fenicis, va aportar a la humanitat una idea, una realitat i una eina nova i revolucionaria, intel·ligent, imaginativa i sobretot pràctica.
Els Cananeus eren una societat d’agricultors, artesans, comerciants i navegants que habitava la vall del riu Jordà i la serralada litoral de la costa est de la Mediterrània; tenia per capital l’antiga Jericó i figuren entre els grans innovadors de la història.
La seva primera gran aportació va ser deixar obsolet el sistema ideogràfic, que necessitava emprar moltíssims signes gràfics diferents, substituint-lo per un de nou, l’alfabètic, que només en necessitava 27 de molt senzills.

Aquests signes representen els diferents sons, que el nostre aparell de la parla emet de manera clarament identificables per l’oïda. Resumint, el més fàcil: escriure tal com es parla.
Els cananeus van inventar l’alfabet que ara fem servir, democratitzant l’aprenentatge de l’escriptura i la lectura, millorant de manera espectacular la transmissió de la informació.
Molt recentment -l’any 2017- a l’antic territori del poble cananeu -avui Líban, Israel, Cisjordània, Gaza i l’occident de Síria-, una excavació arqueològica realitzada per la Universitat de Tel Aviv va trobar un petit objecte datat a l’any 1.700 a.C.: una pinta d’ivori, que té gravada la primera frase en signes alfabètics de la història:

. . . . . . que aquest ullal arranqui d’arrel els polls del cabell i la barba.

Joiosament, el primer document escrit en signes alfabètics del que tenim coneixement és un regal bonic, amable i una mostra de bon humor.

A partir de l’invent cananeu, l’art de l’escriptura va poder ser participat per tothom, ja que és fàcil i ràpid d’aprendre. Van ser els grecs els que li van donar grandesa, produint aquell meravellós i creatiu període literari de la història; també la Bíblia dels israelites va ser escrita en l’alfabet cananeu, i el llatí, i l’àrab de l’Alcorà i, excepte els de l’Orient Llunyà: el Xinès i el Japonès, tots els altres idiomes.
Es pot dir que aquella imaginativa innovació, va obrir la porta a la transmissió eficient i ràpida de la cultura. Una invenció rellevant de la història de la humanitat.

Les societats que no van adoptar l’escriptura alfabètica no són pas menors ni menys cultes. Xina i Japó mantenen l’antic sistema d’escriure mitjançant ideogrames; un text xinès culte n’empra uns 1.000. Òbviament, en aquestes societats, l’esforç i el temps per aprendre a escriure i a llegir és molt més gran que a la resta, però, se’n surten bé. Sembla que, en algun moment, el líder comunista xinès Mao Tse Tung es va plantejar adoptar l’escriptura alfabètica, però no es va atrevir a decretar-ho.

Un altre qüestió en relació a l’escriptura, és la constatació que molts dels 7.500 idiomes que es parlen al món, encara no han tingut a ningú que els traslladi a l’escriptura, i aquesta és una greu mancança que empobreix el patrimoni cultural de la humanitat.

L’escriure

Les virtuts de l’escriptura són moltes, la primera és que permet disposar de més informació per ser processada que la vinguda de la capacitat memorística del nostre cervell. Amb el pas del temps, s’ha revelat com a una de les activitats humanes més enriquidores.

Mentre escrivim, el cervell es manté en activitat intensiva, doncs implica simultàniament memòria i imaginació, prospectiva, semàntica, sintaxis, ortografia i també sentiments, en un exercici continuat de retroalimentació de l’intel·lecte.

A l’àmbit escolar hi ha un vivíssim debat en relació a les virtuts de la lectura, com a conformadora d’aptituds intel·lectuals, però el llegir és una estratègia d’informació subordinada a l’escriptura, mentre que l’escriure és un exercici de construcció d’imaginaris emprant el contingut integral de la consciència.
Cal valorar que l’exercici d’escriure millora la capacitat de concentració, mentre que la lectura no té pas, necessàriament, aquesta virtut.
L’estudi de les matemàtiques millora la capacitat intel·lectual, però, l’escriure també desenvolupa la capacitat d’abstracció i a demés interpel·la la totalitat del nostre bagatge sentimental, cosa que no passa amb les matemàtiques.

VII
L’estètica

La percepció de la bellesa i l’art

Moltes espècies de peixos, aus i insectes tenen capacitats innates per dotar els seus nius i caus de formes simètriques o conjunts harmònics en la forma o el color; els mamífers no posseïm aquella virtut i el sentit de l’estètica present en l’espècia humana és adquirit.
És una feina a fer, que ens distingeix d’aquelles espècies d’animals que el tenen per herència genètica; però, d’aquestes, cada una d’elles té un únic projecte estètic, mentre que nosaltres podem aprendre a expressar la bellesa de moltes maneres i en molts camps. Aquest camí ha estat llarg i amb uns quants alts i baixos, alguns encara poc explicables.

Sobre el pensament i els sentiments dels nostres avantpassats llunyans, res podem saber amb certesa que no siguin suposicions orientades i justificades pels objectes que fabricaven. I els petits objectes tallats en sílex i altres pedres, ossos, fang i fusta són les primeres expressions d’art.
A primera vista els veiem força rudimentaris, però, n’hi ha que són vertaderes obres d’art: observant amb atenció una punta de sageta de sílex, la superfície de la qual és inferior a un centímetre quadrat, es poden comptar més de trenta punts de percussió a cada una de les cares.
Els útils de sílex no són pas encara l’expressió de l’art lliure, creatiu de formes i colors, però sí la primera manifestació evident del sentit de l’estètica participada per tothom.
La preocupació per la simetria i per les formes aerodinàmiques, l’afegit de l’elevada funcionalitat, una gran capacitat de tall i un aprofitament exhaustiu del material, són una mostra física de que la idea de disseny és una de les primeres adquisicions sentimentals i intel·lectuals de la nostra espècie.

Podem suposar que el sentit de l’estètica es desenvolupa en la mesura que som capaços de fabricar objectes, en una dinàmica que es retro alimenta ?

Qualsevol observació d’animals ens porta a entendre que cap espècie frueix de la bellesa d’un paisatge, o d’una flor, o d’un altre animal. Hi han escenes on un goril·la contempla atentament un llangardaix, però, més enllà de l’evident capacitat d’observació i d’interès, no podem saber si experimenta algun benestar contemplatiu, motivat per la bellesa del bitxo observat.
Seria de molt interès saber a quina època de la història, per primera vegada un grup humà va deturar-se davant un gran paisatge i va experimentar plaer emocional.

El naixement del sentit de l’estètica, no va aportar millores ni en l’alimentació ni en la seguretat dels nostres ancestres, però, ha adquirit importància capital en el desenvolupament humà.
El sentit de l’estètica és un àmbit d’aprenentatge de gran recorregut, que portarà a l’aparició de l’art i dels ismes culturals, fins a ser uns dels elements civilitzadors amb més capacitat de projecció i de seducció, i l’eina primera per la construcció de símbols, tòtems, banderes, objectes útils, d’art, arquitectura, urbanisme, publicitat, cinema, fotografia, etc.
També el so, la història del qual en sabem ben poca cosa; hi ha dibuixos egipcis amb instruments musicals semblants a alguns d’actuals, però desconeixem absolutament la seva música; ben segur que el cant i el ritme per percussió van ser de les primeres manifestacions d’estètica, encara ben vius a algunes societats.

Tècniques i estils pictòrics

En qualsevol estil estètic es detecten sempre uns antecedents, pot ser una continuïtat i pot ser la desaparició, però, mai un estil apareix de cop i volta.

Hi han incògnites en relació a les obres més notables d’art primerenc; recentment, a Indonesia s’han datat murals pintats de més de 50.000 anys, amb figures humanes i d’animals; més ençà, antigues d’entre 17.000 i 30.000 anys, són els conjunt de pintures de les coves de la regió del golf de Biscaia -Altamira i Lescaux- que pel seu realisme, sentit de la perspectiva, domini de la tècnica i dimensió de les imatges, són excepcionals d’entre totes les trobades fins avui.
Estranyament, en aquestes dues coves no hi ha imatges humanes, i no és pas per incapacitat tècnica dels artistes; la creença que una fotografia pot robar l’ànima no fa pas gaire que era encara força estesa, i pot ser que també regís en aquella època i lloc.

El sentit comú indica que no podem considerar les pintures que ens han arribat -arreu del planeta de semblant composició química i mateix color- com les primeres, doncs, òbviament aquells artistes avantpassats nostres no van pas començar a pintar fins a disposar d’uns pigments que resistissin el pas del temps; provaven colorants mentre anaven pintant i una de les mescles, va resultar molt duradora. No podem saber quan de temps -dècades, segles o mil·lennis- va haver de passar, abans de disposar de les mescles minerals de color indeleble que ara podem fruir; aquells artistes no pintaven pas per a nosaltres.
Ara, on les pintures estan en coves o balmes protegides de la intempèrie, es mantenen com el primer dia i sí que són per a nosaltres.
Les més nombroses, trobades a diferents regions del planeta, foren pintades en èpoques més recents -d’uns 6.000 anys fins a uns 1.500- i es troben en regions on encara no hi havia arribat ni l’agricultura ni la ramaderia; moltes amb representacions de figures humanes i totes realitzades seguint la denominada per arqueòlegs i antropòlegs llei de frontalitat, consistent a representar les imatges en la seva major projecció i amb el perfil més gran possible; i sempre resulten estàtiques i rígides.
Amb variants segons geografies i època, les composicions pictòriques d’aquesta època són figures de persones en escenes de festa, amb balls, disfresses i també cacera d’animals; altres són motius de caràcter simbòlic i n’hi ha que són formes geomètriques inexistents a la natura.

Aquest període artístic no té pas connexió amb la gran expansió de les arts a les primeres ciutats mesopotàmiques, més o menys de la mateixa època; després a Egipte i a unes poques illes de la Mediterrània oriental -a Creta de manera especial- es genera una font inesgotable de troballes visuals amb vocació i capacitat estètica, en forma d’imatges de deus i deesses, reis i reines, monuments, teixits, objectes de fusta, d’os, de metall, de ceràmica, decoracions murals, edificis, etc.

Amb l’excepció de les pintures murals del la regió del golf de Biscaia, en tot aquest període, primer a les coves i abrics naturals i més tard a les primeres ciutats, hi ha una constant que denota la manca del domini de la perspectiva. Totes les figures s’adeqüen a la llei de frontalitat on la major ocupació de l’espai provoca una posició estàtica i imposa una expressió limitada.
Els inventors de la perspectiva tridimensional, que supera la llei de frontalitat, foren els terrissaires de la Grècia Clàssica, ara fa uns 2.600 anys, on la decoració amb persones, plantes i animals, te expressió plena des de qualsevol punt d’observació. A partir d’uns tímids inicis d’assajos de perspectiva en dibuixos damunt d’àmfores de ceràmica, en molts pocs anys l’art va experimentar la seva gran revolució, i Atenes i les ciutats de la seva influència es convertiren en el punt del planeta amb més excel·lència creativa, que trobarà el seu major esplendor en l’escultura.

La derrota de Grècia per part de l’Imperi Romà no va fer desaparèixer aquella estètica, ja que els mateixos romans l’havien adoptat abans. Però, amb l’esfondrament de Roma aquella excel·lència desapareixerà durant tota l’Edat Mitjana -on es retrocedeix fins a retrobar la llei de frontalitat- i no es recuperarà fins els grans artistes apareguts a partir de l’Humanisme i el Renaixement italià, inspirats en l’escultura i la pintura clàssica grega i romana. Després s’estendrà a totes altres societats del planeta, sent en l’expressió pictòrica on es generen més ismes.

Hi ha més incògnites en la successió dels ismes estètics, a demés dels esmentats del Golf de Biscaia. Un altre punt en la història on l’evolució de l’estil i de la tècnica no es poden explicar és en les pintures de les parets dels palaus de l’illa de Creta, durant la cultura Minoica d’ara fa uns 4.500 anys, que lluïa les seves cases amb frescos de dones esveltes, ocells i flors amb perspectives molt més lliures i expressives que les contemporànies seves d’Egipte i Mesopotàmia.

VIII
Dones, homes i poder

Deesses i reines, reis i déus

Les primeres imatges humanes trobades per l’arqueologia, datades de més 30.000 anys enrere, són petites escultures de fang i de pedra que representen dones; amb poques excepcions, les primeres figures d’homes no apareixen fins 10.000 anys després.

En societats actuals on perviuen formes culturals ancestrals, la medicina incorpora la salut fisiològica, l’emocional, la sentimental i l’espiritual en el mateix diagnòstic; i es detecta que les persones que tenen el paper de sanadors són majoritàriament dones, mereixedores de gran respecte social; i podem suposar que dones amb aquestes virtuts reconegudes, van assumir els lideratges d’aquelles primeres societats, per la confiança i respecte que se’ls tenia.

Com continuïtat d’aquest reconeixement ancestral, les primeres figures de representació del poder a les ciutats de la Mesopotàmia, immediatament per sota de les deesses, van ser Reines, i en la mesura que les ciutats creixien van ser substituïdes per Reis, i quan aquests va aparèixer anaven acompanyats per Déus. Sembla, doncs, que els homes van necessitar associar-se als deus, per legitimar-se, o per fer-se respectar, o per fer-se obeir, o témer.
Tot i aquest panorama de poder dominat per homes, excepcionalment, tant a Mesopotàmia com a l’Egipte faraònic, algunes dones -sis a Egipte- van ser reconegudes com reines.

Sabem poc de la vida de les dones en les societats antigues. A Egipte, la institució familiar era la norma i podien divorciar-se; per Heròdot sabem que sortien de casa soles, que anaven al mercat i que participaven activament en les grans festes, però no en sabem gran cosa més. De les dones fenícies, sabem que sovint participaven en els gran viatges, però, tampoc res més. I les de la Antiga Grècia, si bé en teoria podien anar gairebé a tot arreu, sabem que a la pràctica, amb excepcions, es quedaven a casa i participaven poc en les activitats públiques.
Totes aquestes societats eren patriarcals, i encara que amb notables diferencies entre elles, les dones hi tenien un paper, com a menys, subordinat.

També se sap que a moltes societats antigues, la cacera de dones d’una societat llunyana era una pràctica normal; el mateix inici de l’Imperi Romà n’és un exemple; i segons Heròdot, la Guerra de Troia es va encendre pel “robatori” d’Elena, l’esposa d’un rei local grec.

També gràcies a Heròdot, sabem que la societat Lidia -un país contemporani de Grècia situat a l’oest de l’actual Turquia- sembla que havia trobat una solució imaginativa al problema “dones-homes”; el gran historiador i periodista ho descriu així, una mica astorat i sense jutjar-ho:
. . . . . . . .És que en el país dels lidis totes les filles es prostitueixen, amb la qual cosa es fan els dots. I ho fan així, fins que es casen: el marit, se’l trien elles personalment. . . . . . Tret d’això, que les seves filles es prostitueixen, els lidis tenen uns costums molt semblants als dels grecs. Són els primers dels qui sabem que encunyaren moneda d’or i d’argent, els primers dels qui sabem que es van dedicar al comerç.

En tres línies, Heròdot repeteix el que més l’ha sorprès de Lídia. No podem saber quina era la “satisfacció” o la “insatisfacció” de les noies en aquest joc d’intercanvi sexual, i en això radicaria la bondat o maldat del sistema. No es pot oblidar que el dominant a totes les societats de la regió, era el patriarcat.

En el nostre món d’avui, a moltes societats democràtiques, riques i cultes, la violència contra les dones és encara una lacra omnipresent; ara es coneixen fets i estadístiques, però, no cal ser malpensat per entendre que en el passat i des de temps immemorial sempre ha estat així, i pitjor.

Atenent estrictament a la Vida en majúscula, és a dir a la continuïtat de la vida, només les femelles poden engendrar i conseqüentment, cal reconèixer a les dones una jerarquia, que les fa diferents i en bona part vulnerables.
Però, malgrat aquestes realitats no qüestionables, les discussions sobre igualtat, que és el mínim a reivindicar, són sempre polaritzades per interessos ideològics i polítics que l’enterboleixen. La realitat i el sentit comú són ignorats, i ara encara, al mateix temps que els valors del feminisme van prenent força, a part de discutir-los, molts homes de moltes societats de gairebé arreu del planeta, agredeixen físicament i psicològicament les dones i les noies.

Es pot especular en saber quan o com apareixen els caràcters i comportaments que defineixen una societat com a patriarcal, misògina i masclista. Provem-ho.
Quan els humans encara vivien en grups familiars de no més de 30 persones -que és l’estimació que es fa a partir d’indicis paleontològics i arqueològics-, però, ja coneixien els mals de la consanguinitat i li havien trobat la solució amb aparellaments entre homes i dones sense parentiu proper, va sorgir un problema nou i impossible de solucionar sense conflicte, perquè, la incapacitat olfactiva de la nostra espècie per reconèixer els seus fills va portar inseguretat als mascles, els teòrics pares.
No se si totes, però, sí la majoria de les espècies de mamífers, tenen la facultat d’identificar per l’olor a un individu de la seva nissaga genètica. Pot ser que la sedentarització i la immersió en olors no naturals ens van fer perdre sensibilitat olfactiva, o és que en origen ja la teníem poc desenvolupada, però, el cert és que els dubtes i la inseguretat sobre la paternitat han marcat la vida de la gran major part de la humanitat des de fa almenys 50.000 anys, sobretot la de les nenes, noies i dones. Els mascles preocupats i les dones castigades severament, durament.
L’aparició de l’anàlisi de l’ADN fa unes quantes dècades, ha aportat un referent inqüestionable que hauria d’haver deixat immediatament obsolet el patriarcat i desactivats el masclisme i la misogínia, però, les inèrcies són molt fortes, sobretot quan comporten privilegis. Quan en aquest escrit es parla de l’estat de la tècnica, sempre s’associa a canvis que han tingut un impacte rellevant, però, en aquest cas l’ADN, malgrat ser ciència, no ha qüestionat gaire els costums. El greu és que aquests “costums” estan a l’arrel de la gran major part dels nostres problemes, els personals i els col·lectius. Mai en la història, una millora de l’estat de la tècnica ha tingut un impacte tant baix en allò que directament interpel·la.

El patriarcat va ser el sistema sorgit de la malfiança dels homes, que van posar totes les dones sota sospita, decretant la necessitat de controlar-les fèrriament per assegurar la veracitat de la seva descendència, i vam inventar-nos l’obligat precepte de protegir-les de la seva “fragilitat”, de les seves “vulnerabilitats” i fins i tot a “protegir-les d’elles mateixes”. Protecció, seguiment i control, tot exercit des de la inseguretat combinada amb el supremacisme de gènere, és la seqüència típica del maltractador. Portat a l’extrem, la mutilació genital de les nenes és la mateixa història justificativa.

Benèvolament, es pot considerar el masclisme com una erupció descontrolada de la testosterona, i mentre no hi hagi abús ni violència, no és pas aquest el major problema per a les dones i per a la societat; sí que ho és la misogínia, un sentiment i un comportament de menyspreu soterrats, fonamentats en el supremacisme.

En els darrers anys, el masclisme i la misogínia es van trobant davant realitats que els posen en crisi aguda, sent els revulsius de més impacte els moviment de denúncia com MeeToo, l’aparició de col·lectius LGBTI i l’eclosió mediàtica dels esports d’equip femenins. El primer i el segon generen polèmica, i hi ha defensors i detractors, però, el tercer esmentat proporciona escenes psicològicament molt impactants i impossibles d’imaginar uns pocs anys abans per qualsevol home i per moltes dones: talent, força, resistència, habilitat, tècnica, velocitat, capacitats de concentració i organitzatives, són qualitats que havien estat reservades als homes, i que ara, pràcticament de cop, han deixat els misògins literalment fora de joc. Abans, algunes dones s’havien significat, però, era títol personal: una trapezista de circ, o domadora de lleons, o hàbil amb el rifle, o ràpida en una cursa, però, la nova realitat enderroca murades i guanya batalles cada dia.

Som filles i fills d’una severa educació immersa en la misogínia; encara ara, a molts films, quan una parella -home i dona- s’escapa d’alguna amenaça, els guionista, per donar dramatisme a l’escena fa que sigui sempre la dona qui cau a terra, o qui xiscla histèrica i ho espatlla tot. La dona fluixa i insolvent, l’home generós i valent que no la deixa enrere.
La societat patriarcal també reconeix la necessitat de protegir les dones, però, només en situacions de perill extrem; en el dia a dia, sembla que l’abusar-ne amb més o menys intensitat és gairebé la norma. Som, encara, massa hereus d’aquella moral medieval, on els cavallers protegien públicament les dames, mentre posaven cinturons de castedat a les seves esposes i exigien “estrenar” les noves casades del poble.

Cal advertir que els comportaments misògines i masclistes, empenyen la formació d’un estat d’opinió que en un futur pot arribar a imposar-se, i és que els homes som del tot prescindibles; ara els coneixements en medicina i en genètica ho fan possible, sense que es posi en perill la continuïtat de l’espècie. Com a curiositat, talment com en un zoo s’hi mantenen vius uns quants exemplars d’una espècie extingida, una societat de dones preservaria un ramat de no gaire més de 1.500 homes vius, els imprescindibles davant qualsevol emergència, o canvi de paradigma, o simplement moda.

Es diu, com justificació, que els comportaments i les opinions masclistes que s’expressen en els darrers temps són la reacció d’alguns homes enfront l’ascens del feminisme i les seves reivindicacions, que consideren massa exigents i crispades. Cal una reflexió en això -cosa difícil- i entendre que les dones d’avui que protesten contra la misogínia, el masclisme i el patriarcat, expressen també -sigui explícitament i conscientment, o no- els patiments de la generació de les seves mares, la de les seves àvies, la de les seves besàvies, la de les seves . . . . . . . . . . . , mentre que els homes queixants només es representen a ells mateixos; les organitzacions i les expressions de solidaritat entre homes, per defensar-se de les dones, no tenen cap recorregut.

Quan el futur es presenta, no incert, sinó ple d’amenaces, tota la ciutadania se’n ressent; però, per a una gran part d’ella: les noies i les dones, comporta un nivell major d’angoixa o, si més no de dubte, ja que en elles, la idea, o expectativa, o senzillament el desig vital de ser mares, es fa enormement complicada, doncs comporta projecte de futur.
Els homes, molts, també poden voler ser pares, però, en el projecte de vida de moltes adolescents, noies i dones, la maternitat té una importància essencial.
En aquesta qüestió, hi ha una observació critica a fer, consistent a que “el canvi climàtic” és una deriva provocada directament pel capitalisme i el consumisme embogits, inspirats, liderats i defensats per les ideologies i les estructures de poder pròpies de la cultura patriarcal. És a dir, que el fracàs dels homes, qui més el paga són les dones; això no és nou en la història. No es pot obviar que tota la violència, sigui política, sigui sexual o sigui climàtica, té una decisiva empremta masculina.

Malgrat aquestes realitats, algunes ja superades per la història, però, altres encara no, la sexualitat, arreu del planeta i amb unes quantes desgraciades excepcions per tothom conegudes, es reivindica i viu cada any que passa amb més naturalitat. En un procés a l’inrevés de la destrucció del clima, el món progressa en llibertat sentimental i sexual, i aquesta és la única escletxa de llum en un panorama de futur ple d’ombres. Pot ser que, tot i els intents de mantenir alguns costums atàvics, evolucionem cap a bonobos ?.

La mutilació de les nenes

Aquesta monstruosa agressió per privar-les de la possibilitat de plaer sexual, a moltes societats del planeta és destructora del cos, de les emocions i dels sentiments de les nenes i noies i dones que hi estan sotmeses. No se sap d’on vé ni des de quan es practica, i en molts aspectes és pitjor que l’esclavatge.

Cal reconèixer que malgrat les moltes iniciatives legislatives i sobretot d’esforços individuals i militàncies vertaderament heroiques, aquesta pràctica segueix ben viva, i pel fet de formar part de la mitologia popular i d’estar fortament arrelada en els costums -no pas en les religions-, els poders públics, tot i la consciència de la seva maldat intrínseca, a pocs països s’atreveixen a prendre mesures dràstiques fins eradicar-la.

No puc certificar la seva certesa, però, sembla probable que sigui veritat l’existència d’una carta pastoral adreçada als sacerdots catòlics d’un país africà, dient que déu prefereix una església plena de pecadors que no pas una església buida.
Aquest notícia, certa o falsa, serveix per il·lustrar les enormes dificultats per acabar amb l’expressió més agressiva del patriarcat, estranyament practicada per dones. L’horror.
Ara amb les migracions, aquesta infra cultura, prohibida severament a les societats d’acollida, persisteix d’amagat i costa eradicar-la.

Una qüestió de la que no he sabut trobar referències, és que les dones africanes esclavitzades i portades a Amèrica -també els homes-, provenien de societats que no mutilaven les nenes. Les esclaves havien de tenir bona salut reproductiva, i la mutilació les fa malaltes.

Les societats matriarcals

La consideració atorgada a la dona al llarg de la història en les diferents societats i cultures, és variada i amb contrastos molt sorprenents, si tenim en compte que venim totes d’uns inicis comuns.
En el món actual, a diferents geografies d’Àfrica, Àsia i Amèrica, hi ha societats que tenen uns caràcters força diferents a les de la resta: són les de cultura matriarcal, aquelles on la funció social de les dones i el seu reconeixement a dins la família i a dins la societat, són diferents en aspectes rellevants als de les societats denominades patriarcals.
Les matriarcals són poques, cap d’elles te reconeixement institucional i hi ha hagut i hi ha poca o nul·la comunicació entre elles. No existeix pas cap “normativa” per a ser matriarcal i hi ha molta diversitat de costums, però, atenen els aspectes més rellevants de la vida amb principis i estratègies semblants.
A Europa no n’hi ha cap i no sabem si la destrucció de les societats tribals per part de l’Imperi Romà hi te res a veure, però, tot indica que sí.

En les societats on perviu aquella cultura, la vida quotidiana és diferent que a la resta del planeta; estic segur que la sentimental és més planera; també que les relacions sexuals són més espontànies, més riques i amb menys tensions; també que l’aprenentatge de la sexualitat es fa sense les dificultats amb que es troba la infància i l’adolescència de les societats patriarcals.
A les matriarcals, els homes no se senten pas ni amenaçats ni oprimits, mentre les dones viuen molt millor; i no s’agredeix, ni es viola, ni es mutila, ni s’assassina a ningú.

En les societats matriarcals es reconeix l’evident: el centre i referent de la família i la casa és la dona, doncs la realitat biològica i vital exigeix que siguin elles qui simbolitzen l’estabilitat i la continuïtat, tant en els aspectes físics, els emocionals i els sentimentals com en els patrimonials, condicions que les fa mereixedores de reconeixement i de protecció per part del conjunt de la societat. I els homes no se senten pas ni amenaçats ni oprimits, sinó plenament realitzats.
La vida diària dels infants i els adolescents es desenvolupa en un ambient lliure dels patiments emocionals i sentimentals provocats pels possibles trencaments entre la parella progenitora, doncs el seu marc de referència vital no fa imprescindible la presència protectora del pare. Per als infants, l’afecte i atenció que els vé del pare és un regal afegit, no imprescindible per a la seva salut emocional i sentimental. Els pares es relacionen sense traves amb ells, però, no actuen com a “propietaris” seus.

L’evolució de la història mundial ha fet que societats matriarcals de grans dimensions demogràfiques, aparentment ara ja no ho siguin. Kerala a l’Índia -on les autoritats colonials angleses van derogar la legislació pròpia-, el mateix en la societat Ashanty a l’Àfrica occidental i la Messoufita al Shael occidental, portes endins són encara societats matriarcals. N’hi ha moltes altres, algunes de poques centenes de persones.
De la primera i la darrera de les esmentades, el testimoni del viatger marroquí Ibn Battuta els anys 1330-1340 d.C., descriu costums i situacions que a ell, que es reconeix com a musulmà de societat patriarcal, el deixen bocabadat. De fet, a les societats patriarcals actuals, gràcies a l’ascens del feminisme, hi ha realitats noves que recorden escenaris i costums propis de les matriarcals.
És rellevant remarcar que aquestes societats exhibeixen una alta capacitat organitzativa -ja observada per Ibn Batouta- i un món dels negocis molt més desenvolupat que les societats veïnes de cultura patriarcal. Un exemple, explicat pel mateix viatger, era l’explotació per part de dones d’Oulata, a l’actual Mauritània, d’un jaciment de sal mineral a ple Sàhara. Ara, la societat Ashanty de Ghana també presenta un alt nivell de desenvolupament; també la de Kerala a l’Índia.

És del major interès apropar-se a comportaments detectables en les societats patriarcals actuals, que s’acosten a la cultura matriarcal, doncs representen un abans i un després en el domini del sistema i de les seves burdes excrescències, que són el masclisme i la misogínia.
L’actitud empàtica i el comportament protector de les mares cap a les seves filles, és un fenomen social nou en la història de les societats patriarcals, certament no pas assentat arreu, però, significatiu. Fa només unes dècades, les mares podien ser enormement injustes amb filles seves que patien maltractaments del marit i, molt sovint, si la noia demanava empara, li tancaven la porta. I poques mares parlaven de sexualitat amb les seves filles, ni de res que s’hi assemblés, inhibides en un “pudor” que cal considerar malaltís, fruit de la violència masclista i misògina beneïda per les religions monoteistes. Ara, per primera vegada en la història de les societats patriarcals, hi ha horitzons en aquesta qüestió vital.

Per acabar aquest capítol, és d’estranyar el gran desconeixement i desinterès del feminisme militant dels països rics, tant envers les societats matriarcals com envers les patriarcals que practiquen la mutilació genital de les nenes.

IX
El Neolític

Les grans revolucions

Durant el llarg període de formació de la nostra espècie, els grups de convivència eren dues o tres dotzenes de persones, transitant contínuament per entorns geogràfics més o menys reconeguts per recollir vegetals i caçar animals, fins que ara fa uns 10.000 anys, a uns quants llocs del planeta -pocs-, unes quantes famílies d’aquests caçadors recol·lectors van aprendre a domesticar unes quantes espècies d’animals i a conrear unes quantes espècies de plantes, escollides d’entre aquelles que més apreciaven des de feia molts milers d’anys.

Els primers coneixements d’aquesta realitat històrica, no es deuen pas a l’arqueologia, ni a l’antropologia ni a l’etnografia, sinó a la botànica. Dedico aquest capítol a explicar els inicis d’aquesta revolucionària innovació en l’estratègia de proveïment d’aliments que va provocar grans canvis en el nostre sistema de vida ancestral, com la vida en grups humans de dimensió, doncs ja no van estar obligats a transitar contínuament pel menjar de cada dia; vam tornar-nos sedentaris, formant pobles cada vegada més grans, confortables i segurs. I vam començar a inventar productes i objectes, cada vegada més útils, eficients i més a l’abast.
La ciència ha batejat a aquest nou període de la història amb el nom de Neolític, poc explicatiu, caracteritzat per l’explosió mental perseguint innovacions.

Com introducció a aquest capítol, que tracta de les fonts de la nostra alimentació, proposo una observació referida a les diferents “cultures gastronòmiques” del planeta; al meu entendre, n’hi ha dues de ben identificables i ben diferenciades: una consisteix a menjar el més abundant i el més saborós possible, i l’altra a menjar el més saludable i també el més saborós possible.
Es pot dir que la cuina Índia i d’altres països asiàtics és la major expressió de la segona, i que a gairebé la resta del món regeix la primera. Amb excepcions individuals, certament.
Dos models molt diferents, sent el de l’Índia el que ha de prevaldre, per sentit comú, per protecció de la salut humana, per protecció dels benestar animal i per la salut del medi ambient; ara també per economia, a causa de l’enorme sobre cost que comporta alimentar-se prioritàriament amb productes d’origen animal.
Nodrir-se amb cereals, llegums, verdures, etc. resulta 8 o 10 vegades menys costós, energèticament i econòmicament, que fer-ho amb productes carnis. I com que la població humana continua creixent, mentre els espais d’aprofitament agrícola són limitats, és evident que calen projectes i estratègies productives i de consum diferents a les actuals.
La perspectiva és independent del canvi climàtic, però, aquest l’accelera.

La ramaderia

En el tercer apartat d’aquest escrit s’expressa l’estranyesa pel retard en la domesticació d’animals, doncs ja fa uns 50.000 que els sàpiens sàpiens teníem desenvolupats tots els caràcters per iniciar la seva domesticació, emprant-los per portar càrregues i criant-los com a aliment i vestit, tot estalviant l’esforçat treball de la seva cacera. Hi havia oportunitat i necessitat, els dos elements conformadors de qualsevol decisió, però, durant moltíssims mil·lennis no ho vam fer.

Des del domini del foc i durant el llarguíssim període anterior a la domesticació, la cacera s’havia convertit en l’activitat socialment més valorada de totes, perquè representava l’alimentació del grup, però també perquè resultava molt atractiva per als mascles i atorgava prestigi als millors. Fortalesa física, estratègia organitzativa i capacitat de matar són els caràcters distintius dels caçadors; i quan la presa és un animal perillós, una gran valentia; hi ha història recent en algunes societats africanes, americanes i australianes que respon a aquest model. I pot ser que aquells parents nostres, establerts confortablement en una dinàmica d’èxit, durant mil·lennis vagin ignorar els enormes avantatges de la domesticació d’animals.

Les primeres troballes en excavacions arqueològiques indiquen que la domesticació va començar amb el gos, el primer fòssil del qual fou trobat als EUA i datat de fa 11.000 anys; l’ovella en fa 10.500, domesticada exclusivament a l’Orient Mitjà, la mateixa regió que els bovins i caprins entre 9.500 i 7.000 anys enrere, com els porcins al Sud Est Asiàtic; el cuc de seda, a la Xina en fa 5.500, al mateix temps que els cavalls al sud de l’actual Rússia i de la llama als Andes; els ases i les abelles a Egipte en fa 5.000; els camells bactrians al sud de Rússia i els dromedaris a l’Aràbia, 4.000; els elefants i també les gallines a la vall del Indo, també uns 4.000; el gat a Egipte en fa 3.600; l’alpaca al Perú, 3.500 i el ren al nord d’Euràsia en fa 3.000.

Però, aquesta interpretació dels inicis de la domesticació d’animals és insuficient. La història situa cronològicament el seu inici a partir de la troballa de fòssils d’exemplars domesticats, identificables gràcies a que l’observació de l’esquelet permet classificar, per petites diferències morfològiques, si un animal és salvatge o domesticat, a causa de que en els darrers sempre s’hi detecten caràcters adquirits en el procés de domesticació.
La imatge que ens podem fer és la d’una família de 20 o 30 persones que, per comptes de sacrificar un animal de poca edat, l’han adoptat i amb molt poc d’esforç l’han domesticat, passant a formar part del grup, per aprofitar-ne la llet, pot ser la llana, sacrificant-lo per a carn i pell, o emprant-lo per portar càrregues a l’esquena, depenent de l’espècie.
Aquesta primera domesticació no hauria deixat empremta en l’esquelet, ja que els canvis venen donats per la major consanguinitat, i els pocs animals -ben segur que només femelles- que havien domesticat una família nòmada, s’aparellaven amb mascles dels ramats salvatges que vivien a l’entorn d’on provenien els adoptats, i no van donar lloc a canvis morfològics.
Aquest període inicial de domesticació sense canvis morfològics no sabem a quant de temps es remunta, degut a que els jaciments localitzats d’aquest període són molt pocs, i van deixar poca petja ja que encara érem itinerants en grups de poques persones.

La formació de ramats d’animals domesticats a partir d’uns quants exemplars salvatges, comporta una sèrie de canvis morfològics, resultat de la seva evolució en unes quantes generacions com a grup separat d’aquests.
Les diferenciacions venen d’unes quantes causes: la primera és la consanguinitat, provocada pel fet de separar uns quants animals per generar un ramat nou; es considera que una espècie conté tota la seva variabilitat genètica per damunt els 1.500 exemplars, siguin animals o vegetals, i com que un ramat nou es forma amb pocs animals, comporta una restricció del genoma que es manifestarà en canvis en la conformació de l’esquelet i de les banyes, si en té.
El segon origen del canvi respon que ara és el ramader qui escull el mascle reproductor i ho fa segons les seves preferències; pot ser que sigui fill d’una mare que te molta llet; o de que sigui el més baix del ramat, degut a que troba la raça massa alta, o a l’inrevés; o un animal més mansoi i fàcil de manejar; o si els prefereix amb banyes més grans o més petites; o per la forma de les banyes, o el color del pelatge, o per la resistència a determinades malalties, o més prolífics, etc.
Un tercer origen de canvi, aquest a més llarg termini, és l’adaptació dels animals al clima, a la vegetació i al relleu de nous entorns.

Podem considerar que hi va haver un període de temps difícil de determinar, on les famílies nòmades de caçadors recol·lectors van aprendre a domesticar uns pocs animals, i un període posterior amb els humans sedentaritzats gràcies a l’activitat agrícola, quan es formaren ramats de dimensió i van aparèixer els canvis en la morfologia de l’esquelet que els classifiquen com a domesticats.
Aquest conjunt de condicions provocades per la domesticació al llarg de 10.000 anys, ha donat com resultat una enorme proliferació de races de cada una de les espècies domesticades; una multiplicació de la variabilitat genètica que conforma una gran riquesa vital, biològica, econòmica, cultural i estètica. Com a dades, tot i l’extinció de moltes en les darreres dècades, al món existeixen unes 450 races d’ovins i unes 900 de bovins, unes i altres hereves de les primeres femelles domesticades en temps remots, per unes quantes famílies d’una petita regió.

El resum de l’aventura de la domesticació d’animals és que, finalment, els humans vam aprendre a tractar-los amb bones, però enganyoses maneres; el ramader cuida el millor possible els seus animals, per menjar-se’ls o per fer-los treballar.
Històricament, no hem mostrat mai gaire empatia envers ells, però, hi ha hagut fantàstiques excepcions en la història; unes actituds i comportaments més que sorprenents per a nosaltres, van donar-se a l’Antic Egipte. Heròdot ho explica amb tanta admiració com perplexitat:

. . . . tots els que hi ha es consideren sagrats, tan els que conviuen amb els homes com els que no. Però, si jo volgués dir perquè els consideren sagrats, el meu discurs tocaria temes sagrats, i jo evito molt tractar d’aquests temes”. . . . “Si algú mata expressament un animal, el càstig és la pena de mort; si el mata sense voler, rep el càstig que determinen els sacerdots. Però, el que mata un ibis o un falcó, tant si ho fa expressament com si ho fa sense voler, mor irremeiablement”. . . “ Si a casa d’algú es mor un gat, tots els que hi viuen es depilen les celles; però, si es mor un gos, es tallen els cabells del cap i s’afaiten tot el cos”. . . . ”Els cadàvers dels gats, els embalsamen i els traslladen a la ciutat de Bubastis, on son enterrats en una càmera sepulcral sagrada. Els gossos, en canvi, són enterrats a la seva ciutat, en fèretres sagrats”. . . .
“Alguns egipcis tenen el cocodril com a animal sagrat; però altres, en canvi, el persegueixen com enemic. També els que viuen a Tebes i als voltants del llac Meris creuen que els cocodrils són animals sagrats. En cadascuna d’aquestes regions crien entre tots un cocodril i el domen fins que se’ls fa familiar. Li posen arracades a les orelles amb penjolls de cristall i d’or i l’exornen amb braçalets a les potes del davant. Li donen un menjar sagrat prescrit, i durant la seva vida el tracten a cos de rei. Quan es mor, l’embalsamen i l’enterren en un fèretre sagrat. La població d’Elefantina, en canvi, no considera que el cocodril sigui un animal sagrat, i arriba fins i tot a menjar-se’l.

Fora del màgic Egipte dels faraons i amb l’excepció de la Índia també propiciada per una idea de caràcter religiós, l’empatia envers els animals és un fenomen recent en la història de la humanitat.
El respecte pel seu benestar és un sentiment aparegut fa poques dècades i representa un canvi radical en la manera com hem percebut el dolor que els poden causar les condicions de domesticació i el procés per llevar-los la vida a que els sotmetem. La sensibilitat social va en augment i es redacten lleis sobre el benestar dels animals.
Aquest canvi de sentiments envers ells està tot just en els seus inicis, i el seu desenvolupament és paral·lel al de prendre consciència de les limitacions que afecten la ramaderia industrialitzada, tant per la dimensió d’espai agrícola dedicat a la seva alimentació com per l’acumulació de residus i la major vulnerabilitat a malalties.

Una realitat observable i mereixedora d’atenció en relació a l’aprenentatge de la domesticació d’animals, és que quan les nacions natives d’Amèrica del Nord van conèixer el cavall, van aprendre a domesticar-lo amb unes altres maneres, dolces maneres, i ara aquell sistema s’ha imposant arreu; però, durant mil·lennis els havíem maltractat molt a l’hora de domar-los. Podem pensar que la manera com una societat tracta els animals és un reflex de com es tracta a ella mateixa ?

En aquest progrés inqüestionable hi ha una esquerda gruixuda, que és la “discriminació” que la sensibilitat protectora demostra, magnificant els “drets” que es reconeixen a unes determinades espècies catalogades com mascotes, mentre s’ignoren absolutament els d’altres espècies, en una incomprensible distorsió de pensament i sentiments. Mentre es clama al cel perquè un gos ha estat abandonat, ignorem completament aquell camió que passa pel davant nostre ple de porcs, en el seu viatge cap a l’escorxador. Els porcs són tan sensibles, tan intel·ligents i tan empàtics com els gossos.
Comparteixo absolutament totes les crítiques a la cria d’animals a benefici nostre, i crec fermament que les pràctiques ramaderes, totes, s’han de modificar radicalment perquè els porten molts patiments. Si volem animals domesticats, ha de ser a condició de que no han de patir ni privacions, ni angoixes, ni pors, ni dolors de cap tipus.
Però, al meu entendre és un mal criteri l’abandó de la ramaderia, per unes quantes raons; una d’elles és que comportaria la reducció de vides animals i l’extinció de moltes races.
Els animals, quan no se’ls maltracta, són feliços, realment feliços, i suprimir l’existència d’aquesta felicitat natural és més que un error de perspectiva, una aberració envers la natura. Nosaltres, els humans, en la millor de les circumstàncies podem arribar per un temps curt a ser feliços, i contents en un període de temps major; però, la felicitat com estat de normalitat és un privilegi dels animals no humans.
Pot ser que l’estat d’il·luminació búdica, el zen japonès i l’ataràxia grega siguin estats permanents de felicitat; personalment, però, crec que la dels animals és superior o, almenys, així m’ho sembla, contemplant-los quan no senten cap amenaça ni restricció. És la seva “envejable” manera de viure.
Crec que les opinions i actituds contraries a la ramaderia, es deuen a un excés de zel, expressat per persones sense experiència en el tracte continuat i intens amb animals de ramat.

Durant els darrers 10.000 anys, hi ha hagut un procés continu de generació de noves races de cada espècie domèstica, en un procés espontani que va generar una enorme diversitat. La cultura ramadera va propiciar un èxit de la genètica fins fa poques dècades; després, excepte en l’aspecte estrictament crematístic, ha derivat en un vertader fracàs; en els temps actuals, la dinàmica de generació de races noves està -excepte en les espècies dedicades a mascotes- no només estancada, sino que malauradament les menys rendibles deixen de ser criades. I desapareixen.
La Conferència sobre Biodiversitat de Rio de Janeiro de l’any 1992, organitzada per l’ONU, va aconseguir un gran acord de tots els estats del món per protegir les races en perill d’extinció. Però, l’èxit nomes ha estat a mitges, i avui encara hi ha animals domèstics d’algunes espècies que, sent els darrers exemplars d’una raça ancestral, son portats a l’escorxador; també a la culta i rica Europa. D’algunes, hi han fotografies.

L’agricultura

Com totes les espècies menjadores de vegetals, els prehumans i els humans havíem collit durant milions d’anys aquelles plantes silvestres pròpies de cada entorn, escollint les més saboroses, les més digeribles, les més nutritives i les més aptes per a la seva conservació.
Fins que fa uns 10.000 anys, a uns quants llocs diferents del planeta i sense comunicació entre elles, unes quantes famílies van aprendre a reproduir les llavors d’aquells vegetals que més apreciaven, sembrant-les i cuidant-les fins el dia de recollir els seus fruits.
En pocs mil·lennis, aquella nova activitat va passar a ser la més important de totes, i el sembrar, cuidar i recollir cereals, llegums, verdures, fruites i tubercles, va convertir-se en imprescindible per a gairebé tota la nostra espècie.
De fet som, sobretot, una cultura agrícola, doncs de totes les nostres activitats, aquesta és la més determinant i la única obligada.

L’arqueologia estableix l’inici de l’agricultura quan en un jaciment arqueològic s’hi troben llavors obtingudes per conreu. La manera de distingir és comparar les llavors trobades en assentament humans amb les silvestres de la mateixa espècie existents a l’entorn; els mateixos criteris ja explicats per detectar els inicis de la ramaderia: mentre les llavors no són portades a una geografia llunyana on no hi hagi l’espècie silvestre capaç de pol·linitzar-les, no es generaran varietats noves diferents de l’original.
Així, cal entendre que els indrets on es va començar la primera agricultura, no són exactament aquells on l’arqueologia detecta les primeres societats agrícoles a les planures de Mesopotàmia. Portades les llavors des dels llocs d’origen cap a prop de rius per a ser conreades en regadiu, en els nous paratges no existia la mateixa espècie silvestre; la pol·linització va tenir lloc només entre les llavors portades de lluny i la descendència d’aquestes combinada amb el treball de selecció feta pels agricultors llavor a llavor, va anar conformant les primeres varietats que l’arqueologia considera conreades.
Va ser a 50 quilòmetres més al nord, a les valls de les muntanyes Zagros, on van aparèixer els primers agricultors de la història. La proximitat dels grans rius del lloc de naixement de la primera agricultura, va fer que la història humana evolucionés molt ràpid cap a les formes socials complexes i de dimensió que són les ciutats.

El descobriment de l’agricultura s’assembla molt a un joc d’infants, observant com una llavor enterrada a terra al cap d’uns dies es capaç de generar una planta, que un temps després dona fruits idèntics a la llavor sembrada. També en això, com en la domesticació d’animals, els nostres avantpassats sembla que despertaren tard, però, en l’agricultura és més comprensible, ja que comporta de cop un conjunt de canvis radicals: el primer la necessitat de viure al mateix lloc durant els mesos que hi ha entre sembrar i collir; també comporta la necessitat de protegir els camps de conreu per evitar que els herbívors se’ls mengin; també trobar-se de cop amb tot el menjar de l’any i la necessitat de guardar-lo en lloc segur. Molts aprenentatges i comportaments nous, per a ser un agricultor.

Una possibilitat plausible, és que amb els inicis de la domesticació d’animals, els humans vam superar la necessitat de transitar contínuament per obtenir caça, i vam començar a ser sedentaris, no pas sempre en el mateix indret, però gairebé. I és aleshores quan vam tenir l’oportunitat d’experimentar amb les llavors silvestres que recollíem i menjàvem.

Un dels elements, i valor fonamental, de la cultura agrícola és que durant els 10.000 darrers anys, els agricultors que van anar apareixen a tot el planeta van anar seleccionant, collita a collita i any rere any, les llavors més prometedores d’acord amb les seves preferències sensorials i els coneixements adquirits en el seu conreu. La imatge de la família pagesa, en les llargues nits d’hivern entretinguda seleccionant les llavors més grosses i de millor aspecte, per sembrar-les l’any següent és del tot il·lustrativa; la selecció pot perseguir la reproducció amb les llavors que considerés de millor sabor, o més grosses, o que havia resistit millor alguna malaltia, o l’aprofitar les adaptacions a un microclima, o la d’algunes llavors que siguin diferents de la resta de la varietat resultat d’una pol·linització anòmala. El mateix que han inspirat els ramaders: seleccionar els exemplars que més estima i fer-los reproduir.

L’enriquiment de diversitat biològica que ha generat l’agricultura a partir d’una única varietat silvestre local, mitjançant el procés de selecció de llavors i la seva evolució per adaptacions a nous climes i a diferents preferències culturals, ha portat ha engendrar-ne molts milers, evolucionades a partir d’una única varietat endèmica. Com a exemple d’èxit d’evolució biològica portada per la mà humana: totes les més de 40.000 de varietats d’arròs que es cultiven al món, provenen d’una única espiga silvestre, sembrada per una primera família agricultora d’algun lloc del sud est asiàtic, que és on la única part del món on es pot trobar la mateixa espècie d’arròs, però, silvestre.

Una qüestió d’interès és la manera com des dels Centres d’Origen Geogràfic, les plantes agrícoles i els animals domèstics es van anar estenent per tot el planeta. L’agricultura i la ramaderia la conformen a més de les llavors, els plançons i exemplars d’animals, un conjunt de coneixements i de tècniques complexes, la transmissió de les quals a altres persones i grups, sobretot en l’agricultura, requereix temps i un ambient humà tranquil, ja que és a l’aire lliure i entre sembrar i collir passen uns quants mesos durant els quals els conreus són molt vulnerables.
A l’època primera de l’agricultura, els grups humans eren poques persones i hi havia encara suficient espai vital, dues condicions que conviden a pensar que el procés de transmissió de la cultura agrícola i la ramaderia, com la tècnica de talla del sílex milers d’anys abans, es va anar estenent lliurament per osmosis i per viatgers, en un món tribal en bon veïnatge, pau i amistat, procliu a l’intercanvi win win.

Devem el coneixement de la història dels inicis de l’agricultura, no pas a l’arqueologia, sinó a la recerca botànica. A la dècada dels anys 1930 el gran botànic rus Nikolai Vavilov, mitjançant viatges arreu del planeta, va determinar que, amb poques excepcions, cada una de les espècies conreades per l’agricultura te un únic Centre d’Origen Geogràfic.
Prenent l’ordi i el blat com exemples, se sap que els milers de varietats que es conreen arreu del planeta, totes provenen d’unes úniques espigues silvestres collides en aquell entorn geogràfic força limitat que són les muntanyes Zagros, al sud oest de l’actual Iran.
És a dir que, tot i que de diferents varietats de blat i d’ordi silvestres en creixen a moltes geografies, totes les conreades provenen d’aquell lloc. Clarament, doncs, devem l’agricultura a uns pocs grups humans molt determinats, residents a diferents regions del planeta, les identitats i els caràcters dels quals no en sabem res de res; la recerca arqueològica en aquells territoris podria aportar noves troballes i nous indicis.

Deduint que les primeres agricultures es van iniciar a les regions on encara es poden trobar les espècies silvestres, que són que les ancestres de les cultivades, Vavilòv va emprendre prospeccions botàniques a molts punts del planeta, fins a establir uns criteris i uns mapes associats a les especies conreades que, més tard, l’arqueologia els ha anat confirmant com els llocs propers a les primeres societats agrícoles.
Hi ha uns quants -pocs- Centres d’Origen Geogràfic de plantes i animals domèstics: l’Orient Mitjà és el més prolífic; a Europa, diferents punts de la regió mediterrània; d’Africà, Etiòpia; a Àsia n’hi ha un a Xina, un altre a l’Índia, un altre a Malàisia i un altra a l’estepa al nord del Tibet; i a Amèrica, un a Mèxic, un altre la regió que abraça part dels actuals Perú, Equador i Colòmbia, un altre a Xile i un altre a la costa de Brasil.

Cal entendre, doncs, que quan algunes famílies d’aquestes geografies eren ramaderes i agricultores expertes, la resta de l’ampla món encara mantenia la cacera d’animals i la recol·lecció de vegetals silvestres com a única activitat de proveïment d’aliments. A molts llocs van haver de passar uns quants mil·lennis abans de conèixer-les i adoptar-les.

En la cultura agrícola tradicional, durant mil·lennis i fins fa poques dècades, les llavors per conrear han viatjat pel món sense traves; però, el panorama canvia a primers de segle XX, amb l’entrada al mercat de varietats de cereals esterilitzats artificialment, als que s’ha llevat la capacitat de reproduir-se més enllà de la primera generació; una condició que, òbviament, comporta la necessitat d’haver-ne d’adquirir de noves per a cada sembrada.
Malgrat el cost que l’obligada compra anual representa, l’elevat rendiment de les noves varietats de llavors aconseguides amb encreuaments forçats -no pas les transgèniques, aparegudes a la dècada de 1980- els va donar un gran èxit comercial, provocant que les antigues varietats perdessin presència en el mercat, i iniciant el procés d’extinció de moltes d’elles: les menys productives en quantitat.

En llenguatge professional, al conjunt de varietats agrícoles i de races d’animals domèstics se’ls dona el nom de Recursos Genètics Domèstics, un nom molt ben trobat, però poc respectat.
A l’esmentada Conferència sobre Biodiversitat de Rio de Janeiro de l’any 1992, tots els estats del planeta es van comprometre a preservar les races d’animals i de plantes domèstiques llegades per la cultura, però, aquest objectiu s’ha complert de manera molt insuficient i tot i que hi ha moltíssimes col·leccions de llavors congelades, a moltes les mesures de preservació són massa insatisfactòries, per insegures. I sobretot en arbres fruiters, molt insuficients; hi ha jardins protectors, però, pocs, i no alberguen pas totes les varietats de cada espècie.
A banda que als països rics no s’han protegit pas totes, a moltes geografies llunyanes de països amb poc desenvolupament econòmic, hi ha encara varietats que si no les guarda ningú, ben segur que acabaran per extingir-se. En la preservació de les races d’animals, els objectius també s’han assolit a mitges, i hem deixat extingir moltes races de totes les espècies.
La pèrdua, encara que sigui parcial, d’aquest immens patrimoni vital és un problema gruixut, ja que qualsevol raça o varietat de futur, encara que sigui el resultat d’una millora tecnològica, necessita els genomes d’aquelles aconseguides pel treball de selecció fet per agricultors i ramaders d’arreu del planeta durant mil·lennis. S’han perdut, i encara es perden, sabors i textures en un injustificable fracàs de la cultura gastronòmica, propiciada per la desorientació de la pagesia i acompanyada de la inhibició de les administracions públiques.

En els arbres fruiters, la reproducció es fa mitjançant esqueixos i no pas per llavors, ja que mentre la polpa és material genètic exclusiu de la varietat, el de les llavors és fruit de la pol·linització aèria i, per tan poden ser una altra varietat; i el treball de selecció de llavors, com es practica amb els cereals, les lleguminoses, etc. en els fruiters no aportaria res. Així, la millora dels sabors, colors, formes i volum dels fruits, no va ser possible fins la invenció de la tècnica de l’empelt, sembla que a l’època de la Grècia Clàssica, o pot ser que els Perses ja la dominaven, o els Indis, o els Xinesos.

És una paradoxa que sigui la societat actual, tan plena de coneixements científics, de sofisticacions gastronòmiques i d’exhibicions culturals, la que per primera vegada en la història de la ramaderia i l’agricultura, hagi entrat en una dinàmica accelerada de pèrdua de varietats i de races. Aquesta irresponsabilitat generalitzada, comporta una reducció de les opcions de futur de tota la humanitat, i ja els flagells que a finals segle XIX es van abatre a Europa sobre les patates i sobre la vit, van demostrar la necessitat de preservar la major quantitat possible de varietats i races, perquè són les úniques fonts de genoma disponibles, com a reserva enfront malalties i restriccions futures, i com riquesa sensorial i cultural.

Fent un parèntesi total en la narració, a continuació explico un sistema tècnic per conservar llavors vives durant dècades. Recomano fer-ne proves de vivacitat amb poques llavors, abans d’emprar-lo.
Les llavors, totes, una vegada collides i assecades, contenen entre un 10 i un 12 % d’aigua molecular, i per a que es conservin bé cal rebaixar-la a un 4 o 5 %; però, escalfar-les per a que perdin aigua pot lesionar-les; s’ha d’absorbir la seva humitat de manera lenta i a temperatura ambient, que és com no perden la capacitat de reproduir-se. L’assecat suau de les llavors s’aconsegueix gràcies a la capacitat higroscòpica d’alguns productes minerals com el guix, o de químics com el gel de sílice.
En aquesta “guia casolana” per a conservacionistes, recomano el guix que s’utilitza a la pissarra de les escoles o també en forma de pols que es pot trobar al comerç. El procediment és senzill: primer cal escalfar el guix al forn, per a que perdi tota la humitat que ha anat a acumulant des de la seva fabricació; després d’escalfar-lo uns minuts, es deixa refredar a dins el forn i a continuació es posa en una envàs que pugui tancar-se hermètic, on s’hi han col·locat les llavors en una bossa de paper o de roba; la proporció aproximada és quatre de guix per una llavors; es tanca l’envàs i aleshores comença la lenta translació natural de la humitat de les llavors cap el guix absorbidor, que dura una setmana. Després, es treu el guix de l’envàs, que es tanca amb un tap de seguretat i finalment se segella el coll amb cera o parafina, per evitar la penetració d’humitat. Els envasos amb les llavors poden emmagatzemar-se protegits de la llum i dels canvis de temperatura, en un frigorífic o en un congelador, depenent de si es volen guardar uns quants anys, unes quantes dècades o moltes dècades.

Hi ha opinions que diuen que en un futur no gaire llunya, la ciència podrà aconseguir qualsevol tipus de material genètic, però aquesta afirmació presenta esquerdes; sense posar-la pas en qüestió -em manca coneixement- allò que els laboratoris no produiran és la gran varietat de sabors ni d’adaptacions que l’evolució de la cultura agrícola ens ha regalat.
En qualsevol cas, sigui per incompetència organitzativa, sigui per ignorància científica o sigui per càlcul d’interessos, menystenir fins a propiciar l’extinció de part d’aquella herència que la pagesia d’arreu del planeta va treballar curosament durant 10.000 anys, és un error greu impossible de subsanar.
Només hi ha una lectura vàlida per explicar el desastre, i és que a partir del nou panorama encetat a començament del segle XX amb l’obtenció de llavors “millorades” per part empreses privades, les possibilitats de corrupció organitzada ha entrat en el camp -valgui la redundància- de l’agricultura, en una lluita per ocupar posicions de dominància en el mercat de llavors. En el fragor de la batalla, els poders públics no han estat a l’alçada, deixant sense protecció o amb una protecció poc segura, a moltes varietats d’espècies agrícoles. Amb els animals, ha passat més o menys el mateix.

Des de fa dècades, diferents estratègies agronòmiques per aconseguir una major producció han estat adoptades sense reserves; però, ara, amb evidències de que el canvi climàtic es pot manifestar amb escassetat de pluja, episodis de vent i calor o fred inusuals extrems, tot difícilment previsible, les necessitats pròpies de les varietats millorades -que són pràcticament totes les que ara utilitza l’agricultura mundial- apareixen més com a un problema que no pas com solució, sobre tot perquè necessiten més fertilitzants químics que les varietats antigues i més aigua per dissoldre’ls.
La persecució de major productivitat agrícola com a estratègia generalitzada, no es pot pas justificar per la manca de aliments a escala mundial, doncs, des de l’aparició dels vaixells de vapor, de ferrocarrils, de camions i de tractors, només en comptades ocasions explicades per causes polítiques, hi ha hagut manca d’aliments en alguna part del planeta; però, no ha estat pas perquè hi hagi dèficit de producció mundial.

Des de fa unes dècades, la sobreexplotació de l‘espai agrari i la desforestació per disposar de més espai de conreu i de pastures, només auguren problemes per un futur no massa llunyà.
També la irresponsabilitat d’edificar pisos, cases, magatzems i fàbriques en els espais agrícoles més fèrtils és un error absurd, sembla impossible difícil de corregir, malgrat els catastròfics efectes secundaris en forma d’inundacions que a vegades comporta. La terra conreable és limitada, mentre la població és creixent.

Seguretat alimentària

Des de fa unes quantes dècades, aquesta expressió es refereix als aspectes de salut, però, no va ser pas aquest el seu primer significat; va ser a la Gran Bretanya, quan a les primeres setmanes de la II Guerra Mundial, el govern va establir una oficina dedicada a “conèixer al moment” les reserves alimentàries del país, assetjat per la marina de guerra alemanya.
Deficitari en aliments bàsics per la seva gran població, el govern necessitava saber les quantitats d’ells que hi havia de mitjana a les cases, a les botigues, als magatzems i en els trajectes, per determinar quins eren els “mínims” abans de patir gana, i així poder importar-los de manera compatible amb la necessitat de compartir els vaixells que portaven armament des dels Estats Units d’Amèrica i Canadà.

Ara, el “canvi climàtic” en algunes regions afecta negativament la producció agrícola i totes les previsions i projeccions apunten a que aquesta realitat anirà augmentant, i cal preveure que hi haurà escassetat d’aliments en un futur no molt llunyà.
Una de les conseqüències del “canvi climàtic” és la pèrdua continuada de la regularitat i previsibilitat de la meteorologia regional; així, aquelles regions que ara els “avalistes” del canvi climàtic posen com a exemple d’afavorides per a l’agricultura, com grans àrees de l’hemisferi nord, tampoc queden fora de les derives del clima; pot ser sí a curt termini, però, no pas més enllà.

I com que es manté l’emanació de gasos d’efecte hivernacle, en un futur poc previsible però no gaire llunyà, al planeta hi mancaran aliments, i aleshores hi “sobrarà gent”; però, afirmar ara que la causa dels problemes que patim és la superpoblació és una falsedat.
L’augment de la població mundial, a mitjà termini podria desencadenar mancances en la disponibilitat d’aliments, si es mantingués alt l’índex de consum d’origen animal, però, atenent a que l’obtenció d’un quilogram de proteïna animal resulta, menys o menys 8 vegades més costosa d’obtenir que un de proteïna vegetal, i que els humans podem ser vegetarians sense deixar d’estar ben nodrits, podem concloure que si el canvi climàtic no existís, les expectatives de futur no tenen res de dramàtiques.
El nostre problema actual és estrictament d’acumulació de residus -és a dir de brutícia-, i propagar el discurs que el problema és la sobre població és enormement perillós ja que, davant de possibles de restriccions reals, només pot servir per alimentar propòsits excloents. I si es te en compte que els més assenyalats com “sobrants”, encara que no sigui a la descarada, són en la seva major part les famílies pobres de les regions pobres del planeta, justament aquelles que menys gasos perniciosos emeten, qualsevol discurs demogràfic-catastròfic és socialment i políticament perillós, a banda de ser erroni de fonament.

Per acabar aquests apartats dedicats a les fonts d’alimentació, assenyalar que malgrat tota la complexa problemàtica, ara degut al “canvi climàtic” l’objectiu més rellevant per a l’agricultura a nivell mundial, ja no és la preocupació pels Recursos Genètics -allò perdut, perdut està- sinó preservar i millorar la fertilitat dels camps de conreu. Per a això, cada agro ecosistema ha de tenir les seves pràctiques, amb receptes diferents, perseguint l’augment de la diversitat biològica del sòl, a nivells micro i macro. Ara l’edafologia és la prioritat de les estratègies agrícoles.

X
Els primers pobles i invents

Els primers pobles i els primers invents

L’agricultura i la ramaderia, van permetre el creixement numèric de cada família i la seva sedentarització, doncs havia desaparegut la necessitat de que alguns dels seus membres se’n separessin per formar altres nuclis. Podíem continuar vivint junts.

A tot el llarg i ampla del Creixent Fèrtil, la regió que comprèn les actuals Palestina, Jordània, Israel, sud de Turquia, Síria, Kurdistán i Iraq, l’arqueologia hi troba moltíssimes restes d’assentaments que demostren tendència a la sedentarització, construïts i habitats per grups de persones cada vegada més grans, poc abans o just als inicis de la primera domesticació d’animals i de plantes.
De les troballes obtingudes se’n treuen conclusions, en el benentès que qualsevol nova excavació i nou descobriment pot canviar-les, doncs el territori que va protagonitzar l’entrada a la història d’aquesta part del món és molt gran. Es coneix l’existència de centenes de jaciments encara sense excavar i hi ha encara molts milers de quilòmetres quadrats sense explorar.

Conreant la terra i domesticant animals, els humans del Neolític van començar a viure en un lloc fix, o en tot cas fix durant el període que va des de la sembra fins la collita. Sembla que en els inicis de la cultura agrícola aquesta estacionalitat era el més corrent, però, aviat els primers poblats van començar a ser bastits amb materials durables i cada vegada més confortables per, finalment, la seva població sedentaritzar-se i formar els primers pobles estables.

És en aquella època de la història quan, alliberats de la necessitat de canviar de lloc de residència, vivint en espais cada vegada més confortables i disposant de més temps lliure que mai, els nostres avantpassats van poder començar a dedicar-se a inventar objectes i processos: l’art de teixir venia del passat itinerant, i ben aviat la primera ceràmica per tenir envasos i per poder coure el menjar, i les primeres cases confortables construïdes amb materials durables, i molt aviat es van inventar els primers estris agrícoles, els telers; també la roda, com a molí per obtenir farina de cereals i llegums, i com a estri mitjançant el carro per transportar;

En relació al foc, durant uns quants centenars de milers d’anys, la seva utilització va ser només la descrita en les pàgines anteriors, i no va ser fins a aquesta època quan vam començar a trobar-hi altres funcions.
La primera va ser l’obtenció de calç i de guix per a la construcció d’habitatges, dos materials que encara avui són imprescindibles i que s’obtenen escalfant els corresponents minerals fins a temperatures de 900 i 1.000 graus Celsius respectivament. És evident l’enorme impacte positiu d’aquesta aplicació del foc, que va permetre viure en cases sòlides, a demés de bastir canalitzacions d’aigua, monuments i murades defensives.

La segona va ser la de coure fang per obtenir ceràmica, una habilitat que va permetre als nostres avantpassats poder fabricar olles per cuinar i gerres per transportar aigua i llet, i que immediatament van servir per elaborar els primers vins de vinya, de palma, cervesa d’ordi i blat, i per emmagatzemar oli. La datació de la primera ceràmica d’aquesta part del món és de fa 10.000 anys; al Japó se’n ha trobat de mil anys abans.

A demés de seva funcionalitat, molt aviat els ceramistes van donar a les seves obres una funció estètica, expressada en la forma del recipient i en la decoració de la seva superfície, i en poc temps olles, gerres, plats, àmfores, vasos i molts altres estris domèstics, amb múltiples dissenys en la forma i profusament pintats i gravats, van ser els objectes més característics de cada societat i cultura, i serveixen a l’arqueologia per classificar-les d’origen i datar-les.
Els objectes de ceràmica i els seus fragments són indicadors principals de la recerca arqueològica, ja que com a activitat creativa, a cada època i lloc diferent les seves formes, ornamentacions, colors, tipus de terra i procediment amb que ha estat fabricada proporcionen tota la informació necessària per conèixer el seu origen cultural i el geogràfic.

El treball amb ceràmica va portar a l’invent del torn per fabricar peces circulars -6.500 anys enrere a Mesopotàmia- i millorant la tècnica de mescles i de cocció, se’n van anar aconseguint de més resistent a la temperatura, permetent el progrés de la metal·lúrgia, ja que provar de fondre mescles de diferents minerals metàl·lics no costa gaire; el repte és disposar d’un recipient resistent a les temperatures requerides per a poder-los fondre.
Per obtenir bronze, l’aliatge de coure i estany que fon a 900 graus C. va haver de passar molt de temps; el primer es va obtenir a Tailàndia ara fa 6.500 anys; a Europa es va començar a obtenir en fa 5.000, a l’actual Grècia. I no va ser fins en fa 3.300 quan una societat que habitava a l’actual Turquia, els Hitites, va aconseguir objectes de ferro -que fon a 1.300 graus C.- i gràcies a aquest abundant, dur i tenaç metall, van conquerir un gran imperi arribant a dominar un temps l’Egipte dels faraons.
Segons la Bíblia, els hebreus van declarar la guerra als filisteus -els ancestres dels actuals palestins, que ja habitaven a Gaza- perquè aquests dominaven la tècnica del ferro i ells no. Molt probablement, els filisteus van ser un dels anomenats pobles del mar, que van assolar les regions riques de la mediterrània oriental uns 1.200 anys a.C.; derrotats finalment pels exèrcits del faraó egipci, alguns d’aquests pobles desaparegueren i altres s’hi establiren pacíficament.

La forma artística i simbòlica més notable d’aquesta època, comuna a diferents llocs, són petites figures de ceràmica representant dones nues; també parets decorades amb dibuixos geomètrics, petites figures simbòliques referides al món animal i als difunts; i la primera arquitectura amb cases, algunes de dues plantes, amb cobertes inclinades i parets de maons de fang i fibres vegetals. Els invents ens civilitzen en un procés creatiu magnífic i admirable.
A cada invenció, més benestar; i també per primera vegada, objectes i materials valuosos que calia protegir dels animals depredadors i, òbviament, també dels humans lladres. I comencen a aparèixer els primers murs perimetrals, que ben aviat seran murades defensives.

En aquesta evolució temporal, s’evidencia el creixement de la diferenciació de nivell econòmic entre famílies del mateix poble; l’arqueologia observa que els primers poblats estables el formaven cases de mides més o menys iguals, però, amb el temps s’evidencia l’existència de cases petites i de cases més grans, interpretable com l’inici de diferencies econòmiques i socials a dins el mateix poble; és a dir a dins la mateixa gran família, la mateixa tribu.

En el procés de passar de viure de manera itinerant a viure en un lloc estable, hi ha dues excepcions que cal esmentar, perquè foren vertaderes ciutats en un planeta on encara no hi havia ni tan sols petits poblats.
Una és Jericó a Cisjordània i l’altra Çsal Hyuk a Turquia, per ara les dues primeres ciutats de la història de la humanitat; la primera ara és una ciutat habitada per 20.000 persones i la segona un jaciment arqueològic.
La part excavada de Jericó és notable per la seva monumentalitat arquitectònica i per la dimensió del seu espai; datada en 10.000 anys enrere, amb una superfície d’unes 3 hectàrees, l’antiga ciutat estava protegida per una gran muralla de pedra, encara conservada en part i de la qual sobresurt una torre circular de 9 metres d’alçada.
No s’hi han trobat indicis que practiquessin l’agricultura ni que criessin animals i l’explicació de la seva dimensió en una època encara sense pobles i menys ciutats, és una incògnita. Podria ser una ciutat de mercaders situada al centre de la millor ruta entre Egipte i Mesopotàmia, aleshores encara sense ciutats, i també que la proximitat del Mar Mort hagués propiciat una aglomeració humana dedicada a l’extracció i comercialització de sal.
És difícil d’imaginar l’existència de pobles estables, i menys de ciutats, sense una agricultura desenvolupada, però, en cap de les dues no hi s’hi ha trobat restes de llavors obtingudes de conreus agrícoles, ni tampoc ossos o banyes d’animals domesticats. Una possibilitat és que fossin centres de comerç i que s’alimentessin conreant les llavors i criant animals d’espècies silvestres, que la pol·linització aèria i la proximitat de ramats salvatges mantenien sense canvis. Dues incògnites per a l’arqueologia, l’etno botànica i la historiografia.

La creativitat artística de Jericó es revela en un crani humà amb afegits d’argila, ben aconseguit i amb una closca de ciprea -un petit mol·lusc- a cada ull. Aquest mol·lusc sempre ha fascinat els humans; a l’època moderna s’ha utilitzat a bastament durant segles com moneda de canvi en el comerç entre Índia i Àfrica, i ara es freqüent com element decoratiu. Així, la closca del ciprea ha tingut i té una gran estima, almenys des de fa 10.000 anys i és l’objecte simbòlic més antic de la història.

A Csal Hayuk s’hi han trobat frescos murals de grans dimensions amb molt de color, també ceràmica i indicis de mobiliari.

Un jaciment proper a Jericó, més tardà, és Beidha a l’actual Jordània, especial per l’abundor de restes que proporcionen informació per conèixer l’evolució social dels nostres avantpassats en aquell moment. Beidha és molt més petit que les dues ciutats esmentades, però, el fet d’haver estat abandonat diferents vegades i més tard novament habitat, ha permès conèixer aspectes importants de l’evolució dels primers assentaments humans
A Beidha, els nivells més profunds d’excavació datats en 9.000 anys enrere, identifiquen conjunts de petits habitacles, primer bastits amb pals fixats a terra i més tard construïts amb pedra i fang, disposats en forma circular, senyal d’un model de vida comunitari. En aquest llogaret només s’hi troben restes d’ossos d’animals salvatges i de llavors silvestres, i no hi ha indicis de cap sistema de protecció perimetral.
Mil anys més tard, a un nivell superior d’excavació, el poblat el formen cases de pedra i fang disposades de manera aleatòria, i s’hi han trobat restes d’animals i de llavors de plantes domesticades.
I a nivells superiors d’excavació, les troballes indiquen el creixement del poblat, la tendència a la diferenciació entre cases i la construcció de murs perimetrals amb funció protectora.
En aquest petit poblat, que per les seves dimensions i pel nombre cases l’habitarien uns pocs centenar de persones, s’hi han trobat sorprenents treballs que demostren l’estat de la tècnica en aquell temps i indret: masses i morters de pedra, restes de pintures d’origen mineral, dos petits cistells de fibres vegetals que són els primers teixits de la humanitat, moltes eines de sílex i d’os, i restes de guix i de calç en algunes parets.

L’agricultura i la ramaderia feren evolucionar cap a noves maneres de practicar la vida en grup i també les relacions entre grups diferents; un nou escenari que paulatinament es va anar fent general a tota la regió i va fer néixer formes de relació noves, tant a dins el grup com envers les poblacions veïnes. Cal observar que l’existència de murs perimetrals defensius no és pot pas interpretar necessàriament com a un estat d’hostilitat permanent entre elles, ja que un element tan vulnerable com són els conreus demostra un ambient humà raonablement tranquil. Els primers camins entre poblacions i els primers mercats regionals, deurien ser realitzacions iniciades en aquest període.

Abans dels primers pobles, els valors que havien regit les relacions entre grups diferents no devien experimentar gaire ocasions d’enfrontaments, doncs el món encara era molt gran. Podríem dir-ne el període lliure.
Però, amb la pràctica del conreu i la pastura d’animals, els grups humans de caràcter familiar deixen de ser caçadors-recol·lectors nòmades, creixen espectacularment en nombre, doncs adquireixen seguretat i comoditats, i s’estableixen en un territori que, més aviat o més tard, s’anirà delimitant en relació a grups veïns que segueixen el mateix procés.

No hi ha pas estadístiques sobre la demografia d’aquells temps, però, tot porta a pensar que el benestar i la seguretat que proporcionen les reserves d’aliment i la casa, van propiciar l’augment de la població.

Ben segur que aquella primera consciència de limitació de l’espai condicionada per la proximitat d’altres grups, hauria fer aparèixer el sentiment d’identitat a cada grup diferent.
També cal suposar que les celebracions festives que reunien grups propers, va ser un continu en la vida dels nostres ancestres; i en els poblats estables, les formes de relació van exigir sentiments de més complexitat i trobar elements identitaris a bastament compartits.

La desbordant imaginació humana a l’hora de fer-se preguntes i de trobar-hi respostes, va generar mites que, depenent de l’interès despertat i de l’èxit que van tenir, van passar a ser patrimoni comú dels diferents grups que els adoptaven. I aquestes creences seran els fonaments de les noves identitats urbanes.

XI
Les primeres ciutats i imperis

Mesopotàmia

Quan alguns d’aquests proto agricultors de les muntanyes Zagros, van donar-se compte que en els camps irrigats les collites eren molt més abundants, van traslladar-se a un entorn proper amb molta aigua, les valls del dos grans rius: Èufrates i Tigris, que travessen la planura de Mesopotàmia. I en aquelles terres d’inundació, en pocs segles van néixer i créixer un continu de pròspers pobles, alguns dels quals amb el temps van convertir-se en ciutats, com Akkad, Summer, Ur, Uruk, Nínive i Babilònia.
A 2.000 quilòmetres lluny, el riu Nil va viure el mateix procés 3.000 anys més tard, quan els grans invents com la ceràmica, les tècniques i els útils agrícoles, el molí, el teler, la roda, el carro i uns quants animals domèstics ja eren cosa normal a Mesopotàmia.

Quatre regions naturals: les muntanyes Zagros, Mesopotàmia, Egipte i el corredor natural que les comunicava definit pel riu Jordà, durant 6 mil·lennis foren les avançades de la història en aquesta part del planeta, i van veure créixer organitzacions i realitzacions humanes admirables de les quals som deutors.

Les ciutats es formaren a l’entorn d’un edifici que tenia dues funcions simultànies: la de ser centre religiós i de recaptació dels tributs que els pagesos pagaven pel dret a les terres de conreu i el subministrament d’aigua; les famílies vivien al camp i anaven a la ciutat a resar i a pagar els tributs reials.
Edificades en llocs elevats de zones irrigables, temples, palaus, magatzems i murades, van ser els centres organitzatius d’una gran xarxa de canals i dics, que condueixen l’aigua cap els conreus o la drenen quan convé.

L’èxit productiu del conreu de cereals irrigats precisa d’una organització eficient, complexa i jerarquitzada, que va suposar necessàriament un enorme aprenentatge individual i grupal; i és en aquest període on apareixen els sistemes de poder i d’organització social que, amb més o menys variants, han regit la història humana fins avui mateix.
Tothom dependent del treball de ramaders i agricultors, les ciutats van generar deesses i deus, reines i reis, sacerdotesses -amb molt poc o sense poder- i sacerdots amb molt de poder, funcionaris, molts funcionaris, i molts guerrers, també mercaders i artesans, i també molts esclaus; i malgrat la vulnerabilitat dels conreus i dels ramats enfront els conflictes entre humans i les adversitats naturals, aquelles ciutats van prosperar tot i patint riuades devastadores, encaixant crisis dinàstiques, conflictes pel territori i per l’aigua, o simples propòsits de robatoris a gran escala en forma d’invasions de la ciutat veïna, o de la llunyana. Estem de ple en la modernitat.

El darrer dels grans imperis mesopotàmics fou el Persa, una societat de pastors que va treure del poder els abusadors Assiris i va desenvolupar una cultura urbana admirable, certament amb esclaus i amb violència a l’hora de conquerir societats, però, sense destruir-les, talment com ho van fer tots els grans imperis antics, abans de la irrupció del Romà.

Els Perses aspiraven a una societat “ideal” i van construir ciutats d’una modernitat que ens costa d’acceptar: a més d’una arquitectura sofisticada, hi havia clavegueram, sistemes de reg per fertilitzar zones àrides, jardins públics, escoles públiques, períodes de maternitat remunerats i altres detalls.
Un d’ells de màxima sofisticació, va ser l’adopció de la Proporció Àurea o Nombre d’Or: l618, per a la definició de les trames urbanes i les mesures dels edificis de la ciutat de Persèpolis, la nova capital imperial. L’edifici del Partenó d’Atenes també l’incorpora.
Inspirat en la llei d’harmonia natural expressada biològicament i visualment en les línies de creixement de mol·luscs, plantes i flors, els savis perses van saber interpretar-les i traduir-les en una doble clau geomètrica-aritmètica, fins a trobar que la xifra 1618 és màgica.
La Proporció Àurea atorga bellesa i equilibri estètic a qualsevol espai que l’adopti com referent únic de mides i proporcions. La manera com van arribar a determinar la xifra 1618 a partir de l’observació de la natura, és un misteri. Els Perses van saber inspirar-se en la natura per aconseguir formes arquitectòniques belles, però no com a imitació, sinó mitjançant la seva interpretació i traducció en una xifra concreta i els seus múltiples.
En temps moderns, el segle XII d.C, el matemàtic italià Fibonacci va aprofundir en el seu estudi, però, va ser amb l’1618 com a resultat ja conegut.
També el concepte de jardí és un invent dels antics perses, i constitueix un avançament cultural i una millora social important: portar la natura a dins la ciutat és un senyal de modernitat, malauradament encara poc estès i implementat.

Una realitat geogràfica, que no crec interpretable, però, sí curiosa, és que aquella nova capital de l’Imperi Persa va ser construïda molt a prop de les muntanyes Zagros: la sofisticació social, estètica i cultural representada per Persèpolis, no gaire lluny del lloc on van néixer les primeres ramaderia i agricultura. Cal observar que els perses havien d’ignorar aquells orígens remots de la civilització moderna, que no es van conèixer fins els estudis botànics de Vavilov, ara fa 100 anys.

A Mesopotàmia, amb variants segons ciutats i segons èpoques, els mites i les imatges de deesses tot poderoses foren molt aviat substituïdes per déus mascles, donant pas a una figura de representació i de poder: els reis, que en aquella regió gairebé mai van ser considerats deus, sinó només beneïts per aquests i que en representació seva ostenten la propietat de la terra i de l’aigua. A Egipte, sembla que ja des dels seus inicis agrícoles, els reis sempre van aconseguir ser considerats deus.
A Mesopotàmia, els grans monuments que més caracteritzen són, com a Egipte, piràmides, però, esgraonades.

Egiptologia

Des de que l’expedició de Napoleó, a finals segle XVIII, va posar l’Antic Egipte a la mirada d’Europa, l’interès per conèixer aquella societat i cultura ha donat nom a una branca de l’arqueologia: l’egiptologia i els treballs de recerca no han parat mai. Cada dia que passa hi ha més informació de com era aquella fabulosa societat que fa mil·lennis va ser capaç d’edificar les més belles i imponents construccions del sistema solar.
Hi ha milers i milers de treballs sobre egiptologia, i el propòsit d’aquest apartat és exposar només uns quants aspectes que serveixin per explicar alguns dels criteris d’aquesta breu Crònica.
Centraré la perspectiva en el repte que va suposar la construcció de les grans piràmides de Guiza.
Abans d’elles, els arquitectes egipcis ja en construïen, i una vegada l’arqueologia les ha anat explorant, datant i estudiant, sabem van servir com “recerca” per bastir les esmentades. D’aquesta línia de continuïtat en l’expertesa, en sobre surt una família d’arquitectes: Nefernat i el seu fill Eliuno, respectivament els constructors de les dues piràmides de més dimensió: l’acolsada i la de Keops.

Les primeres piràmides foren esgraonades, com les de Mesopotàmia, fins que el faraó Snofru, que va regnar durant 50 anys i va ser el pare de Keops, va encarregar a l’arquitecte Nefernat la primera gran no esgraonada; aquest va experimentar atrevidament, construint la que presenta dos graus d’inclinació diferents, que és una rectificació obligada per les dificultats tècniques del projecte inicial, que pretenia arribar als 150 metres d’alçada; massa angle d’inclinació i massa alçada, van fer que a mitja construcció decidissin reduir-la.
L’experiència i els errors de Nefernat, evidents en la piràmide acolsada, van permetre al seu fill Eliuno aconseguir les formes geomètriques perfectes de la posterior, i crear escola.

Cal valorar que la construcció de les quatre grans piràmides: des de l’acolsada de Snofru fins la de Micerino, va prendre només un temps de cent anys, aproximadament des del 2.620 fins el 2.520 a.C.
Segons Heròdot, la Gran Piràmide de Keops va bastir-se en només vint anys. Està formada per uns 2.000.000 de blocs de pedra, cada un d’ells de més d’un metre cúbic i uns 3.000 quilos de pes. Fets comptes, uns 274 blocs cada dia, és a dir uns 27 blocs cada hora i uns 2 cada minut, durant vint anys.
Intrigants, per desconeixement, són quines tècniques empraven per aconseguir “quadrar” cada pis i “tancar” cada aresta, sense desviacions perceptibles; i amb que aconseguien il·luminar-se a tanta distància de l’exterior, sense ofegar-se ni deixar rastres intensos de fum en la fastuosa i detallada decoració.
De les piràmides, tot sobta per l’impacte visual, però també per l’enorme treball realitzat en tan poc temps. Mereix una reflexió, ja que la gran quantitat de blocs de pedra que conformen cada una d’elles, amb les feines d’extreure’ls de la roca mare, de tallar-los a mida, polir-los, transportar-los i finalment anar-los pujant per formar la gran estructura, seria un repte fins i tot per a qualsevol gran empresa constructora d’avui, que acceptaria de bon grat construir una rèplica de qualsevol d’elles.
Però, acceptaria construir-la, només si podés comptar amb la tecnologia actual: eficients màquines d’extreure i tallar pedra, grans grues i altres artefactes per transportant-les i per bastir-la; també seria fàcil el càlcul i l’obtenció de les mides exactes, per definir els marcs horitzontals i els perfils de les arestes.
Però, si l’encàrrec tingués la condició de construir-la emprant només l’estat de la tècnica disponible en aquella època, el concurs d’adjudicació d’obra restaria desert, ja que cap empresa té capacitat per fer-ho, encara que el finançament i el temps de construcció siguin il·limitats.
En primer lloc, perquè, malgrat que els arquitectes i enginyers actuals tinguin coneixements de geometria més avançats que els que posseïen els seus col·legues de fa 4.500 anys, sense utilitzar els instruments de càlcul i medició actuals el repte seria enorme. Hi ha altres raons de més pes.
Per realitzar els treballs els Antics Egipcis tenien poca cosa a mà: punxons de coure -un metall molt tou-, tenien masses i punxons de pedres dures, tenien teixits, cordes, fusta, barques de fusta i la força auxiliar d’ases i de bous. Domesticats per primer cop en geografies llunyanes, no disposaven encara de cavalls ni de dromedaris.
Hi havia molta pedra, hi havia equips d’arquitectes-enginyers constructors més que notables, imaginatius i dotats de grans capacitats de càlcul, organitzatives i de logística en general; i hi havia homes, almenys un de cada família egípcia, que hi dedicava cada any els mesos obligats pels responsables de la construcció.
I tenien poca cosa més, excepte aquell estat d’ànim que amarava la totalitat de la població de l’antic Egipte, des del mateix faraó fins les famílies.

En qualsevol projecte constructiu actual, els arquitectes i enginyers tenen molt present la previsió dels possibles accidents que poden arribar en forma de traumes, lesions o mort. Hi ha uns índex tècnics de sinistralitat previstos segons l’alçada de l’obra, el pes i el volum del material i el temps d’execució; i a cada obra nova, el repte és reduir l’índex de sinistralitat. Per aquest factor, cap empresa actual acceptaria emprendre la construcció d’una piràmide emprant només l’estat de la tècnica d’aquella època, ja que les probabilitats d’accidents greus han de ser altíssimes. I ningú, ni els treballadors, ni les empreses, ni la mateixa societat, no acceptarien pas assumir el nivell de riscos que comportaria la seva construcció.

D’altra banda, l’egiptologia afirma amb ple coneixement que els treballadors constructors de les piràmides no eren pas esclaus, sinó ciutadans normals i que cada família assumia les diferents especialitats: la de picapedres, ho eren tant el pare com el fill, talment con ho havia estat l’avi; i la família que eren transportadors de blocs de pedra, el mateix; i els pintors i escultors, i els elevadors de blocs en el bastiment de la piràmide. La professionalitat permanent estava garantida per herència familiar.
L’egiptologia també explica que hi van haver alguns episodis de vaga per millorar condicions de treball o bé de compensacions per aquest, i que la van guanyar els obrers.

Heròdot va viatjar a Egipte quan les tres grans piràmides tenien ja més 2.000 anys i escriu allò que els sacerdots amb qui conversa li expliquen: per construir-les, es col·locava cada bloc de pedra damunt una plataforma, que es pujava graó a graó mitjançant alçaprems de fusta; també escriu que, segons els sacerdots, dos dels faraons constructors, Keops i Kefren, van deixar mals records a la ciutadania per abusadors, però que Micerí va ser estimat, tot i que n’explicaven barbaritats.
Heròdot no explica el perquè del mal record del dos primers ni de les bondats del tercer. Allò que és evident, i que es desprèn dels relats dels sacerdots a l’historiador, és que el nivell de fe en el faraó-déu havia minvat molt, en comparació amb el que devien tenir a l’època que es van construir les grans piràmides. Hi havia un “revisionisme” evident de la figura del faraó, que es veia cada vegada més com un rei que no pas com un déu.

Només atenent que la construcció de les piràmides és resultat d’un estat d’ànim molt determinat, molt especial i referit a una època arcaica, podem entendre com els esforçats egipcis van edificar aquells meravellosos monuments.
És suggestiu imaginar un paisatge, sigui l’extractiu de la roca mare, de preparació de cada bloc de pedra, del seu transport i el pròpiament constructiu. Devia ser el més semblant a una gran comunitat d’insectes, com les formigues o les abelles treballant sense descans, amb una alta tensió organitzativa; pot ser amb acompanyaments corals i instruments musicals, i segur que amb cervesa d’ordi.
I sobre tot, amb una elevada resiliència psicològica als perills i als accidents de treball.
Necessàriament, cal imaginar un paisatge humà entregat a una gran causa; un paisatge meravellós, i alhora aterrador per a qui no participés de l’imprescindible estat d’ànim col·lectiu.

Intentant definir aquell estat d’ànim, identificant-lo entre l’ampla panòplia de sentiments que els humans hem desenvolupat al llarga de la història, el resultat és que es correspon a la tan lloada virtut de la fe, que es pot definir com la confiança sense límits que ultrapassa qualsevol consideració, per raonada i evident que aquesta sigui.
Si aquesta seqüència de reflexions i hipòtesis té alguna versemblança, és en aquell Antic Egipte on la virtut de la fe s’ha expressat amb més esplendors i dimensions. Més endavant hi hauran altres cultures fonamentades en la fe, com les religions monoteistes, per a les quals la fe és un sentiment íntim i personal, a banda de les pregàries i cerimònies col·lectives.
Certament, en episodis amb una alta tensió, com una guerra o un accident, sorgeixen els heroismes personals, però, la construcció d’una piràmide no és pas el mateix i tot i això, l’heroisme individual hi era del tot present a cada punt de treball i de manera continuada.
Heròdot esmenta que en el conjunt de treballs necessaris per bastir-les, hi treballaven sempre 100.000 homes, que es rellevaven cada tres mesos.

Al llarg de la història, en diferents societats i en episodis diferents, la fe ha impregnat la vida col·lectiva, però, la intensitat i continuïtat de la fe dels egipcis és irrepetible, ja que, realment, estaven disposats a donar la salut i la vida a cada moment i durant molts segles, devotament al servei del faraó-déu amb la finalitat que el riu Nil continués portant aigua fèrtil.

Ben segur que en els més de 3.000 anys d’història d’Egipte, aquella entrega a la voluntat del faraó no va tenir la mateixa intensitat que quan es van bastir les grans piràmides. Sabem que, poc a poc, l’anar al cel després de la mort es va anar “democratitzant” i amb el pas dels segles, primer els sacerdots i després els personatges més rellevants com grans militars i alts funcionaris, van anar adquirint el preciós dret.
Continuant amb la seva recerca, Heròdot explica que, segons els sacerdots, els primers humans que van inventar la idea que hi ha una continuïtat de la vida després de la mort van ser els egipcis, molts milers d’anys enrere. Creien que després de morir, passaven per diferents etapes reencarnant-se en animals diferents: primer insignificants insectes i cada vegada en animals amb més presència, tant domèstics com salvatges, fins que passat un cicle de 3.000 anys es reencarnaven altra vegada en humà. L’hinduisme te una creença semblant.

Un aspecte poc considerat per nosaltres de la cultura de l’Antic Egipte és el sentit de l’ètica; després de l’època d’Akenaton -el pare de Tutankamon- quan es va retornar al politeisme, van aparèixer noves deïtats i una d’elles, Maat, té una importància especial, doncs es la deessa de l’ètica i de la justícia. Més o menys cap el 1.700 a.C. uns quants jeroglífics expliquen que Maat vol un món on imperi justícia, una justícia, però, que no té el mateix sentit que per a nosaltres, molt més pràctica i més rústica. Per a Maat es tracta de restaurar l’equilibri natural, és a dir l’harmonia i l’amor, i per això, no sempre la justícia ha de consistir en castigar el culpable, sinó entendre on, quan i perquè ha trencat l’equilibri, i aleshores pot ser que el càstig no sigui la millor justícia, sinó la comprensió: la primera declaració d’empatia de la història.

Basant-se en les troballes arqueològiques, la lectura dels jeroglífics i ajudats per les suculentes narracions d’Heródot, Egipte apareix com un país ple de màgia on la gent era festiva i que menjaven i bevien bé, encara que austerament; una societat que creia a cegues que tot ho devia al faraó-deu que proveïa i controlava l’aigua del riu, on tothom treballava àrduament i estava disposat a donar la vida perquè aquest, just després de morir pogués tornar a casa seva, el cel.

La continuïtat de la immensa obra arquitectònica revela que els governants d’Egipte: faraons, sacerdots, nobles i caps militars tenien estratègies polítiques d’alçada, molt ambicioses i pel què sembla, molt reeixides. L’egiptologia, afirma que els que treballaven en la construcció dels monuments provenien de tota la geografia egípcia, també que rebien bon tracte, que aprenien i practicaven un ofici que era hereditari, i que acabat el seu període de treball retornaven a casa seva amb moltes experiències, moltes noves amistats, molts records i, és clar, amb la convicció de pertànyer a un col·lectiu gran i poderós amb creences i conviccions compartides. Tota una estratègia política per reforçar la identitat i la unitat de sentiments nacionals i la perpetuació del mite interdependent: faraó-deu-gran riu.

Segons Heròdot, a Egipte era evident que hi havia més quantitat d’obra en construccions hidràuliques que no pas en temples i piràmides: dics, canals, dessecacions de gran extensió, modificacions del recorregut de l’aigua per la complexa xarxa del delta del Nil i altres treballs, van enriquir la seva agricultura de manera esforçada i competent. Una obra inacabada va ser l’intent de construir un canal per comunicar el Nil amb el Mar Roig, d’una amplada suficient per la coincidència de dos vaixells, abandonada després d’uns quants centenars de quilòmetres d’excavar el desert.

Una realitat que honora sobre manera la societat egípcia és que no hi van haver rituals de sacrificis humans; mentre a la molt antiga Grècia, al món hebreu i a moltes altres societats d’aquella regió si que se’n practicaven, almenys fins al voltant de l’any 1.200 a.C.

Durant 3.000 anys, Egipte va ser el més semblant a una colònia de formigues, on cada individu coneix els seus drets i el seus deures, quina serà la seva feina i la dels seus descendents, on cada any el riu creix segons el calendari previst i on la única font de llei i poder és el faraó, sent els sacerdots els altaveus i implementadors de la seva voluntat.
Podríem dir que els egipcis naixien amb el guió de la seva vida absolutament previst i detallat, i s’hi van sentir bé, doncs en la seva llarguíssima història hi ha poques notícies de revoltes.

Una diferència entre Mesopotàmia i Egipte, va ser que en aquest darrer país, el rei, a més de ser l’amo de tot, era considerat i sentit per la ciutadania com un déu.
La causa d’aquest forta creença venia de les crescudes periòdiques, suaus i ben pautades del gran riu Nil que donava la fertilitat als conreus, i que el poble egipci reconeixia com a poder personal del faraó.
Un fet observable per tothom, però, sense explicació en aquells temps, és que a Egipte gairebé no hi plou, però, el riu sempre porta aigua; a tots els altres rius, quan plou poc el nivell d’aigua minva, mentre que el Nil és sempre molt regular, doncs la seva aigua prové de la llunyana regió tropical, molt al sud d’Egipte; aquest aleshores misteri va ser hàbilment aprofitat per un rei espavilat, que es van atribuir el poder sobre l’aigua del riu.
La creença cega en aquest “miracle” es va veure afavorida per l’origen de la gran major part de la població, sobretot famílies de ramaders nòmades migrades del Sàhara aleshores ja molt desertificat, que arribaven a un espai fèrtil per a l’agricultura i protegit, on la naturalesa i el poder del faraó s’havien institucionalitzat gràcies a una eficient administració i impregnaven l’imaginari col·lectiu. Els nouvinguts s’hi integraven i el mite va créixer, propiciant la bella bogeria que 5.000 anys després podem contemplar.

A Egipte el poder polític va ser gairebé sempre un de sol durant 3.000 anys; certament, en tants segles hi van haver disputes dinàstiques i algunes guerres, però, comparativament, ha estat el país amb més períodes de temps de pau continuada de la història, on no hi va haver murades defensives enlloc, condició que indica una societat poc revoltada.
El testimoni d’Heródot, tot i visitar-lo en una època que governaven els invasors perses, descriu una societat pacífica, sense pobresa i amb molts festes populars molt participades.

Un caràcter d’Egipte de la major importància és que només va portar exèrcits fora del seu territori natural, per defensar-se de les invasions o les amenaces de pobles externs, però, mai va tenir vocació de domini sobre altres pobles, ni va voler que el faraó tingués adoradors fora dels egipcis.
Van haver de defensar-se dels etíops que provaven d’entrar pel sud, i que en una ocasió van conquerir el poder polític i militar d’Egipte, donant lloc al període conegut com dels faraons negres; i van haver de protegir-se d’invasors que entraven pel nord, com dels denominats Pobles del Mar, dels Hicsos, dels Hitites, dels Assiris i dels Babilonis. De tots es van lliurar, amb més o menys temps d’ocupació, fins que els macedonis d’Alexandre el Gran s’hi van instal·lar sense conflictes durant gairebé tres cents anys, fins la derrota de la flota de la faraona Cleòpatra, per l’Imperi Romà.

La ciutadania egípcia tenia garantida pel faraó-deu el benestar econòmic i la seguretat, encara que en unes quantes ocasions -poques- van ser envaïts per exèrcits estrangers. En aquest marc general, el reconeixement, a banda del familiar i el veïnal, venia donat per la contribució que cada home aportava al faraó, en forma de treball tècnicament especialitzat en els diferents oficis.
Així, el factor reconeixement personal pertanyia a l’organització social que tenia el faraó com a vèrtex, i no anava pas més enllà ja que la governança no contemplava cap mena de dret individual; el criador de porcs ho era de per vida i el seu fill obligadament heretava l’ofici. El sacerdots, el mateix.
Sent la terra i l’aigua propietat del faraó, que la podia cedir o arrendar, i sent l’ofici obligadament hereditari, es podria considerar el sistema social i econòmic de l’Antic Egipte com a un comunisme pur i extrem, gestionat pels sacerdots al servei del faraó.
Sense cap alternativa de llibertat i tenint els elements de reconeixement social del tot reglamentats i topats, Egipte va viure amb força benestar i força seguretat, en un bucle sense fi durant pràcticament 3.000 anys, deixant-nos un fabulós llegat arquitectònic, mentre que la vida del poble transcorria plàcidament, sense grans trasbalsos, sense grans reivindicacions i sense preguntes.

Egipte va ser un model espiritual, cultural, social i polític especial, econòmicament i demogràficament poderós, que va dedicar tot el sobrant generat pel treball de la seva societat a generar bellesa.
El filosop francès Georges Bataille, de la primera meitat segle XX, en el seu llibre “La Part Maleïda” teoritza sobre la marxa de la història, dient que l’evolució de les societats és el resultat directe de les prioritats en dedicar “el sobrant” que resta després d’haver-se nodrit i cuidat en condicions de salut reproductiva.
I els egipcis van dedicar el seu “sobrant” a construir meravellosos monuments i eficients sistemes de reg, mentre que la resta de les societats contemporànies -excepte la cananea i en part la grega- van dedicar “la part maleïda” sobretot a la guerra. L’Antic Egipte, en això, també és excepcional.

Un capítol a part, que va ser molt important durant uns quant anys, és la misteriosa aparició a tots els països de la Mediterrània Oriental d’uns invasors violents, que la historiografia denomina pobles del mar. Se sap, per relats i per gràfics, que arribaven en petits vaixells i devastaven pobles i ciutats; també se sap que l’exèrcit del faraó egipci els va derrotar i foragitar, però, que durant un temps van representar un greu element desestabilitzador, fins que es va deixar de fer-ne referència, talment com si hagués estat una plaga passatgera. Era al voltant del 1200 a.C. i la recerca històrica mai no ha pogut determinar ni el seu origen geogràfic, ni tampoc si eren una sola societat o unes quantes.
La historiografia actual explica que aquestes onades migratòries van ser provocades pel ”canvi climàtic” regional que va generar l’erupció del volcà on ara hi ha la ciutat de Santorini, al nord de Creta; les grans dimensions del con que va formar l’erupció i l’espessor de les deposicions de cendres i laves volcàniques, indiquen que va ser un dels cataclismes geològics
de més dimensió dels darrers 10.000 anys; i es va donar, malauradament, en la regió on s’estaven desenvolupant les primeres grans societats d’aquesta part del món.

L’episodi més conegut d’aquestes invasions és la destrucció de la ciutat fenícia d’Ugarit, a la costa de l’actual Síria. A Ugarit s’hi han trobat plaquetes de ceràmica gravades amb escrits adreçats a reis de la veïna illa de Xipre demanant auxili per contenir els invasors, i poc abans demanant cereals per resistir la fam portada per una sequera persistent. Ugarit era una pròspera ciutat cananea -fenici i cananeu són dues denominacions per a un mateix poble-, que en la mesura que es van llegint els milers de plaquetes gravades, trobades enterrades en les runes, es van adquirint més coneixements d’aquella gairebé desconeguda societat.
És en aquesta època, quan el poble cananeu va patir invasions violentes per part de les tribus israelites de pastors nòmades, que provenien de les regions desertificades de l’est i el sud, i també la dels filisteus, possiblement un dels pobles del mar, que dominaven la metal·lúrgia del ferro, un fet que permet suposar el seu origen a l’actual Turquia, on el poble Hitita havia aprés a fondre’l i a treballar-lo.

XII
Les societats sàvies

Justificació

Aquest títol, que reconec discriminatori per a les altres societats que al llarg de la història han poblat i poblen el planeta, respon a un conjunt de realitats de caràcter cultural i social que les van fer diferents de les societats anteriors, de les veïnes, de les llunyanes i de les futures, definint una continuïtat de progrés en aspectes essencials que no s’havia donat mai abans en la història i que, desgraciadament, es va interrompre per circumstàncies externes a la seva pròpia dinàmica i evolució internes: Creta, Fenícia i Grècia han estat les tres societats sàvies.

No vull dir pas que no hi ha hagut progrés humà fora d’aquestes tres, però sí que es pot afirmar que sense elles, amb tota seguretat encara estaríem transitant en un bucle d‘ignorància, fanatisme i violència. Cal recordar que el bucle de l’Antic Egipte va durar 3.000 anys; i no es pot evitar de pensar que si aquelles tres societats sàvies no haguessin existit, les dinàmiques pròpies i determinants de la suma de l’Imperialisme de Roma i el cristianisme, haurien mantingut aquesta part del món en un bucle funest i eixorc.

Justifico centrar la reflexió en aquesta perspectiva de la marxa de la història, perquè el món actual, amb poques excepcions, està impregnat de reflexió existencial i de les experiències de governança viscudes en aquella petita regió del planeta, iniciada a la mar Mediterrània, a les ciutats i a les colònies fenícies, i desenvolupada a l’Antiga Grècia.
L’Imperi Romà no va heretar-les, encara que sí imitar-les en els aspectes superficials, i reforçat ideològicament pel cristianisme, va conformar un altre model de sentiments i de pensaments, totalment oposats als dels fenicis i dels grecs.

Creta, la societat minoica

S’ha de considerar Creta com el lloc de desenvolupament d’una de les societats sàvies, perquè hi ha indicis prou evidents per afirmar que la cultura de l’Antiga Grècia es va iniciar en aquesta illa, i també perquè abans que els fenicis, els habitants de Creta van practicar el sistema de vida marinera que aquells van desenvolupar. De fet l’emergència de la marina fenícia, cronològicament, s’inicia quan desapareix la civilització cretenca.

La inclusió de la Minoica com una de les tres societats sàvies te fonaments sòlids, però limitats ja que les informacions que en tenim són poques: escriptures gravades en rajoles de fang en un idioma pre-grec i magnífiques construccions que han de suposar-se palaus per a famílies notables, amb decoracions fastuoses d’una estètica refinada -esmentades en el capítol- i canalitzacions per a aigües netes i per a aigües brutes, tot d’abans del 1.200 a. C.

Sembla que aquella civilització es va extingir de cop per una violenta seqüència d’erupcions volcàniques, terratrèmols i tsunamis, rematada per les incursions dels pobles del mar ja esmentats.
Les troballes arqueològiques, datades en més de 4.000 anys, assenyalen la societat minoica de l’illa de Creta com precursora de moltes de les innovacions i els caràcters que s’aniran estenent cap a les societats veïnes més properes, especialment Fenícia i Grècia. Aquella societat presenta, com a mínim, uns quants atributs especials i de qualitat diferenciada: el més rellevant és que van ser els primers grans navegants a mar obert.
Molt probablement, ells -o altres mariners d’altres pobles de la mediterrània, que no van arribar al gran desenvolupament de fenicis i grecs, i que la història ignora- van ser els primers en arribar a Iberia i inspirar-hi les pintures sobre pedra que representen vaixells, datades a 4.000 anys a.C.
Un altre caràcter, és que a tota l’illa, en els treballs d’excavació dels molts pobles que van existir, no s’hi troben murades defensives; això vol dir que poques guerres hi podia haver entre ells, tot i que Creta és extensa.
I un altre caràcter és a l’àmbit de l’estètica, que ja s’ha explicat en el capítol VII.

Atenent-nos només a la informació obtinguda en les excavacions, la societat minoica de l’illa de Creta pot ser considerada el vertader bressol de la civilització moderna, com a precursora de la grega per continuïtat històrica i precursora de la fenícia per la seva condició de primera societat marinera. Els antics grecs creien que els seus mites van començar a Creta, amb l’excepció d’Heródot, que afirmava que provenien d’Egipte; pot ser que no hi hagi pas contradicció, ja que les dues versions són compatibles.

Hem de considerar-la sàvia, perquè la navegació marítima, com estat de la tècnica innovador i del qual van ser-ne pioners, va propiciar noves experiències vitals, com la vida d’un grup reduït de persones allunyades de reis, deus i sacerdots, obligats a aprendre a viure segons els seus criteris de racionalitat i amb la solidaritat com a imprescindible valor. La perillosa i insegura vida de navegant, formant part d’un grup reduït de persones i lluny de casa, hauria de propiciar el desenvolupament d’un conjunt de noves percepcions, nous sentiments i nous pensaments, que abracen la totalitat de la personalitat i porten a descobrir la pròpia individualitat, atenent sempre el sentit de ser part del grup. En miniatura, la societat ideal que, en arribar a casa anirà impregnant al conjunt de la ciutadania.

M’agrada pensar que els humans ens vam fer moderns navegant per la Mediterrània. L’heroi homèric Odisseu -Ulisses- n’és el prototip, que podria haver estat minoic o fenici, si el seu autor no hagués estat grec. El pensament i el discurs de l’Odisseu de l’Odissea, és el d’un home de pensament lliure precursor de la modernitat, que estima els seus companys de navegació i estima la llibertat, que respecta i tem els deus, però, sap que poden confondre els humans.

Fenícia, elogi dels Cananeus

Ja fa anys que la historiografia ha deixat de preguntar-se quin era l’origen primer dels cananeus: vinguts del sud ?, vinguts de l’est ?; ara se sap que eren una societat que va mantenir una continuïtat cultural, com a mínim, des dels inicis de l’agricultura, i pot ser de fins i tot abans.
La seva capital, Jericó, era ja una ciutat murallada fa 10.000 anys; destruïda diferents vegades, i sempre reconstruïda, voler veure continuïtat històrica de la societat cananea amb l’antiga ciutat és massa especulatiu, però sí que és probable que n’hi hagi amb els picapedrers que tallaren les grans lloses de la vall de la Bekà, de 1.000 tones de pes esmentades pàgines enrere, datades a 4.000 anys a.C.
Habitants de la vall del riu Jordà fins la costa Mediterrània, es detecta una evident continuïtat històrica, que Heròdot confirma quan a la seva pregunta sobre la fundació de la ciutat costanera fenícia de Tir, els sacerdots l’informen que aleshores -era l’any 450 a.C.- en feia uns 2.300, i Tir no era pas una ciutat de la cananea antiga. L’evident és que en un espai de geogràfic reduït, hi ha senyals de continuïtat cultural durant milers d’anys.

A finals segle XIX es van començar a excavar les ruïnes d’Ugarit, la ciutat marítima cananea destruïda pels pobles del mar, on s’hi trobaren milers de rajoles de ceràmica gravades amb signes desconeguts, sense semblança ni amb el cuneïforme de Mesopotàmia, ni amb els jeroglífics d’Egipte. Van passar anys en la incògnita, fins que es va descobrir que eren els primers testimonis físics d’una escriptura nova: l’alfabètica, la nostra. Així, hi ha “documents” de l’any 1.200 a.C. trobats a Ugarit escrits en llengua cananea amb signes alfabètics.
La troballa recent ja esmentada, d’una pinta d’ivori amb la simpàtica inscripció dedicatòria:
que aquest ullal arranqui d’arrel els polls del cabell i la barba, datada de 1.700 anys a.C. escrita amb signes alfabètics d’idioma cananeu, retrotrau en 500 anys la primera constatació de l’existència de l’alfabet -a Ugarit- i porta a pensar que en aquella època la societat cananea tenia ja una cultura tan consolidada i madura, que es va permetre no haver de dependre de les escriptures de les seves poderoses veïnes i inventar-se i emprar la seva pròpia.

La Bíblia explica la fascinació dels pastors nòmades hebreus per haver trobat raïms de vinya, segons ells, de grans gegantins, una estranyesa que s’explica perquè els que menjaven els pobles nòmades eren de vits silvestres, sempre més petits i menys saborosos. I van fixar el seu futur en les vinyes i els altres conreus dels cananeus; una decisió que, segons la Bíblia era inspirada directament pel seu Déu i que va resultar funesta per als cananeus, que van haver de trobar refugi en la regió costera.
L’episodi bíblic de la destrucció de les muralles de Jericó, aconseguida gràcies a que el déu Iavhé anava a favor dels israelites, segons estudis de la Universitat de Tel Aviv és pura fantasia doncs a l’època històrica que la Bíblia explica l’enderroc de la murada de la ciutat, aquesta estava deshabitada des de feia 200 anys a causa d’un terratrèmol.

Els cananeus, pressionats des del desert, van anar perdent el fèrtil territori interior i van haver de refugiar-se a uns quants llocs abruptes de la seva costa, on van adoptar i desenvolupar un model de societat i de cultura fonamentat en l’aventura marinera.
Les precàries condicions que els obligava la seva condició de “refugiats” a la costa, s’expressa en una carta d’un rei cananeu al faraó d’Egipte, on diu que tenen molts problemes d’espai, tants que no poden engrandir el cementiri.

Els Antics Grecs els van denominar fenicis, a causa de que sempre vestien alguna peça de color porpra -en llengua grega phoènica-, un tint especialíssim que només ells sabien elaborar, obtingut d’un musclo. Ells mai van identificar-se com a fenicis, és a dir que aquesta denominació era més aviat un “malnom” resultat d’una certa dosi d’enveja, tot i que els antics grecs els admiraven, els imitaren i els reconeixien com els avançats en tot.

Hi ha senyals i indicis antics i moderns que, estranyament, maltracten els cananeus; d’ara endavant aquí també els denominaré Fenicis, tot recordant, però, que sant Agustí, el celebrat bisbe cristià d’Hipona va escriure que quan a la gent del país se’ls pregunta qui són, ells responen que cananeus. Sant Agustí va viure al segle V de l’era cristiana a l’actual Tunísia, on els fenicis havien establert la colònia de Cartago més de mil anys abans. Així, la continuïtat de la consciència de pertànyer a la societat i cultura cananea va ser sòlida i duradora.

Els fenicis van ser pròdigs en innovacions: moltes millores en la construcció i la navegació naval i l’orientació nocturna mitjançant l’Estrella Polar, i és a les seves drassanes on es construïen els millors vaixells de l’època. Van inventar el vidre i el ja esmentat color porpra; també van ser reconeguts com els millors fabricants d’eines de bronze, com els millors orfebres en or, argent i pedres precioses; com els millors teixidors de teles fines -importaven d’Egipte fibra de lli, que exportaven teixida i tenyida-; com els primers geòlegs prospectors de jaciments rics en metalls o pedres ornamentals; de tota l’ampla regió, van ser els únics talladors de grans arbres i de taulons de fusta, i proveïdors d’ella per a Egipte i les ciutats de la Mesopotàmia; segons al Bíblia, també van ser els constructors del Temple de Salomó a Jerusalem, contractats per aquest rei.

Testimonis antics reconeixen el seu mestratge; quedant curt, Fenícia, durant 1.000 anys, va ser l’equivalent actual a la suma de Silycon Valley, el MIT de Boston, Suïssa i el centre de construcció naval actual més reputat del planeta.
Quan l’Imperi Persa, amb capital a Babilònia, va decidir conquerir Grècia abans ja havia sotmès les ciutats Fenícies i Egipte; i com que els perses no tenien vaixells per construir el pont amb que van voler portar el seu exèrcit a la costa grega, van reunir-ne 1.200 requisats dels territoris conquerits, dels quals Fenícia n’hi va aportar 300 i Egipte 200, unes dades si més no orientatives, per poder estimar la dimensió del conjunt de la flota Fenícia; i cal suposar que moltes de les seves naus estaven de viatge per l’ampla mar.

Els imperis veïns amb vocació invasora, en algunes èpoques els van sotmetre i els feren pagar impostos, però, sense ofegar les seves activitats; amb una única excepció, la conquesta i destrucció de la ciutat de Tir per Alexandre el Gran, que volia ser un avís per poder entrar a Egipte sense resistències.

Una altra caràcter rellevant, és que tot i que la societat Fenícia la formaven unes quantes ciutats de la costa, tenien cada una els seus propis reis i estructures de poder independents totalment unes de les altres, i encara que sovint disputaven entre elles, no guerrejaven. En alguns llibres d’història i articles de divulgació, se’ls nega absurdament la condició de nació; hi ha una espècie d’hostilitat envers la realitat cananea, que inexplicablement aflora encara.

A molts textos actuals, els fenicis són presentats com a simples mercaders oportunistes, un incomprensible i absurd error de valoració, ja que en l’àmbit de l’economia eren abans que altra cosa productors, fabricants tècnicament avançats en tot el que tocaven i és clar comerciants. De fet, se’ls ha de considerar els primers empresaris de la història: compraven matèries primeres, fabricaven i tenien vaixells que portaven les seves mercaderies a moltíssims punts de la Mediterrània i més enllà, on mantenien obertes cases de comerç i on residien molts d’ells amb les seves famílies.

Pot ser degut a la seva llarguíssima experiència històrica d’estar vivint a la vall del riu Jordà, l’espai natural i obligat de comunicació entre Mesopotàmia i Egipte, els portés a adquirir un tarannà original, per la necessitat de supervivència com a societat i cultura diferenciada i alhora aprofitant les oportunitats que presentava la seva privilegiada ubicació geogràfica. I quan es van veure obligats a dependre -excepte de la fusta de cedre i d’alzina dels seus boscos- només de la mar, s’hi van dedicar equipats amb tot el seu bagatge cultural.

Un exemple, imaginari però ben segur que real a moltíssims llocs, en el camp de la mineria; el primer viatge a algun paratge de la Mediterrània on havien localitzat terrenys amb senyals geològiques de que hi podia haver minerals del seu interès: coure i estany per fabricar bronze, argent, or i plom, amb permís dels locals extreien trossos del mineral, l’intercanviaven per mercaderies seves i se’ls emportaven; després d’uns quants viatges, quan ja hi havia una relació de confiança, ensenyaven als naturals del país a extreure la part del mineral amb més contingut metàl·lic i se’l emportaven; i més tard ensenyaven a fondre els metalls i se’ls emportaven en barres.
El mateix amb la vinya: primer portant plantes i ensenyant als del país a cuidar-les, després a elaborar vi per emportar-se’l; el mateix amb les oliveres i els molins d’oli; i en fabricar ceràmica fina.

Després l’Imperi Romà va convertir en esclaus a aquells que havien estat socis dels Fenicis i dels Grecs. Conquerits per les Legions, els natius feien el mateix que havien aprés i practicat durant els 1.000 anys de colonització Fenícia, però, ara lligats amb cadenes, aquells que rendint-se havien evitat la mort. És evident que el significat de colònia, no va ser el mateix per als Fenicis que per a l’Imperi Roma i més tard per als seus imitadors europeus.

Una economia molt pròspera, la cananea, fonamentada en la intel·ligència, el respecte, l’empatia i el pacte; el win win universal practicat durant més de 1.000 anys, molt lluny de casa seva i sense exèrcit.
Durant més de mil anys, els cananeus van ser els més rics de la Mediterrània; Heròdot va visitar el barri fenici al mateix centre de Luxor, la fastuosa capital d’Egipte on vivien els faraons i la seva cort.

També van ser els primers grans navegants de la història, quan el faraó d’Egipte Neco -el mateix que va intentar obrir un canal entre el Nil i el Mar Roig- els va contractar amb la missió de salpar del Mar Roig i seguir la costa d’Àfrica, fins retornar a Egipte arribant per la Mediterrània; van ser tres anys de viatge, més de 2.000 anys abans que els europeus.
Una altra navegada d’altura, va ser sortint de la Mediterrània fins el golf de Guinea, en un viatge comandat per Hannon, que esmenta haver-se topat amb “estranys humans coberts de pelatge negre”; van haver de barallar-se amb els goril·les, fins a matar-ne uns quants i portar les seves pells de tornada a Cartago; també explica haver contemplat un enorme volcà a prop de la costa, que cal suposar que era el Camerun.
Van establir colònies atlàntiques a l’actual Marroc, a Portugal i també a la costa sud-oest de la Gran Bretanya molt rica en estany, que sempre van amagar als seus imitadors i competidors grecs. I a moltíssim llocs de la costa i a totes les grans illes de la Mediterrània, alguns identificats i molts d’altres amb indicis, com els arrels de noms cananeus de petits rius del nord de l’actual Marroc. També proveïen d’aromes, espècies i minerals de luxe provinents de les costes del Oceà Índic a Egipte.

Van inventar la vitivinicultura, classificant i comercialitzant vins de primera i de segona premsada i de qualitats i preus diferents, conreant vinyes en bancals esgraonats, reconeixent les primeres denominacions d’origen i atorgant contingut cerimonial i significat religiós al vi en la figura de la deessa Astarè, denominada també Inanna, de procedència mesopotàmica. Les peces de ceràmica trobades a Ugarit ho expliquen.
Van portar l’agricultura a totes les seves colònies i zones d’influència, i van dotar-se d’un exhaustiu tractat de tècniques agronòmiques de 28 llibres -desaparegut- escrit pel cartaginès Magon, que va inspirar el del romà Columel·la, que es va emportar la fama.

Els cananeus només poden despertar admiració, per la seva inventiva, la seva valentia, la seva empatia i la seva capacitat emprenedora.
Per referències d’autors antics, els cananeus van deixar molts escrits, pràcticament tots desapareguts; tanta pèrdua pot fer pensar que algú els tenia mania persecutòria i que, tenint llibres seus a l’abast, els va destruir. És especulatiu, però, els romans devien tenir molta mania als cananeus, ja que van ser, en tota la llarga història de l’Imperi, la única nació que va derrotar-los per tres vegades a la mateixa Itàlia. I foren els romans, unes vegades directament i altres mitjançant els primers cristians, qui van destruir les famoses biblioteques d’Alexandria, de Pèrgam i d’altres ciutats hel·lèniques menors, on devien estar els llibres en cananeu.

Com anecdotari, una història simpàtica: recentment, veterinaris israelians han retrobat una raça de gos, esmentat en documents antics com a gos de Cananea, que es considerava desaparegut des de feia segles; retrobat en unes famílies de pastors nòmades, manifesta un caràcter molt especial: és un gos pastor i guardià de qualitat i lleial, però, no submís, ja que si el seu amo el maltracta, se’n va de casa i no torna. No pretenc pas associar etologia animal com resultat de la cultura humana, però, és divertit.

Pràcticament a mig camí entre Mesopotàmia i Egipte, Fenícia va desenvolupar el seu innovador sistema de vida en plena pujança d’aquelles dues, comerciant amb elles, en algunes èpoques sotmeses a algun dels imperi mesopotàmics -primer a assiris i després a babilonis- i també al faraó egipci en alguns episodis menors, però, sense arribar mai a perdre la seva personalitat, ni la seva economia, ni el seu sistema de vida.

Una aportació més que remarcable per a nosaltres, s’ha explicat en el capítol dedicat al llenguatge: van inventar l’escriptura que ara llegim i en la que escrivim -excepte Xinesos i Japonesos- totes les persones no analfabetes del planeta, convertint l’aprenentatge del llegir i l’escriure en un repte molt fàcil.

Un currículum extraordinari, el dels cananeus, conegut, però, estranyament poc reconegut com a fonament de la nostra cultura i dels elements civilitzadors que la caracteritzen. Llegint alguns escrits actuals, sembla que encara generin o menysteniment o enveja; unes actituds incomprensibles i estranyes.
L’obligat elogi dels Cananeus -al llarg de la història, coneguts també com Fenicis, com Cartaginesos, com Púnics i ara com Libanesos- no és pas complert en aquest llarga llista d’aportacions a la cultura. N’hi ha dues que són més que rellevants i que mereixen una certa extensió de text.

La primera no pertany pas a l’àmbit de l’economia ni a la governança, sinó al de la psicologia individual i la social, i es refereix al naixement d’una nova manera de sentir i viure la realitat quotidiana, de percebre’s a un mateix i de percebre la col·lectivitat. Una nova manera de d’entendre i viure el món, generada sense projecte educacional, sense classe sacerdotal, ni rei ni llibre venerat, sinó per una millora de l’estat de la tècnica en l’activitat principal i més determinant d’aquella societat: la perillosa aventura de la navegació marítima lluny de casa.
Abans d’existir la marina cananea, als rius de Mesopotàmia i al Nil d’Egipte, els vaixells ja existien, però, poc van navegar per mar. Ells foren la primera societat de la qual coneixem prou per saber que van viure l’experiència de viatjar un petit grup de persones en risc constant, pels perills inherents a la navegació a mar oberta en uns vaixells primitius, poc segurs enfront les tempestes i difícils de manejar. Els seus bucs no tenien pas més de trenta metres de llarg i sortir amb ells a descobrir mon havia de ser tan fascinant com temerari i extraordinàriament arriscat; però aquesta va ser la base de la seva vida durant més de mil anys, molts perillosos, però, apassionants i vitalment i econòmicament molt ben aprofitats.

Aquella experiència nova en la història, en res semblant a qualsevol altra conjuntura que hagués pogut experimentar un grup humà amb anterioritat, havia de generar emocions i sentiments nous.
Cal posar-se en el seu lloc, per entendre els canvis que l’aventura marinera va portar a les seves vides; eren ciutadans d’una societat, com totes les del seu temps molt estratificada, molt autoritària i molt religiosa, on l’individu vivia immers en un ambient gregari, amb la seguretat que dona viure en grup, però, sense gaire possibilitats de pensar pel seu compte.

L’evolució humana, de la sedentarització portada per l’activitat agrícola fins les societats urbanes de la Mesopotàmia i d’Egipte, va ser un procés continu d’agrupament de persones i la conseqüent adopció de sistemes d’organització social, amb mites i formes de poder capaços d’atorgar factors de reconeixement i al mateix temps elements de benestar material i sensacions de seguretat. Tot viscut en un entorn i ambient nou per a aquelles persones que provenien de mil·lenaris petits grups familiars i van haver d’aprendre ràpidament a viure immersos en un col·lectiu humà de dimensió, i adaptar-s’hi.

Durant les seves navegades de mesos i sovint anys, els cananeus van aprendre a enfrontar-se i adaptar-se a cada conjuntura, emprant només els seus propis criteris personals, ja que la força del mites, dels deus i dels reis quedaven tan llunyans que perdien tots els seus poders i totes les seves capacitats protectores, orientadores i coactives.
Després de pregar a les deesses, als déus, als reis, de fer sacrificis, de tirar els daus de la sort, i la tempesta no amainava, finalment, aquells agosarats mariners havien de fer allò que els deia el cor i el sentit comú. I aquest aprenentatge intens i vital va conformar el seu caràcter, generant un nou tipus de sentiments en la història de la humanitat, una nova percepció del sentit de la vida, on l’aprenentatge de l’autonomia personal va ser-ne el resultat: el sentiment de llibertat i el principi d’individualitat a dins el col·lectiu, al servei d’un projecte comú; adquisicions noves en l’evolució humana.
La vida d’un grup reduït de persones en barques rudimentàries, lluny de casa i en perill pràcticament constant, va portar-los a descobrir que cada un d’ells era únic i imprescindible, talment com ho eren tots els companys d’aventura, adquirint alhora consciència d’individualitat i de solidaritat.

Podem dir que la formació del sentiment d’autonomia individual, va ser resultat de viure immers en un “estat de la tècnica” nou en l’experiència humana, en aquest cas la navegació marítima. Centenes de milers d’anys enrere, el domini del foc, com a nou estat de la tècnica, també havia provocat el naixement de sentiments nous, en aquell cas l’auto reconeixement com a éssers superiors als altres animals.
Òbviament que no es pot dir que abans dels Fenicis, ningú no havia experimentat aquests sentiments i pensaments, però, mai s’havia generat un entorn social en el que el principi d’individualitat emergís com a caràcter bàsic d’una cultura. Cal suposar que la cultura de Creta ja era aquesta, però, no hi ha constàncies i tampoc no hi va haver continuïtat històrica.

La frase d’Immanuel Kant escrita al segle XVIII d.C. reproduïda a l’apartat 5 del primer capítol, ho recorda: tingues el valor de servir-te de la pròpia raó” és el lema de la il·lustració

Cal observar que la Il·lustració pretenia fomentar l’autoconfiança com a fonament de la confiança en els altres i la conformació d’un ambient de confiança universal. Els cananeus ho havien après i integrat a la cultura, almenys 3.000 anys abans, com resultat de l’experiència de navegar lluny.

Reproduiré un paràgraf d’un petit llibre d’història dels fenicis, escrit per M’Hamed Hassine Fantar, director del Centre d’Estudis de l’Antiguitat Fenícia, a l’Institut Nacional del Patrimoni de Tuníssia:

. . . . . val la pena afegir que, entre els elements d’antropologia cultural que la Mediterrània deu als fenicis, és el descobriment, o redescobriment, de l’individu que, responsable del seu destí, s’erigeix com a tal i s’imposa el reivindicar el seu dret a participar en la gestió de la comunitat a la qual pertany. . . . . . .

M’atreveixo a suggerir un canvi en aquesta frase: a la segona línia del primer paràgraf, on diu: Mediterrània, crec que el més just seria escriure espècie humana, ja que és en aquell temps i lloc de la història quan, per primera vegada i de manera col·lectiva, les persones es reconeixen a si mateixes com a ens independents i interdependents.
Ben segur que entre els arquitectes i els sacerdots egipcis i mesopotamis -i a altres llocs del món de diferents èpoques-, hi van haver persones especials que tenien aquesta percepció, però, estaven sols i poc podien comunicar-ho, sense arriscar-se a l’ostracisme o al càstig.

La societat i cultura fenícia la constituïen unes quantes ciutats marítimes que, encara que geogràficament molt properes, es governaven de manera independent les unes de les altres, i aquest fet va afavorir l’estabilitat política del conjunt, la governança del dia a dia i la continuïtat del desenvolupament cultural i econòmic sense massa ensurts.
La historiografia explica que al llarg de tants segles, en algunes de les ciutats hi van haver cops d’estat per ocupar el tron i també alguns períodes d’enemistat entre ciutats, però, mai ni guerres ni enfrontaments entre elles; van compartir cultura i sistema de vida, i van rivalitzar en avanços tecnològics i en descoberta de nous emplaçaments per a les seves colònies, però, sempre agermanades per la identitat comuna de ser cananeus.
En una ocasió, estan totes les ciutats fenícies sota la tutela del faraó d’Egipte, aquest volia emprendre un acció de càstig contra les poblacions veïnes de la costa mediterrània en direcció a occident, i va demanar als fenicis que hi prestessin la seva flota. Ells s’hi van negar rotundament, ja que aquella incursió podia arribar al territori de Cartago, cananeus com ells; i sense el seu suport, el faraó va haver de desistir.

L’altra aportació cabdal dels cananeus al llarg de tota la seva dilatada història, és la seva meravellosa i admirable capacitat per relacionar-se amb altres societats, sense imposar-se i sense abusar-ne, en qualsevol condició i marc amb l’objectiu d’establir relacions econòmiques d’intercanvi i de mantenir-les.
La base del seu negoci era la recerca i explotació de jaciments metàl·lics, però, van eixamplar-lo en una magnífica obra civilitzadora, intercanviant mercaderies i divulgant les tècniques agrícoles, ramaderes, ceràmiques, tèxtils i metal·lúrgiques que eren comuns a Mesopotàmia i Egipte des de feia molts segles.
Un relat d’Heròdot explica molt bé el tarannà que els va capacitar per ser ben rebuts i establir-se a molts llocs amb cultures i nivells de desenvolupament diferents:

…… els cartaginesos conten la següent història: a Líbia -és a dir a Àfrica- més enllà de les Columnes d’Hèracles -l’estret de Gibraltar- hi ha certs llocs habitats; quan arriben a aquest paratge, descarreguen les seves mercaderies, les deixen a la platja i a continuació, retornen a les naus i fan senyals de fum. Aleshores, els indígenes, en veure el fum s’acosten a la platja, i sense perdre temps, deixen or com a pagament de les mercaderies, i s’aparten una mica lluny del lloc. Aleshores, els cartaginesos desembarquen i examinen l’or; i si els sembla un just preu per les mercaderies, l’agafen i se’n van; en canvi, si no l’estimen just, s’embarquen altra vegada i s’esperen. Aleshores, els natius, en general, s’acosten i afegeixen més or, fins a deixar-los satisfets. I ni a uns ni als altres els manca justícia, doncs ni els cartaginesos s’emporten l’or fins que, al seu criteri, hagi igualat els valor de les mercaderies, ni els indígenes s’emporten les mercaderies abans que els comerciants s’hagin emportat l’or.

Unes quantes consideracions en relació a aquests manera d’obrar: els mercaders fenicis corren dos riscos: el primer és estar ancorats, sense amagar que porten a bord mercaderies valuoses en una geografia de la qual no en coneixen res, o molt poc. El segon és deixar-les a la platja, sense cap garantia de que la invitació a l’intercanvi serà entesa, i es podrien perdre els objectes.
Però, en la seva difícil història de supervivents, havien aprés que per fer amics cal arriscar, i en van fer molts. Ara es diu que un client és un amic; ells tractaven els desconeguts, primer com a amics, ja que el seu gest inicial era de confiança; després, com a clients, aportant-hi modernitat en forma d’objectes i de tècniques noves a canvi de matèries primeres, i després també com a socis, en una seqüència progressiva que cal qualificar d ‘exemplaritzant.
Sempre amicalment, pacíficament, tot i ser enormement poderosos econòmicament, ja que posseïen la major flota de la mediterrània i immenses riqueses. Encara que demogràficament eren pocs, podien haver contractar mercenaris per guerrejar i imposar-se als pobles on establien les seves colònies, però, mai no ho van fer, practicant unes relacions win win que a molts indrets van durar més de 1.000 anys.
Com detall d’actitud bàsica: quan 700 anys a.C., el govern de la ciutat fenícia de Tir va decidir fundar la colònia de Cartago, a l’actual Tunísia, el primer que va fer fou acordar i contractar amb els naturals de la regió l’arrendament d’un ample territori on construir-la.

Aquell caràcter tant especial dels cananeus, que podríem dir-ne pacifisme constructiu, a Cartago va anar-se modificant fins a erigir-se en potència militar, que primer es va enfrontar amb aquella Grècia que els piratejava i després a vida o mort contra Roma. És obvi que el naixement del “militarisme” cananeu era per protegir-se de grecs i romans, i no pas per imposar la dominància en les seves relacions colonials.

L’enfrontament militar entre Cartago i Roma és conegut com les guerres púniques, i van finalitzar amb la destrucció de la primera per la part de la segona. El pas dels Alps per l’exèrcit cartaginès amb els seus elefants i les seves victòries sobre les legions romanes són episodis molt coneguts.
L’aparició de Roma, o millor dit, la comprovació de la seva voracitat i l’experiència dels seus mètodes d’expansió i d’aniquilació, que eren nous en la història, feren comprendre als cananeus que o ells acabaven amb el bel·licós Imperi Romà, o aquest destruiria una rere altra totes les seves ciutats, les seves colònies i el seu mil·lenari sistema de vida. Van decidir guerrejar per defensar-lo, i van perdre.
La destrucció de Cartago, mereix ser considerat com l’episodi d’inflexió amb la incidència més negativa de la història, doncs en la lluita del bé contra el mal va representar la victòria del segon sobre el primer. No trobo cap disbarat comparar-ho amb que el nazisme hagués guanyat la II Guerra Mundial.
Mirant enrere, un dels grans errors de la història fou quan el cananeu de Cartago, Aníbal, una vegada derrotades les legions romanes en tres batalles a la mateixa Itàlia, no va entrar a la ciutat de Roma per destruir-la, esbaldint els fonaments d’aquella infra cultura corrupta, supremacista, violenta i genocida de la que som hereus.

Els segles de vida de Cartago, la societat de la qual va ser denominada púnica -una altra denominació per als cananeus, basada en el color porpra que només ells sabien elaborar-, foren fructífers per a ella i també per a les societats del nord d’Àfrica amb les que van contactar, irradiant sobretot cultura agrícola fins a les muntanyes de l’Atlas, on encara perdura un estri agrícola: la llaura púnica, diferent de la romana, i on es poden trobar oliveres monumentals amb soques de 7 metres de diàmetre i alçades de 15.

Navegant tant i tant lluny, els cananeus van trobar-se amb un món pacífic amb el que entendre’s i intercanviar. Hem d’imaginar un món antic al llarg i ampla de la mar Mediterrània i zones de l’Atlàntic, que era essencialment empàtic, tribal; sense aquesta condició, no haurien pas pogut comerciar i menys establir colònies pràcticament arreu on van arribar, tenint en compte que mai van anar protegits per gent d’armes.

Aquell tarannà tan particular dels cananeus quan anaven pel món, era un senyal de la seva identitat cultural, que va perdurar molt més enllà en el temps, i avui, a molts països del món hi ha colònies de libanesos que tenen la mateixa actitud i semblant conducta que els seus ancestres fenicis de fa més de 2 i 3 mil anys: comerciar en pau.
Avui, a Senegal, Costa d’Ivori, Nigèria, Sierra Leone, etc. etc., també a països d’Amèrica del Sud i a molts d’altres, tant rics com pobres, hi ha libanesos que prosperen i fan prosperar. Cal reconèixer que són una excepció absoluta, i els barris libanesos de les ciutats de l’Àfrica negra, vulgues o no, sorprenen, doncs no hi ha altres barris populars i comercials de població blanca.
A molts episodis han hagut de viure situacions difícils, com els períodes colonials i les guerres derivades, i sempre han tingut un capteniment que els ha fet mereixedors del respecte dels contendents; és reconegut que sempre van donar suport moral als moviments d’independència, actuant en el possible com mediadors.
Aquesta presència en els temps actuals en territoris considerats hostils o com a menys insegurs per a la resta dels blancs, va començar a mitjans segle XIX i ara s’estimen uns 14 milions de libanesos censats establerts a diferents països i uns altres 15 sense censar.

Mentre, al Líban, la seva terra d’origen, les condicions per continuar-hi vivint són cada dia més difícils, impossibles. Aquesta ha estat la malaurada condició que la història ha deparat a aquest cultura i societat modèlica, al llarg dels seus 3.700 anys d’història documentada: ser expulsats amb violència per societats agressives i plenes de problemes, i els testimonis escrits de la seva cultura desapareguts.
Mentre han estat sempre ben rebuts, valorats i tractats amicalment per aquelles societats llunyanes on s’han establert.

N’hauria prou amb haver seguit el sistema de vida cananeu com model, per poder tenir ara un món en pau i pròsper, on la justícia, la llibertat i el benestar no fos quelcom a aconseguir desesperadament, sinó el pa de cada dia. Si a les càtedres de les facultats de ciències d’economia i de política s’hi impartissin els valors, els principis i les estratègies dels cananeus, el món seria molt millor i no hi hauria ni guerres, ni migracions desesperades, ni canvis climàtics. La seva pacífica, fecunda i exemplaritzant història, hauria de ser motiu d’atenció, estudi i de reflexió.
L’exemple històric del cananeus ens ha de portar a concloure que el tan insegur present que ens toca viure, és el resultat d’una malaurada deriva de l’evolució de la història, que te protagonistes, dates i dades. Sent rigorosos amb tot allò que entenem què és el bé i que és el mal, i què és el progrés i que és la decadència, hem de reconèixer que els cananeus, fenicis, cartaginesos, púnics, libanesos o com els vulguem anomenar, mereixen ser reconeguts, més cap altra societat de la història, com els portadors d’aquells valors, caràcters, criteris, actituds i comportaments que fan avançar la personalitat individual, la cultura, la societat i l’economia.
Mereixen ser reconeguts com els primers grans “civilitzadors” de la història, però, pràcticament els ignorem.
La troballa de la pinta d’Ivori en idioma cananeu, de 1.700 a.C., i la frase de St. Agustí, el segle VI d.C sobre la identitat cananea del veïns de la seva diòcesi a l’actual Tuníssia, defineixen una continuïtat temporal tan llarga que és un indici històric més que suficient per incentivar a conèixer més aquella cultura i societat.

En relació a la satisfacció de les quatre necessitats genètiques, del reconeixement es pot dir que els cananeus, malgrat viure en ciutats i territoris diferents, van mantenir fortament els seus vincles nacionals; també que van establir relacions amistoses i duradores amb tothom amb qui es van trobar en els seus viatges; no és difícil d’imaginar quina havia de ser la sensació d’arribar a un lloc molt llunyà, on la gent et reconeix i espera quelcom del teu retorn; no podem trobar una societat amb aquesta necessitat més satisfeta, ni en la seva època, ni després, ni ara.
En sabem poc d’aquella societat i cultura, però sí que vestien sempre una peça de roba tenyida de porpra -aquell tint que només ells sabien fabricar- que, de tant car, era només per a gent molt rica i important; ells l’exhibien a diari en els llocs on arribaven en els seus viatges, i òbviament, no passaven desapercebuts: color excepcional i cridaner associat a luxe, exhibit per aquell que vol relacionar-se amb tu. Un truc comercial que cal qualificar de genial.

També la necessitat de reconeixement va trobar un element de reforç a bord dels vulnerables vaixells, on a moltes circumstàncies havien de sentir-se iguals; el factor de reconeixement més important esdevingut és l’ambient d’igualtat que propicia la dinàmica de relacions entre els navegants, ja que es devia sortir de port amb una jerarquia, però, després de molts mesos de navegació, aquell home que havia embarcat contractat com a ajudant, al retorn de la nau podia haver-se convertit en líder del grup, degut a haver sabut enfrontar amb èxit situacions extremes i pot ser a la pèrdua de companys d’aventura.
En relació a la llibertat, es pot dir que van ser-ne els descobridors i pioners; van aconseguir un benestar econòmic molt per damunt de qualsevol altra poble de l’època, ja que es pot dir que pràcticament tots eren rics; en relació a la seguretat, aquesta va ser la necessitat més mal atesa, substituïda per un esperit aventurer que els portava, mentre estaven de viatge, a viure sempre en perill.
Temeraris, anaven sempre a la recerca d’aventures marineres i de trobades amb grups humans imprevisibles, i hem de concloure que en això se sentien realitzats individualment, com a grup mariner i com a societat.

Si comparem els pensaments i els sentiments assolits pels cananeus, amb els que regien al veí Egipte i a les ciutats de la Mesopotàmia de la mateixa època, hem de concloure que ells vivien una altra realitat, moderna, àgil, plàstica, fructífera, pacífica i duradora, un cas especialíssim en la història de la humanitat. Cal observar que els Humanistes, Renaixentistes i Il·lustrats, no van tenir l’oportunitat de conèixer les aportacions de la societat cananea, i el seu referent va ser només Grècia.

Una aberració de la cultura, la major aberració a bastament estesa i compartida, és la ferma i íntima creença que la guerra és consubstancial a l’espècie humana, quan els més de 1.000 anys de sòlida i rica permanència del sistema fenici demostren el contrari. Les conviccions emocionals i sentimentals que porten a la guerra són els supremacismes potencials i la corrupció de la governança, dos caràcters que se situen a la part fosca tant del pensament moral com de l’acció política, i que només es poden definir amb precisió acudint a termes que pertanyen a la psiquiatria clínica i al Codi Penal.

La història demostra clarament -a tothom que no estigui encegat pel supremacisme-, que és el comportament de qui té més poder -del tipus que sigui- qui imposa les regles del joc.

Grècia, la República d’Atenes

D’escrits de la major competència sobre l’Antiga Grècia n’hi ha a milers. Vull exposar diferents aspectes d’aquella societat, que permetin incorporar unes quantes observacions referides a les quatres necessitats teoritzat en el primer capítol d’aquesta crònica.

Els grecs antics reconeixien ser deutors dels cananeus en molts dels elements bàsics de la seva cultura, començant per l’escriptura; i també del seu model econòmic, basat en l’establiment de colònies a diferents llocs de la Mediterrània, copiant literalment el sistema fenici de relació amb els natius i l’econòmic de fabricar tot allò que podia ser intercanviat o venut.

Un altre text del tunisià M’Hamed Hassine Fantar referenciat pàgines enrere diu:

Després d’haver-los conegut i haver-los vist triomfar -als fenicis-, els grecs volgueren prendre’ls com exemple i seguir la seva estela. I d’aquesta manera van descobrir la grandesa de l’individu lliure i els avantatges de sentir-se solidari en el si de la comunitat.

Aquella innovació cananea en la manera d’estar en el món com a persones individuals i alhora com a grup, que no tenia res a veure ni amb l’egípcia ni amb la mesopotàmica, va penetrar en la mentalitat dels grecs, que eren els seus veïns de més al nord.
Malauradament, però, no van pas influenciar a tots els grecs, doncs Esparta també d’idioma, mites, deus i escriptura grega, i solidaria amb Atenes en la lluita per defensar-se de l’Imperi Persa, va emprendre el camí del supremacisme, l’autocràcia i la violència extrema.
Esparta havia escollit un sistema de vida basat en viure a costa de la reducció a l’esclavatge de la població autòctona del territori, i la seva societat no tenia res a veure amb la dels seus veïns d’Atenes, que rebutjaven la tirania.

I fou entre els atenesos on la llibertat individual descoberta i experimentada pels cananeus, va trobar el camp idoni per evolucionar i esdevenir l’element fonamental per aconseguir una estratègia de governança innovador: la democràcia, el sistema que malgrat totes les seves mancances en aplicació, inspira els sistemes actuals de govern més benignes, segurs i eficients.

Els grecs que conformaven la ciutat d’Atenes i el seu entorn, eren un conjunt de tribus establertes en un territori muntanyós, de secà i amb poca terra conreable; s’estima que a l’època de la República, els homes amb drets polítics eren uns 40.000, o sigui que en total devien ser unes 150.000 persones, esclaus inclosos.
Van començar a imitar els fenicis, establint colònies per tota la Mediterrània, no pas sense un període previ on els piratejaven descaradament, causa per la qual els fenicis sempre van mantenir una prudent distància amb ells.

Els Grecs Antics havien entès clarament que un autòcrata pot ser bo, just i fins i tot admirable, però que l’autocràcia com sistema genera inevitablement abusos de poder, corrupció i decadència; volien trobar un sistema de govern que evités la monarquia hereditària i, malfiants de qualsevol forma de poder, que entenien que porta sempre a l’excés, van emprendre una recerca per anar perfeccionant el sistema de la seva governança.

Al procés d’assumpció del sentit de llibertat individual per influència fenícia, hi van afegir el seu propi sentit de llibertat grupal enfront qualsevol tirania i d’abús en la governança, fins a inventar la República, on unes poques generacions de ciutadans de pensament lliure van generar, malauradament curta en el temps, la major onada de prosperitat intel·lectual i de producció cultural de la història.

Els fenicis no van evolucionar en aquesta direcció, probablement perquè el seu sistema de governança era tan funcional que no demanava canvis; conformat a cada ciutat per una monarquia hereditària amb poc poder polític i una assemblea d’ancians de les famílies més riques, que governava mitjançant una administració senzilla, en un marc on gairebé tota la ciutadania era benestant, o per ser navegants, o per ser industrials, o per ser artesans, i que d’una manera més o menys directe se sentia prou representada en el consell d’ancians. La reduïda dimensió demogràfica i territorial de cada una de les ciutats fenícies, havia de ser un factor d’estabilitat social i política en una governança que podríem assimilar al sistema tribal.

Per als grecs precursors de la democràcia, el repte va ser adquirir benestar material i seguretat, sense renunciar a la llibertat i sense ruptura amb els lligams tradicionals, ni com a societat ni individualment, és a dir sense lesionar els elements de reconeixement bàsics.
Ho van aconseguir mitjançant una seqüència de canvis legislatius, tots ells realitzats amb dos principis ambiciosos: no admetre mai un sistema de govern autocràtic i bastir contínuament elements de concòrdia i pau social entre ells.
La recerca del progrés social, es desenvolupava dialècticament a la plaça pública, l’Àgora, un lloc físic i central de la ciutat on la llibertat d’expressió era sagrada, en el sentit literal de la paraula. El mateix que a les societats tribals, doncs aquelles generacions de grecs intentaven trobar un sistema de governança que fos la continuïtat del sistema tribal, però a escala de nació.

Cal atribuir a aquella admirable cultura, la idea i el concepte de progrés humà; abans, òbviament que hi podia haver progressos en diferents àmbits: podien progressar el rei, o la política d’un rei responsable, o els sacerdots, o el nivell de vida dels camperols o dels artesans, però, no existia ni la idea ni la perspectiva de progrés humà, que va arribar empès per l’exercici de la llibertat, eixamplant la mirada i comprenent racionalment que el progrés veritable ha d’incorporar necessàriament a tots els individus que conformen la societat. Aquesta es pot considerar la gran aportació de Grècia a la civilització; n’hi ha d’altres.

Per un principi de llibertat contrari a la tirania, mai van admetre una monarquia hereditària, i davant de dificultats concretes, van haver d’imaginar altres solucions. La història evolutiva d’aquestes solucions te noms propis: Draco, Soló i Clístenes, els tres caps de govern introductors dels canvis legislatius més importants, que van culminar amb la República Democràtica d’Atenes i que es va estendre a altres ciutats gregues properes.
Aquests tres reformadors polítics van aportar a la civilització, el primer la llei, el segon la justícia i el tercer, com culminació, la democràcia. L’ordre cronològic de les reformes té una lògica.
D’ells i de la gent del seu ambient, l’expert en literatura grega l’austríac Albin Lesky, en el seu llibre La Tragèdia Grega, per explicar que aquella admirable i accelerada persecució del “progrés humà”, escriu que va arribar:

. . . . quan els millors homes d’acreditats de llinatges nobles en posició preeminent i reconeguda, van posar tot el seu saber i el seu poder al servei de la comunitat. És una d’aquelles èpoques felices de la història dels pobles en que la voluntat de l’individu té la consciència de que és part d’un tot.

L’any 624 a.C. Draco, el primer dels grans reformadors i erròniament titllat de radical en l’imaginari i el llenguatge popular -“una solució draconiana”-, va proposar millores en el sistema de protecció de les persones; de fet va aportar la llei escrita com a substitució de la justícia exercida per l’autòcrata de torn.
Això no era pas una completa innovació en la història, doncs cal recordar el Codi d’Hamurabi de milers d’anys abans a Summer, Mesopotàmia; però, la legislació impulsada per Draco era d’un nivell superior, perquè institucionalitzava l’exercici de la justícia i sobretot pel seu contingut.
Les lleis de Draco van determinar que l’estat té el monopoli de la violència entre persones, inclosos els esclaus, castigant “l’ull per ull”, la tortura i la “cacera de bruixes”. Quan es van aprovar, van tenir molta contestació per massa severes, i unes dècades després Clístenes, un altre reformador de referència, les va suavitzar. Cal entendre que una inicial severitat havia d’imposar-se, per canviar uns costums que uns temps després es van titllar de bàrbars.

Vint i cinc anys després, un altre líder polític: Soló va ser el segon gran reformador, quan una greu crisi social feia trontollar la pau interior, a causa de que l’exportació de blat havia fet pujar tant el seu preu que hi havia gana. El seu mèrit personal, va ser el fer entendre als rics d’Atenes -ell n’era un- que si volien continuar rics i vius, els pobres amb qui compartien territori i cultura, no havien de patir ni gana ni fred, és a dir que no hi havia d’haver pobresa. Legislant, va limitar l’exportació de blat, per fer baixar el seu preu i què tothom en pogués comprar, i va fomentar la plantació d’oliveres en els espais de muntanya no conreables amb cereals, llegums i verdures.
Aquestes mesures van portar la pau social i també grans millores en l’economia, ja que a l’augment de la producció d’oli d’oliva s’hi va sumar la producció d’àmfores de ceràmica per envasar-lo i exportar-lo, i ben aviat el negoci de la ceràmica van ser la primera industria del país, amb centenes de tallers. En resum, el diàleg i el posterior pacte, per evitar mals majors i després per prosperar.

Va ser en aquests tallers de ceramistes on la decoració de les àmfores, vasos, plats, etc. va superar per primera vegada en la història la llei de frontalitat esmentada en el capítol VII dedicat a l’estètica.
Heròdot explica que una vegada aprovada la reforma constitucional, Soló tenia tanta poca confiança en que es podria complir i li demanessin responsabilitats, que va decidir marxar uns quants anys a la veïna Lidia. El seu temor era infundat, i el van reconèixer com un dels set savis.

Pocs anys després Clístenes, el tercer dels grans reformadors, va proposar que les tribus tinguessin un paper subaltern a favor del vot personal universal -no pas per a les dones ni els esclaus-. Fins aleshores, com a tota societat tribal, a les discussions prèvies a la presa de decisions hi podia parlar tothom, però, a l’hora de votar, només ho feien els caps de família.

Aquell descobriment intel·lectual dels fenicis, que fou el sentit i el principi d’individualitat, inseparable del de pertinença al col·lectiu, els grecs el van traduir en el vot personal, una de les grans conquestes de la humanitat, ja que socialment és el nivell superior de reconeixement, una de les quatre necessitats genètiques, on la persona s’integra a la societat, reconeixent-la, per reconèixer-se a ell com a part, i per protegint-se recíprocament.
El famós llibre El contracte social, escrit l’any 1.762 per Jean-Jaques Rousseau, un dels referents teòrics de la Il·lustració i inspirador de les idees bones de la Revolució Francesa, no pretenia pas predicar altra cosa 2.300 anys després.

En menys d’un segle, la ciutat d’Atenes i les del seu entorn, evolucionades d’una societat primitiva -que ells mateixos reconeixien com “l’època fosca”- i sense trencar amb les formes socials ancestrals -la tribu-, va instaurar un sistema regit per lleis i no pas per la voluntat d’autòcrates ni per les oligarquies, amb la llibertat d’expressió com garantia i vigilància.
L’evolució dels òrgans representatius van portar a la separació de poders, on els jutges es designaven per sorteig; una solució que els estats “democràtics” actuals es neguen obstinadament a considerar i que perpetua els dèficits del sistema.
Els grecs van ser els “descobridors” del vot individual en la designació de les persones amb poder per governar, i eren doncs els seus primers defensors, però, per a la designació del jutges van decidir que el sorteig era el sistema amb més garantia d’autonomia i d’imparcialitat.

La ciutadania d’Atenes va descobrir que, quan la societat es protegeix de la corrupció organitzada, la democràcia és el sistema de més garantia, perquè, entre altres avantatges, permet rectificar els errors i trobar les millors solucions davant qualsevol repte i problema; és obvi que quan els errors els cometen autòcrates, s’intenten amagar i empitjoren. Aquesta és una realitat històrica incontestable; per contra, en una democràcia consolidada, quan hi ha errors, l’estructura del sistema de poder porta primer a la crítica, després al canvi de criteris i d’estratègies i, si s’escau, també dels polítics responsables.

Els grecs, malfiaven de qualsevol poder i el sistema democràtic és el resultat de la seva recerca i evolució cultural i social, en l’intent de dotar-se d’un governança eficient que no ofegués les llibertats.
La idea de democràcia és un producte cultural, però, a diferència de les altres formes de govern serveix el principi d’individualitat, que pregona la igualtat de drets i deures de totes les persones, i l’aplica a la governança mitjançant l’aritmètica simple. Justícia i racionalitat.
A nosaltres, 2.500 anys després, abduïts per mites antics, per la seducció del mascle alfa, per atàvics sentiments de separativitat i per una malaltissa tolerància a la corrupció, encara ens costa molt acceptar-la i adoptar-la com sistema indiscutible per a la bona governança.

A Atenes, l’eclosió de les reformes esmentades va portar la República, el període de plenitud on tot allò que en sabem és exemplaritzant, tant en la governança com en el progrés social i intel·lectual, en creativitat cultural, en creixement econòmic i en capacitat d’autocrítica.
Cal repetir-nos que va ser exemplaritzant, també en el reconeixement dels seus defectes i punts febles com, per exemple, el criteri que tenir un exèrcit a ultramar per defensar interessos econòmics és un perill real per a la democràcia, ja que la dinàmica d’una guerra llunyana enterboleix la pressa de decisions correctes.

També van aparèixer senyals clars de canvis importants capaços d’evolucionar cap a una societat plenament lliure, justa i pròspera; de l’època republicana tenim testimonis escrits -cartes entre amics- queixant-se un d’ells que als carrers de la ciutat d’Atenes ja no hi ha maneres de distingir un esclau d’un home lliure, ja que tots tenen el mateix aspecte i comportament.

D’aquells Grecs hem heretat la millor literatura tràgica de la història, on el paper de moltes dones protagonistes ens ha de fer veure que aquella societat evolucionava molt ràpidament cap el reconeixement de les seves capacitats; la seva lectura revela el reconeixement d’una certa superior moral i ètica de les dones, dotades de caràcters exemplaritzants, fortes i valentes, només comparables als dels herois, sempre homes.
Reprodueixo un text escrit a l’època de la República:

Però, ara, separada de la meva casa, no soc res. Sovint, considerant la naturalesa femenina, constato que no som res. De noies, vivim a la casa dels pares, la vida més dolça per a qualsevol mortal, doncs la innocència de la infantesa és sempre feliç. Però, quan arribem a la pubertat i som conscients, se’n expulsa per ser venudes lluny dels nostres deus ancestrals i dels nostres pares, unes a estrangers, altres a bàrbars, unes a llars tristes i unes altres a llars violentes. I amb tot, una vegada que la primera nit ens ha unit al nostre marit, hem de lloar-lo i creure que tot va bé.

El text, podria ser d’un diari íntim, o la carta a una amiga, però, és un fragment de l’obra de teatre Tereu, de Sòfocles i, per tant, recitat davant el gran públic; un discurs denunciador i una mostra més de la ràpida evolució d’aquella societat. Molt probablement, entre el públic assistent hi havia pares que en aquells mateixos dies estaven en tractes amb un altre pare, per vendre-li la seva filla.

Hi ha obres de teatre grec que posen en qüestió l’esclavatge i també l’existència dels deus. Eurípides, el més transgressor dels autors que ens ha arribat, escriu a la seva obra Io:

. . . . perquè la única cosa que l’esclau pateix és la seva condició. Fora d’això, l’esclau intel·ligent no és pitjor que l’home lliure.

En una altra obra, Les Troianes, escriu:

Oh Júpiter !, tu que governes la terra, siguis qui siguis, impenetrable al nostre enteniment, pot ser una llei de la naturalesa, o pot ser una invenció dels mortals, jo et venero.

Tenint en compte que és en la poesia, el teatre, la música i la pintura on s’expressen les avançades de les sensibilitats, els sentiments i els pensaments d’una societat, la República d’Atenes caminava a grans passos cap a ser modèlica en tot. Estem parlant d’un període de poc més d’un segle.
La seva reduïda població presenta l’índex de creativitat més elevat de la història, en quantitat i en qualitat, i sabem que dels grans escriptors, almenys tres quartes parts de la seva obra s’ha perdut; i també que alguns dels grans tràgics que ara llegim, en els certàmens anuals havien quedat en segons o tercers llocs, darrera d’alguns altres autors les obres dels quals han desaparegut i només en sabem el nom; i d’alguns ni això.

Cal considerar que les obres literàries eren presentades en concursos públics, representades en moltes ocasions i presenciades per pràcticament tota la ciutadania grega, també la de les colònies llunyanes.
Abans dels grecs, no hi ha indicis de que cap cultura practiqués “el joc de representació de la realitat” que és com podem definir el teatre. Ells van ser-ne els inventors, i en unes poques generacions van escriure i representar obres de gran qualitat, del més alt nivell literari, poètic i moral que, en conjunt, encara no han estat superades.
Bàsicament tragèdies i comèdies, i també poesia, tenien un lloc preferent en l’atenció de la ciutadania que omplia els teatres a vessar i on les idees exposades, encara que escandalitzessin a alguns, no eren mai censurades ni els seus autors castigats o marginats.

Els grecs podien parlar de tot i replantejar-s’ho tot, fins la mateixa existència dels deus, sempre que s’expressés de manera culte; se sap que es castigava durament l’agressió física als temples i altars.
Tenien un elevant sentit de la ironia, però, no toleraven ni la conducta ni el llenguatge groller, fora dels cultes diàlegs provocadors de les comèdies teatrals. La vocació pel gènere tràgic fou sentida i participada per tota la ciutadania, en el noble i savi desig d’analitzar els caràcters i els comportament humans en situacions límit.

La creativitat de la Grècia Antiga en literatura, arts plàstiques -van inventar un isme arquitectònic nou i van deixar enrere la llei de frontalitat-, filosofia, escoles de pensament i estudis de pre-ciència, ha de ser considerada com la més rica i prolífica d’entre totes les societats i cultures de la història de la humanitat. I si es te en compte l’escassa demografia i el poc temps que va durar, un miracle de la història; “el miracle de la història”.
Un parell de detalls que poden il·lustrar la qualitat exquisida d’aquella cultura, són dues intuïcions que semblen més d’inspiració divina que no pas humana. La primera és el mite de Prometeu, que dona peu a aquesta Crònica; la mitologia grega explica que tots els “invents” pràctics ens foren donats pels diferents deus i deesses de l’Olimp: el treball dels metalls, l’agricultura, la domesticació d’animals, la ceràmica, la navegació, l’art de teixir, etc. etc. i a enlloc d’aquella literatura apareixen ombres sobre aquests regals divins, excepte la reacció airada de Zeus contra Prometeu, quan la donació del foc. Avui sabem que la incapacitat de protegir-nos dels efectes del foc ens pot portar a la ruïna, però, no hi ha res que pugui explicar d’on van obtenir la idea aquells savis antics.
Una altra intuïció és l’existència de l’àtom, com a unitat fonamental de la matèria, una idea genial que gairebé 2.000 anys després, la ciència moderna va corroborar.

És interessant esbrinar quins van ser els factors més decisius que van portar a aquell grandiós i admirable desenvolupament, tant en produccions culturals, socials i polítiques com en pensament lliure i en capacitat per governar-se bé.
Hi ha alguns elements que mai podrem conèixer, com és l’efecte psicològic en cada persona i en el conjunt de la societat dels cerimonials màgics col·lectius -com els misteris d’Elèusis- on hi tenien entrada tota la ciutadania: homes, dones, estrangers i esclaus, amb la sola condició d’entendre la llengua grega. D’aquelles sessions no en sabrem mai res, ja que allò que hi succeïa s’havia de mantenir en secret, i mai ningú no ho va explicar; sembla segur que es prenien begudes i es respiraven fums i vapors, que es cantava i ballava i que la suma portava a experiències extrasensorials, pot ser a vivències properes a la percepció de la mort.
D’aproximacions als continguts d’aquests cerimonials se’n han escrit unes quantes, sent les més rellevants les de Robert Gordon Wasson publicades a mitjans segle XX, que tot i el rigor de la seva recerca no van mai més enllà de suposicions, ja que l’experiència va ser mantinguda en secret. Es pot especular que els efectes dels rituals per a cada persona, devia ser la de tenir una actitud sàvia davant la idea de la mort, i tranquil·la en els moments de morir. Els Misteris d’Eleusis, continuen sent un misteri.
Un altre ritual grec fou l’Oracle de Delfos, on la resposta més rellevant era: conèixe’t a tu mateix.
Si bé és segur que aquests cerimonials tenien una enorme influència en la formació dels seus caràcter i personalitat, no podem pas concloure que fossin els determinants de la seva evolució política, ja que els espartans també acudien a Eleusis i a Delfos, però, van caracteritzar-se per ser violents, gens democràtics i culturalment poc creatius.

Es pot dir que els efectes psicològics dels rituals màgics -tots ells originaris de la Mesopotàmia amb variants locals- no foren pas els determinants de la seva evolució política i social, però, també es pot dir que sense ells, la història del grecs no hauria sigut pas la mateixa en aspectes rellevants, com la decisió d’enfrontar-se amb l’immens Imperi Persa, quan aquest ja dominava tota l’ampla regió, incloses Lidia, Fenícia i Egipte. Només ells, gairebé sense exèrcit professional, van decidir que més valia morir que no pas viure sotmesos a tirania; van anar a la guerra i contra tot pronòstic van vèncer.
Aquella victòria contra l’exèrcit, amb diferència el més gran de l’època, va donar-los seguretat en les seves conviccions més rellevants, corroborant que és la llibertat el bé més preuat. Si acceptaven ser una altre colònia persa -els perses eren uns colonitzadors benèvols, segons Heròdot-, conservarien el benestar i la seguretat, però, perdrien molts dels seus elements de reconeixement i sobretot perdrien la preuada llibertat.

Un altra element important en la formació del caràcter grec, és que creien en un estol de deus i deesses als quals mostraven un alt respecte. Però, tot allò que s’atribuïa a les divinitats: paraules, pensaments, voluntats, accions i idees, etc. va ser sempre inventiva d’una persona amb capacitat literària, però, sense cap autoritat religiosa; tampoc les persones encarregades del culte no tenien la facultat de generar ni d’interpretar doctrina. I foren Homer, Hesiode, els grans tràgics Esquíl, Sòfocles i Eurípides, el comediògraf Aristòfanes i altres, tots ells homes i alguna dona normals, a banda de la seva capacitat literària, qui van posar doctrina en boca dels deus.
Els intel·lectuals, lliurament, anaven donant veu als deus en el sentit que ells interpretaven com a tendències de la seva societat i com depuració de llastos antics indesitjables -com els sacrificis humans-. Aquí també s’escau el savi vers d’Antonio Machado: caminante no hay camino, se hace camino al andar.
Cap capacitat coactiva, doncs, en totes les voluntats expressades per les divinitats, que contrasta amb que individualment i com col·lectiu, els grecs van tenir sempre un sentit de transcendència que, excepte en els espartans, no es detecta en cap de les altres societats veïnes,

Un caràcter únic que també cal observar en la cultura grega, és que en totes les representacions teatrals, quan hi ha un assassinat, suïcidi, sacrifici cerimonial o baralla a mort, i n’hi ha molts a les seves tragèdies, l’espectador no contempla mai l’escena de violència, i se’n assabenta per un actor o recitat pel cor que entra a escena i l’explica.
Aquesta sensibilitat està a anys llum de la de l’Imperi Romà, amb el circ com a manifestació màxima de brutalitat, i també molt lluny de la nostra on els cines, les televisions i els telèfons estan plens de violència explicita, talment com a rendició de culte; en aquest aspecte, que és rellevant, estem molt a prop dels bàrbars i cruels romans i molt lluny dels cultes atenesos.
Ara, nosaltres no assistim pas a actes de violència reals, però, sí virtuals; òbviament hi ha diferència, però, no tanta en l’aspecte educacional i en el significat moral que donem al seu exercici.
I no hem pas d’imaginar que els Grecs Antics tinguessin una moralitat poruga i molt menys una doble moral; en els jocs atlètics i guerrers, i n’hi havia molts arreu, rendien culte estètic a la nuesa, tant d’homes com de dones, i per considerar-la l’estat natural malfiaven d’aquelles societats que la negaven o la prohibien. Nosaltres, en això, estem encara a mig fer i plens de confusions.

Un altre aspecte, l’humor festiu, ben visible en unes ratlles del poeta còmic Eubul, que dibuixa un escenari que pot ser el mateix per a nosaltres, en algunes ocasions:

Jo preparo tres crateres -grans copes per a vi- per a aquells que són moderats; la primera és per a la salut, i és la primera que beuen. La segona és per a l’amor i el plaer, i la tercera per la son; quan s’han begut aquesta, els que tenen bon judici se’n van a casa seva. La quarta cratera ja no es pot dir nostra, sinó de la hibrys -la desmesura-. La cinquena és la de la gresca. La sisena és la de la processió dels borratxos i la setena la de l’ull a la funerala. La octava és la dels tribunals, la novena la de la bilis i la desena la de la bogeria i de destrossar tot el mobiliari.

En relació a la violència, els grecs l’admetien com a darrera raó per defensar-se dels pobles bàrbars, però no pas com a sistema per dirimir conflictes interns; els episodis de violència entre grups o faccions són pocs, tot i que hi havia classes socials i també partidaris de governs oligàrquics i partidaris de governs democràtics.
Tot el seu gran esforç, que ha estat aportació i és herència per a nosaltres, va estar encaminat a trobar estratègies polítiques per governar-se amb eficiència i sense enfrontaments interns. El sistema democràtic no és pas altra cosa, que l’aplicació del sentit comú als reptes de diferent ordre que planteja la necessitat de tenir governança. El seu tarannà va ser la vocació irreducta de llibertat i el rebuig a la tirania, i la seva conclusió màxima va ser la intolerància a la corrupció política.

Els antics grecs no eren pas com els fenicis, que van evitar el militarisme i la guerra, fins que les amenaces de l’emergent Imperi Romà els va obligar a canviar de mentalitat; ells se sentien guerrers, però, no pas de conquesta, sinó de defensa, i amb aquest principi van anar adquirint grans capacitats militars, sobretot per mar, i la marina de guerra grega va ser un el puntal de l’hegemonia d’Atenes per protegir les seves colònies i els seus vaixells mercants, i també les ciutats aliades.
De fet, aquesta activitat militar de la flota va ser la causa de la seva perdició, quan havent guanyat la guerra contra els seus veïns d’Esparta, van emprendre una acció a Sicília on hi havia moltes colònies i interessos grecs; i allà, un seguit de males decisions, sembla que portades per corrupteles dels comandants, van fer perdre la flota; els cinc que la dirigien foren jutjats i executats en tornar a Atenes. Sòcrates va votar en contra de la sentencia.
Aleshores fou quan Esparta va re emprendre la guerra i la va guanyar. Poc després, Atenes, afeblida, no va poder deturar l’expansionisme dels seus veïns del nord, els Macedonis governats pel rei Filip i pel seu fill Alexandre, aquell que pocs anys després seria reconegut com el Gran.

Contemplant la història de la Grècia que va evolucionar fins a la constitució de la República d’Atenes, al meu entendre el factor més rellevant per al seu progrés va ser l’adequada comprensió de la importància de les quatre necessitats genètiques i els seus criteris de priorització i ponderació.
Sabien que cal lluitar sempre per la llibertat -a dins en forma de llibertat d’expressió i a fora amb les armes-, i van saber atorgar-se abundants factors de reconeixement; a canvi van aconseguir un alt nivell de benestar material, i considerant el món bàrbar que geogràficament els envoltava, també un alt nivell de seguretat.
Alguns discursos a l’Assemblea i moltes reflexions escrites per diferents personatges, porten a entendre que aquesta consciència era ben viva.

D’aquell món bàrbar, van poder-se defensar amb èxit de l’Imperi Persa, però, van sucumbir militarment primer davant d’Esparta, després de Macedònia i finalment de l’Imperi Romà. De fet, l’estrany no és pas que sucumbissin, sinó que arribessin a tenir opcions de ser allò que van ser, durant un considerable període de la història.
Malgrat la seva relativa curta durada i petitesa demogràfica, i malgrat ser físicament destruïda, és l’etapa més fonamental de la Cultura en majúscula, i dos i tres mil anys després, qualsevol idea i principi de progrés ve orientada pels resplendors de les seves llums.

Per acabar aquest capítol, no puc estar-me de repetir que, avui encara, molt sovint, a molts escrits i a moltes pantalles s’hi expressa unes mirades cap a Fenícia i cap a Grècia que resulten inexplicables. Referit a Fenícia, en alguns llocs s’arriba a atribuir als seus membres, de manera genèrica, comportaments rebutjables, com que eren lladres; una afirmació justificada, només, per algun paràgraf d’un narració novel·lesca de l’antiguitat, redactada per un il·lustre competidor dels fenicis, com el mateix Homer a l’Odissea. I envers la República d’Atenes, els retrets més corrents és que tenien esclaus i que les dones no eren lliures.

En relació a Grècia, cal entendre que no pretenien donar lliçons a ningú, i menys a exigents moralistes de 2.500 anys després, i la mania de comparar-la amb la nostra societat pel que fa a drets humans i la moral pública és una actitud fora lloc, doncs els devem els conceptes i idees més fructífers de la història de la humanitat.

La satisfacció de les quatres necessitats, modulant el benestar i la seguretat i prioritzant la llibertat i el reconeixement, va dotar-los de totes les capacitats d’autorealització i de progrés. Malauradament, ara 2.500 anys després encara som incapaços d’aplicar la fórmula, i per mandra intel·lectual i per dependències diverses, ens mantenim aferrats absurdament a mites inútils, a tabús medievals i a costums auto lesives.
Ens haurien de servir com observatoris d’experimentació per a l’adquisició de la capacitat de governar-nos bé, ja que en això ells van ser-ne mestres. Avui, nosaltres, amb tots els grans avançaments intel·lectuals, socials, econòmics i científics que orgullosament exhibim, encara no ens en sortim; i tot i això, en un estrany rampell de supremacisme en relació al passat, donem el seu mestratge per exhaurit, afirmant amb rotunditat i alternaria que som societats plenament lliures i democràtiques.
Justament ara, quan, després de dos mil anys de bissenfí, ens estem jugant la salut i la vida

XIII
El triomf de les societats bàrbares

El període hel·lenístic

L’any 318 a.C, amb la conquesta d’Atenes per Macedònia, els seus veïns del nord liderats pel rei Filip, pare d’Alexandre el Gran, s’inicia un període especial que va durar 300 anys denominat Hel·lenisme, en una immensa regió que abraçava des de l’Índia fins Egipte, amb Mesopotàmia, l’actual Turquia, Grècia i Bulgària, on el gran rei somiava implantar els valors culturals grecs, però, amb governs monàrquics hereditaris.

Pierre Levéque, en el seu llibre El Món Hel·lenístic escriu: Atenes es va convertir en una ciutat universitària, en una reserva del passat, que continuava fascinant els seus veïns, que ho estimaven tot d’ella, menys la democràcia.
Perdudes les llibertats, aquell excepcional laboratori generador d’idees ètiques, polítiques, estètiques i científiques va gairebé morir, mantenint-se actiu en filosofia i ciència a Alexandria, a Pèrgam i a altres ciutats menors.

Macedònia era una monarquia hereditària i el seu rei Filip era un guerrer enamorat de Grècia, fins el punt que havia contractat el savi grec Aristòtil com a mestre del seu fill Alexandre. Aquest, a la mort de seu pare, amb 19 anys va heretar el tron.
És difícil comprendre en què consistia l’admiració que pare i fill professaven per Grècia, doncs estimaven la seva producció cultural, mentre detestaven el seu sistema de govern; una contradicció total ja que una no s’explica sense l’altre, i amb aquesta incomprensió es delataven com bàrbars.

Els macedonis, com els grecs, tenien l’Imperi Persa com veí tot poderós i sentien la seva perpetua amenaça, materialitzada en dues invasions en pocs anys, les dues frustrades pel coratge del grecs.
Un cop Alexandre al tron, va decidir emprendre allò que el seu pare preparava des de feia molt de temps, que serviria per atraure als grec conquerits a una causa comú que els agradaria molt: la guerra contra Persia.
Alexandre perseguia crear el major imperi mai conegut, que fos també el més culte de tots, i després de la seva mort el seus successors, tots generals macedonis del seu exèrcit, van repartir-se aquell immens territori i, amb més o menys encert, van ser continuadors del seu somni.
La historiografia exalta les virtuts guerreres d’Alexandre en Gran, però cal veure’l com un gran diplomàtic.
En un episodi, sense violència i només amb astúcia i saviesa política, va aconseguir fer-se reconèixer rei d’Egipte, és a dir deu i faraó, fundant després la nova ciutat d’Alexandria per fer-la la capital del seu imperi. Abans d’arribar a Egipte, havia destruït la ciutat fenícia de Tir, com avís.

El període Hel·lènic s’estén des d’aquests fets fins la conquesta d’Egipte per l’Imperi Romà, 300 anys després, i presenta un conjunt de caràcters que el fan més que notable, on perduren i creixen aspectes de la cultura de la Grècia Clàssica com la filosofia i la ciència, però, també molts dels caràcters propis dels imperis antics, és a dir sense democràcia, en una mescla de formes de governança que a molt llocs va ser extraordinàriament fèrtil en avenços culturals, però, també violenta.
És en aquesta època quan la ciència esdevé independent de la filosofia i comença el seu desenvolupament, que s’estroncarà amb la irrupció del cristianisme, per després ressorgir tímidament a partir de l’Humanisme a mitjans segle XV, i al XX arribar a gairebé totes les societats del planeta.
Els 300 anys d’Hel·lenisme es caracteritzen també per l’existència de molts exèrcits amb moltes màquines de guerra monumentals i sofisticades, batallant per conquerir l’estat veí; però, també amb llargues èpoques de pau i molta creativitat, sobretot en la gran arquitectura seguint el model grec; també va néixer una adoració per la cultura de la Grècia Clàssica: les primeres grans biblioteques i la primera fal·lera per col·leccionar llibres i peces d’art produïts per la cultura grega, són modes d’aquest període; mentre, estranyament i malgrat el seu interès intrínsec, no van estimar la de l’Egipte.
També la descoberta de la placidesa del camp per part dels urbanites rics, és un caràcter rellevant d’aquella època daurada per a la cultura, que en alguns aspectes podria comparar-se a l’època victoriana anglesa i també a moltes societats actuals.

La ciutat d’Alexandria és la referent, amb el seu far meravellós, festes monumentals al carrer que duraven dies, reunions als gimnasos, tertúlies d’intel·lectuals, escoles filosòfiques i recerca pura en matemàtiques, física i astronomia, fruit de la trobada de l’esperit grec amb les antigues savieses mesopotàmica i egípcia. Aleshores era la ciutat més gran del món.

Va ser a Alexandria, i també a altres ciutats com Pèrgam i Rodes, on es va desenvolupar un món el més semblant a l’actual, però amb esclaus, conformat per les famílies macedònies dels generals d’Alexandre el Gran, per unes elits privilegiades d’administradors públics, intel·lectuals, artistes i comerciants d’origen grec que conformaven les elits urbanes, i per pagesos egipcis i per molts esclaus de diferents orígens, que eren els que permetien els luxes.

Aquestes societats, que en algunes ciutats petites havien adoptat sistemes de govern semblants al de la República d’Atenes, poc a poc anaven prosperant en el camí de va des de la barbàrie a la societat moderna, fins que l’Imperi Romà, una vegada destruïda Cartago, va quedar amb les mans lliures per expressar la seva vocació de domini absolut, a vegades jugant inicialment amb diplomàcia, però, acabant sempre amb violència extrema.
La monarquia hereditària, implantada per Juli Cèsar, va substituir els poders del Senat romà i el seu successor August, derrotant Cleòpatra la darrera faraona, va aconseguir imposar la llei de Roma arreu de la Mediterrània.
I es van tancar totes les llums que Fenicis i Grecs havien encès, i que l’Hel·lenisme, malgrat no ser ni republicà ni democràtic, havia continuat en estètica, filosofia, tècnica i ciència.

L’Imperi Romà

Molts llibres editats i molts audiovisuals emesos a bastament expressen admiració per l’Imperi Romà i les seves realitzacions, i és comú afirmar que les societats occidentals en som hereves culturals.
No estic pas gens d’acord amb l’admiració, i sí que ho estic en l’heretatge.

Els libanesos actuals, són descendents dels cananeus, i en són hereus en el seu comportament en els països de migració; també els hebreus actuals són descendents i hereus dels seguidors de la Bíblia, mentre que els actuals egipcis, sí que són descendents dels antics, però, no són pas els seus hereus culturals. Els actuals grecs són descendents dels antics grecs, però no en són més hereus culturals que jo, o que algú que visqui a qualsevol altra part del món.
I el mateix amb els romans, ja que només els italians poden sentir-se’n descendents, mentre gairebé tota la humanitat actual en som hereus, si no pas totes les societats absolutament, la gran major part en aspectes rellevants.

Òbviament, de comportaments violents sempre n’hi havia hagut, però, l’Imperi Romà els va institucionalitzar, exhibint-los com a doctrina oficial durant tots els segles que va durar.
Diferents autors han intentar explicar aquest caràcter sinistre amb dos arguments: el primer que els seus fundadors, els germans bessons Ròmul i Remo, eren fills de Mart, el deu de la guerra; i el segon és que un d’ells, creient que un país fort ha de tenir un rei absolut, va matar a l’altre. Un molt mal començament, i més quan es fa servir d’excusa per justificar la crueltat.

En arquitectura van construir obres admirables, millorant la tècnica per a les grans infraestructures, però, la seva aportació al progrés de la ciència i la tècnica constructiva, tot i valorar l’arquitecte Vitrubio i altres, s’ha de considerar molt minso, si es té en compte els molts segles del seu domini, la dimensió de la seva economia i la gran quantitat d’obra pública empresa. Els arquitectes i enginyers romans, tot i tenir davant els nassos el meravellós Far de Alexandria, mai es van atrevir a construir quelcom de semblant, malgrat ser una infraestructura útil i atorgadora de prestigi.
L’admirable cúpula del Panteó de la ciutat de Roma, ja antiga de gairebé 2.000 anys, és una construcció única i magnífica, fruit de la vocació de l’emperador Adrià evidenciada en les cúpules de menor dimensió que va fer edificar a casa seva, com experiències prèvies.
La innovació és en el seu disseny, però, el rellevant és que l’únic material emprat en la seva construcció és el més que mil·lenari morter de calç, una mescla d’aquest mineral obtingut per cocció de la pedra calcària, aigua i un àrid extret de la muntanya del Vesuvi, conegut com puzzolana.
Cal observar que la innovació de l’emperador Adrià no va tenir massa seguidors; ara, 2.000 després, fascina, però, tampoc la tenim com referent constructiu.

És sorprenent la gran admiració que moltes persones d’avui expressen cap a les grans realitzacions de l’Imperi Romà, quan, a banda de que les arquitectòniques es bastiren amb molta crueltat a base d’esclaus, les seves aportacions a l’estat de la tècnica són gairebé nul·les, doncs les seves grans i famoses obres se serviren directament de l’assolida pels antics grecs d’Alexandria i de la mateixa Grècia, d’on, abans de conquerir-les copiaven.

Un balanç de tants segles de poder de tanta dimensió, evidencia que la seva aportació a les arts plàstiques, la literatura, el teatre, la filosofia i la ciència, va ser molt baix.
Roma aspirava a ser com Grècia, però mai no va oferir res de rellevant al patrimoni cultural i social de la humanitat. Evidentment, en l’aspecte econòmic sí que tingueren èxits, però, observats amb atenció i excepte en la dimensió, mai no van aconseguir res de rellevant que els grecs i els fenicis no haguessin aconseguit abans, però, sense matar ni esclavitzar a ningú, ni destruir cap ètnia, ni cap cultura, ni cap idioma. I en relació al Dret Romà, la idea i el concepte de dret són aportacions gregues i no romanes, tot reconeixent el desenvolupament normatiu que es va aconseguir portat per la dimensió i el temps.

Qualsevol aproximació crítica és negativa, quan considerem valors com la justícia i l’ètica, en les quals l’Imperi Romà va imposar un retrocés brutal
La davallada fou molt gran si la comparació es refereix a les societats sàvies, però, també si es refereix als altres grans imperis anteriors, amb l’excepció de l’Assiri que encara que sense crueltat sistemàtica, va ser força violent. Però, ni Sumeris, ni Hitites, ni Perses, ni Egipcis van practicar estratègies de violència contra el poble, com a sistema de conquesta i domini.

La realitat de la història antiga, tot i reconeixent que molts pobles practicaven la conquesta sobre veïns i sobre no tan veïns, excepte alguns reis en particular assenyalats com a cruels, els sistemes d’ocupació i domini consistien en apropiar-se totalment de les riqueses dels governants de l’estat conquerit i quedar-se amb els impostos pagats per la ciutadania. Però, no hi havia humiliació dels pobles vençuts, ni apropiació dels seus camps de conreu, ni destrucció de les seves identitats, ni reducció sistemàtica de la població a l’esclavatge. En algun cas, els conqueridors van fins i tot rebaixar els impostos per ser ben acceptats pels nous súbdits.
Els testimonis d’aquesta realitat política són uns quants i tots de fiar, com el del mateix Heròdot, que va viatjar per Egipte, Fenícia i Lidia, mentre aquests països estaven ocupats per l’exèrcit de l’Imperi Persa; constata la seva presència, però, no recull pas queixes d’aquella dominància, excepte en contra d’un dels reis perses, Cambises, cruel amb tothom, perses inclosos, i maleït per tothom, perses inclosos.

És sorprenent com el guió, l’escenografia i l’actuació en mans expertes poden fer miracles: el mestratge literari de Shakespeare, el cinematogràfic de Mankiewich i l’interpretatiu de Marlon Brando van convertir un personatge cruel, el romà Marc Antoni, en un heroi simpàtic i admirable, però en el seu currículum hi ha l’haver ajudat a Juli Cèsar a establir la dictadura i també l’ordenar l’assassinat de Cícero.
Els assassins de Juli Cèsar no eren pas els dolents de la pel·lícula, sinó que estaven al costat correcte de la història.

La història de l’Imperi Romà va basar-se en el domini ferotge de l’adversari, com a única estratègia política durant tots els segles que va durar; la “pau romana” va comportar l’eliminació de la totalitat de les identitats, de les formes socials i dels idiomes dels pobles envaïts, i vençuts. No pas per caprici, sinó amb tot fonament, el feixisme i el nazisme van copiar-ne la seva estètica i les seves pràctiques de coacció, invasió i domini.

Des de la perspectiva actual, no hi pot haver admiració cap a la seva obra civilitzadora, on l’espectacle del circ, el seu símbol de cultura de masses, era l’enaltiment de la brutalitat i el sadisme fins la crueltat extrema.
Tampoc des de la perspectiva dels seus contemporanis, no hi haver mai i enlloc admiració cap a ells, doncs despertaven només por i odi. Els Egipcis, el Fenicis, els Grecs i els Babilonis, sí que en despertaven d’admiració, però l’Imperi Romà allò que veritablement pretenia despertar no era pas respecte, sinó terror per aconseguir la submissió total i ho va aconseguir plenament durant tota la seva existència.

Per als Grecs Antics, el major espectacle de lleure eren els jocs atlètics i sobretot el teatre, el gran teatre; i qualsevol comparació amb Roma és ofensiva i injusta, ja que aquesta exhibia amb orgull la seva condició de societat bàrbara i violenta.
Els antics romans van comportar-se sempre com a nous rics i bàrbars incultes, sent admiradors del llegat grec i imitant-los en la religió, la vestimenta i els edificis sumptuaris. Òbviament que hi van haver excepcions personals, que s’han guanyat merescudament un lloc a la història, però, la justa valoració que podem fer de l’Imperi Romà és absolutament negativa, i no pas per la seva manca de producció cultural, sinó pel seu propòsit de domini sense límits i per les seves pràctiques de terror i destrucció sistemàtiques.
L’escriptor, filòsof i polític Cícero, assassinat per Marc Antoni i el futur Cèsar August, somiava en un Roma semblant a la República d’Atenes – ja el propi nom de república n’és una imitació-, però, els seus desitjos eren impossibles, perquè, Roma tenia com sistema de vida la dominació militar de les seves fonts de prosperitat: les colònies, conquerides i mantingudes amb violència. Això era consubstancial per a ella i posar en qüestió el model comportava posar en qüestió la mateixa Roma. Cap possibilitat d’avançar en el camí cap el progrés humà.

Resumida a relat, la història de l’Imperi Romà és un continu de terror, d’abús i d’inseguretat que, poc a poc van anar-se instal·lant en el conjunt de la seva societat, començant òbviament pels vençuts, per després engolir els mateixos vencedors: primer el poble baix i el mitjà, després l’exèrcit de legionaris fins a arribar als comerciants i a les famílies, també a les de l’oligarquia. Sembla versemblant que el cristianisme arrelés primer en els esclavitzats i que les esclaves el prediquessin a les seves mestresses romanes.
La successió de sociòpates en la família imperial és esfereïdora, amb moltes històries de crueltat conegudes i documentades que als nostres ulls sembla que representin la normalitat, ja que eren temps antics; una percepció molt errònia i força perillosa, que comporta el reforçament de la creença que l’experiència de la por i el dolor són relatives: els antics eren primitius, gairebé animals i no patien pas com patim nosaltres.
Aquesta més que llicència, deriva moral, va ser útil per admetre la pràctica de l’esclavatge per part de les riques, cultes i cristianes societats occidentals, i avui encara ho és per relativitzar els patiments de la gent pobra, dels infants i de les dones que viuen en llocs llunyans, sobretot quan tenen colors de pell diferents al nostre.

L’enfonsament de l’Imperi fou repentí, després de força temps d’afebliment i decadència; n’hi va haver prou amb que les legions de mercenaris deixessin de cobrar els salaris i tota la gegantina logística militar i de comerç que mantenia el drenatge econòmic de les colònies cap a Roma va esmicolar-se, i es va quedar sense cap capacitat i sense cap poder, ja que ningú l’estimava.
Ben segur que van enyorar-la aquella gent que formava part de la seva estructura funcional, però una vegada enderrocat, cap dels bocins tenia prou consistència ni qualitat per reorganitzar-se i refer quelcom que el substituís. I va començar la llarga era d’ignorància, fanatisme, violència, pobresa, malalties i abusos de poder que la historiografia, molt benèvolament, anomena Edat Mitjana.

En quan a la satisfacció de les quatre necessitats genètiques, pel que fa la llibertat no en fruïa cap romà, perquè totes les activitats estaven condicionades al sever funcionament del sistema imperial. Certament els que posseïen el dret de ciutadania podien viatjar lliurament per tot l’imperi, però, sempre submisos ja que qualsevol expressió crítica era mal acceptada i castigada.
En el reconeixement, cal entendre que fora de la ciutat de Roma, les emocions i els sentiments que haurien de despertar entre els naturals de les tribus i nacions conquerides, havia de ser la por i l’odi. Eren identificats, però, no pas reconeguts.
El llarg temps de vigència de la Pax Romana havia de generar espais de convivència, però devien de ser molt precaris ja que l’esfondrament del sistema imperial i la desaparició de qualsevol organització de continuïtat demostra que no hi va haver mai una societat mínimament estructurada. Les històries d’uns quants nadius i uns quants esclaus que van arribar a tenir notorietat i fins i tot ser lliures, són només un anecdotari útil per mantenir aquesta inexplicable admiració que encara es te per les proeses de l’Imperi Romà.
El sistema imperial perseguia el benestar sumptuari de les elits romanes i l’anar fent bullir l’olla dels que tenien la ciutadania, mentre les poblacions colonitzades i els esclaus eren víctimes obligades.
Pel què fa la seguretat, cap altre societat poderosa n’ha estat tan mancada: les elits per les contínues intrigues assassines, la ciutadania sempre a remolc de les dinàmiques i els abusos del poder tampoc no podia sentir-la garantida, i els esclaus i els pobres, amb sort vivien sempre amb l’ai al cor.

Els déus venerats a l’Imperi Romà foren còpia, amb els noms canviats, dels deus de l’Antiga Grècia. Mart, el deu Romà de la guerra, és l’equivalent a l’Ares grec, amb la diferencia que a Grècia Ares mai va ser estimat ni venerat per ningú i se’l tenia per, a més de violent, fals i traïdor, que només perseguia que dos entressin en guerra. A l’Olimp, la deessa Atena li tenia votada i, tot i ella ser dona i ell el déu de la guerra, s’hi va enfrontar a espasa unes quantes vegades i sempre el va guanyar.
Cap respecte dels antics grecs cap el déu de la guerra, el contrari que els antics romans i també d’aquells que durant segles se’n van sentir hereus directes: nosaltres, els europeus.

Ja en època de decadència, aquell estat de por constant arreu dels dominis de l’Imperi, va ser l’ambient propici per a l’adopció d’una religió que predicava que els dolors d’aquesta vida són mèrits per a l’altra, la que segueix després de la mort. I el cristianisme va ser la ideologia portadora de consol emocional i sentimental per a tothom, començant pels esclaus i les dones, el poble baix, els legionaris, el poble alt, les famílies nobles i fins el mateix emperador, l’oportunista Constantí, el fundador de Constantinoble i qui va declarar el cristianisme com religió oficial de l’Imperi.
Algú ha atribuït la desaparició de l’Imperi Romà a la influència del cristianisme, argumentant que el sentiment de compassió pretesament inventat per la nova religió, va afeblir el seu caràcter guerrer.
Mentre l’Imperi va durar, el cristianisme va ser notori com a destructor violent de tot allò que era anterior a la seva història doctrinal, siguin els llocs de culte dels deus antics, siguin les biblioteques que guardaven el sabers aportats per la cultura grega, i probablement la fenícia. Un desastre irreparable i una vergonya, explicable pel fanatisme d’una militància religiosa fonamentada en el supremacisme, que és va acoblar a l’Imperi per poder imposar per la força els seus principis doctrinals. En fer-ho, va trair el seu missatge moral i va introduir la confusió, doncs, una vegada el cristianisme esdevingut la religió oficial de l’Imperi, l’estat va passar a ser el braç armat de la religió i, malgrat la frase evangèlica, qualsevol mancança a Déu va passar a ser una mancança al Cèsar, castigada terrenalment.

L’Edat Mitjana

Des de l’autodestrucció de l’Imperi Romà, gairebé tota Europa vivia en condicions semblants a les d’aquells països actuals que en diem estats fallits, amb molts propòsits violents per adquirir poder des de qualsevol lloc i situació: un castell que domina una zona agrícola o el pas d’un riu o un coll de muntanya, o un port natural, etc., o un bon casament, amb homes permanentment armats al servei dels massa sovint impresentables senyors feudals.
Inseguretat total per a agricultors, ramaders, artesans i comerciants, que no podien circular amb mercaderies sense ser robats impunement pels sicaris del senyor de la regió.
Hi ha documents de començament del segle XI que descriuen un paisatge social esfereïdor, on els sicaris dels petits tirans locals i regionals robaven a tothom, a plena llum de dia i sense amagar-se’n. Després de tants segles de fèrria dominació de l’Imperi Romà, tota la població en va sortir-ne greument malalta, sempre terroritzada davant qualsevol poder.

La jerarquia cristiana va anar ocupant espais de poder simbòlic, i en absència de poders polítics, econòmics o/i militars, va erigir-se en àrbitre, primer moral i a continuació polític, de la reorganització de totes aquelles societats que havien patit l’autoritat de Roma. L’església cristiana va voler representar la continuïtat de l’estructura de l’Imperi, però, sense legions que imposessin la seva voluntat; en les ocasions que ho va intentar, va fracassar.

Les organitzacions tribals havien estat liquidades físicament per l’acció destructora de les legions, i amb elles els seus sistemes identitaris, els seus mecanismes de solidaritat i els seus idiomes; i el veí es podia veure com un ésser perillós, ja que els vincles de socialització havien quedat gairebé anul·lats i refer-los havia de comportar segles; de fet, encara no ens hem sortit del tot.

Els segles que denominem Edat Mitjana es caracteritzen per una molt baixa producció cultural, fins el punt de retrocedir en arquitectura, escultura i pintura, en aquestes darreres a molt a prop de la llei de frontalitat -si hagués estat, només, preferència estilística, algun heterodox no l’hauria respectat-; però sobretot per uns pensaments i sentiments dominats per una violència sentida i viscuda com a norma necessària, com una còpia a petita escala de l’Imperi Romà.
Un altre fenomen d’aquella època foren les freqüents pestes, moltes quan es compara amb societats d’èpoques com la romana, la grega, la fenícia, l’egípcia i les mesopotàmiques, totes amb un alt sentit de la higiene traduïda en abundants banys públics. Per als nostres ignorants ancestres medievals, la causa de la pesta era el pecat, però no es rentaven mai; grans artistes del Renaixement es ventaven de no haver-se banyat en tota la seva vida.
A la rica i civilitzada Europa, abans dels “higienistes” apareguts a la segona meitat segle XIX, rentar-se era quelcom rar.

Una seqüència de nefastes aventures van ser les Croades, plenes d’episodis violents que no tots es poden explicar en clau d’enfrontament religiós; el més terrible de tots va ser la destrucció de la cristiana ciutat de Constantinoble per part dels exercits croats, empesos per les prèdiques del papa de Roma, que més tard, en conèixer els horrors comesos va admetre que s’havia proppassat divulgant que la seva ciutadania acumulava molt d’or, però no ajudava els croats.
Una alta aventura, boja i esfereïdora, projectada com la solució definitiva per a la conquesta de Terra Santa va ser fer embarcar des del sud de França uns quants milers d’infants cap a combatre a les croades, amb la predica que la seva innocència els faria invencibles; els petits van tenir “sort” quan una tempesta va fer desaparèixer la flota sencera.

Estranyament i completament oposada a les idees expressades en els quatre Evangelis, la vocació per la violència ha estat una constant de la historia del cristianisme, fins fa poc; una actitud i un comportament inexistents en la religió musulmana. Ara, dir això sembla audaç, doncs existeix un islam radical que estima la violència i l’exerceix bojament, però no te ni la dimensió en el temps ni l’assentiment de les jerarquies religioses. Des de la perspectiva històrica, cal constatar que ara la persistència de la fe es més sòlida en la societat musulmana que no pas en la cristiana. La violència com sistema “educacional”, a més de terrorífica, va ser un fracàs total.

La ciutat de Roma, com a seu del poder cristià i el simbòlic de continuïtat de l’Imperi, va voler tenir el paper d’aglutinador, però, la inexistència de vincles de pertinença i de sentiments compartits, resultat de la destrucció del sistema tribal, van fer impossible bastir qualsevol projecte integrador. A algunes regions i èpoques, la identitat cristiana va ser l’únic vincle atorgador de reconeixement, junt amb el de ser servent del tirà local o regional de torn.

He denominat bucles, referint-ho a períodes amb poc progrés humà; però, durant aquests segles que estranyament denominem Edat Mitjana, no es va viure en un bucle ni en un bissenfí, sinó en un pou fosc, fins que unes quantes ciutats italianes, no pas per ser hereves de les glòries imperials, ni tampoc per ser properes a l’autoritat religiosa establerta a la ciutat de Roma, van anar generant petits pols geogràfics on les activitats artesanals i el comerç progressaren de manera rellevant, i on van aparèixer les classes mitjanes, és a dir famílies amb elevat benestar material fruit del seu treball, prou riques per reclamar i aconseguir uns certs nivells de llibertat. Un fenomen sociològic nou en la història d’aquesta part del món, però, no pas de les societats orientals, amb Xina com referent. De fet, el progrés de les ciutats italianes amb Venècia al capdavant, va ser resultat de l’existència de la Ruta de la Seda.

En el segle XII, les praderies habitades per les tribus Mongols -pastors nòmades de les estepes asiàtiques- van patir uns anys de sequera, que en un entorn on la pastura exhaustiva havia eliminat la coberta arbòria i arbustiva, va resultar catastròfica.
El resultat de la crisis climàtica regional va ser la seva unificació com a nació, sota el lideratge de Gengis Khan; ell i els seus fills van ser ambiciosos i clarividents, construint un imperi de grans dimensions, amb la conquesta de Xina i arribant fins a Europa.
La cultura budista i la intel·ligència política dels governants, van fer que en aquell immens imperi fossin benvinguts ciutadans de totes les altres cultures i religions -els viatges de Marco Polo i d’Ibn Batouta en són prova- i que s’imposés la Pau Mongol, que va garantir que l’antiga Ruta de la Seda fos segura per a comerciants i viatgers.
Així, el desenvolupament de les ciutats europees que van propiciar l’Humanisme i el Renaixement, és a dir l’Europa Moderna, molt difícilment hauria existit sense aquells mongols, que només en dues generacions van passar de ser uns rústics pastors nòmades a conformar una administració eficient i a construir belles ciutats.

Humanisme, Renaixement, Il·lustració, Arts i Ciència

Una altra explicació de l’aparició de l’Humanisme i del Renaixement, els segles XIV i XV, fou l’emergència de ciutats italianes amb un nivell elevat de prosperitat comercial, que es regien independents una de l’altra tot i compartir idioma, costums i cultura; la Il·lustració més tard, també va ser possible gràcies a l’existència de diferents estats sobirans en un zona relativament petita, que permetia que quan un lliurepensador se sentia perseguit, a moltes ocasions tenia l’oportunitat d’anar-se’n a viure a un altre estat, enemistat amb aquell que el perseguia.

Ometent la possibilitat que les Assemblees de Pau i Treva del primer terç del segle XI siguin el primer senyal de l’Humanisme, es pot considerar que aquest, intel·lectualment, veu les primeres llums amb la figura de Francesc d’Assis, qui sent i diu que no es pot mirar només el cel a l’espera d’una altra vida, i que es pot trobar bellesa i també a déu mirant la natura.
Amb l’Humanisme, les petites escletxes de llibertat i la lectura d’algunes obres de l’Antiga Grècia -guardades a Constantinoble i moltes d’elles portades per intel·lectuals d’Al-Andalús- obriren els ulls d’aquella ciutadania benestant, i es va generar un continu d’intents personals de convèncer amb escrits molts remarcables i militància, que la Iglesia cristiana, des de la seva fundació ocupada exclusivament en la vida després de la mort, s’havia de centrar també en la vida terrenal. I es descobreix que la idea de llibertat és la gran oblidada.
Reprodueixo un paràgraf d’un llibre escrit per l’intel·lectual andalús Antonio de Nebrija, el redactor de la primera gramàtica de la llengua castellana. Havent estudiat a la Universitat de Bolonya era un humanista convençut i militant; de tornada, va tenir problemes amb el tribunal religiós conegut com La Santa Inquisició, sent salvat pel Cardenal Cisneros, regent de la corona d’Espanya.
Després de superar l’ensurt, en un escrit seu de l’any 1504 es llegeix:

¿ que diablo de servidumbre és esta, o que dominación tan injusta y tirànica, que no se permita, respetando la piedad, decir libremente lo que pienses ?

També es generen un continu d’esforços de persones amb mentalitat analítica centrada en l’estat de la tècnica, per convèncer que la ciència és la via per arribar a la veritat dels fenòmens percebuts.
Però, la jerarquia religiosa cristiana, obstinadament i absurdament, va significar-se durant segles per perseguir qualsevol despertar de la intel·ligència, excepte en l’expressió artística, fins a èpoques gairebé actuals. La Santa Inquisició i altres tribunals religiosos cristians, foren una mescla d’ignorància combinada amb cinisme i crueltat, en una imitació dels mètodes de domini de l’Imperi Romà.
Entre mig i en paral·lel, la gran arquitectura, la gran literatura, la gran filosofia, la gran música, la gran escultura, la gran pintura i, finalment, l’enorme progrés de la ciència quan les classes burgeses i els governs van deixar de donar suport a l’església en les seves fòbies persecutòries.

Els intents personals de dotar-se d’un sistema de governança van imitar els de l’Imperi Romà, i Carlemany el segle X, Carles I d’Espanya i V d’Alemanya el segle XVI i Napoleó Bonaparte a principis del XIX, ho escenificaren amb l’element simbòlic de la seva coronació a la ciutat de Roma com a emperadors.
I encara que tot i les idees d’humanisme i de llibertat van continuar propagant-se, no es van traduir mai en un arraconament de Mart, el déu romà de la guerra, que va continuar marcant la seva empremta a tots els països europeus. De sistema democràtic, ben poc se’n va parlar.

Els imperialismes moderns

Tot i la gran força transformadora de l’Humanisme, del Renaixement i de la Il·lustració, a Europa els sentiments i les idees que porten a la democràcia no van arribar mai a tenir prou arrelament social ni força política.
L’entusiasme popular per les victòries dels exèrcits colonials, l’admissió de l’esclavatge i la justificació de l’aniquilació de les societats tribals a l’Àfrica, a Àsia, a Amèrica i a Oceania, no deixen lloc per a dubtes. L’herència ideològica de l’Imperi Romà va perllongar-se com a mentalitat social i política que decretava el principi de destrucció de l’adversari, sigui una ètnia diferent o una societat diferent, sigui una classe social diferent o sigui, només, un competidor en la carrera pel poder o per un mercat.

L’amalgama dels principis que van fer fort l’Imperi Romà i la doctrina generada per la jerarquia religiosa, uns amb la continuïtat de Mart i l’altra amb la contemporització moral de qualsevol barbaritat: “els negres es poden esclavitzar, perquè no tenen ànima”, va conformar un producte tòxic que va anar engolint molta de l’energia generada pels intents reformadors dels humanistes, dels renaixentistes i dels il·lustrats, els progressos teòrics dels quals, amb més o menys estima, els poders públics van anar integrant en el seu discurs, però sense que afectessin la governança.
En aquesta qüestió, cal esmentar uns quants heterodoxes, com el sacerdot Francisco de Vitòria i altres, que van intentar que els poders polítics i econòmics que explotaven les colònies que Castilla anava establint a Amèrica del Sud, respectessin els drets humans de la població nativa. Van fer-se un lloc a la historia, però, van aconseguir ben poca cosa.
A la mateixa època, Tomàs Moro, Erasmus i altres van formular projectes humanitzadors, sense èxit i alguns pagant-ho molt car.

El gran pintor neerlandès Rubens va residir un temps a Londres com a mediador diplomàtic, intentant trobar solucions a les cruentes guerres de religió que el segle XVII assolaven Europa. Durant la seva estada va pintar una seqüència de quadres en els quals la figura de Mart va perdent centralitat i protagonisme a favor de la pau, la vida i l’alegria simbolitzades per dones i infants.
Però, la realitat política no anava pels mateixos camins que l’estètica, i Mart va continuar present com a figura simbòlica a tots els exèrcits europeus i com a model d’actitud en totes les societats.

Des de França, el discurs de Llibertí, Fraternité, Égalité va ser aplicat i exportat per Napoleó en forma d’invasions cruentes i extractives, l’establiment de monarquies autocràtiques i la seva coronació a Roma com emperador d’Occident.
Napoleó sentia la missió històrica d’implantar els valors republicans a tota Europa, talment com pretenia Alexandre el Gran amb els valors de la cultura grega.
Poques dècades més tard de les guerres napoleòniques, la França moderna va envair sense manies unes quantes regions d’Àfrica i d’Àsia amb els mateixos mètodes que emprava l’Imperi Romà: destrucció violenta de les societats tribals, per apropiar-se de les seves terres.
Ja abans, l’Imperi Britànic controlava part de l’Amèrica del Nord i d’Índia; Portugal havia conquerit diferents llocs del sud d’Àsia i tot Brasil; mentre Espanya, que durant el segle XVI i XVII havia estat l’Imperi més gran de tots, durant les guerres napoleòniques va anar perdent la major part de les seves colònies americanes.

Les pràctiques colonials foren sempre i arreu infames, mentre a les metròpolis les oligarquies dominants s’adornaven amb un conjunt d’exitosos elements, com el progrés econòmic, el científic, l’artístic en tots els camps i també la filosofia, en un ambient de llibertat aparent on tot estava permès, excepte posar en qüestió les polítiques colonials, el sistema de governança oligàrquic-monàrquic i la moral i religió cristianes.

En alguns aspectes teòrics, la Revolució Francesa es va inspirar en la que havia fructificat uns any abans, quan la independència dels nous estats d’Amèrica del Nord enfront la Gran Bretanya.
El mateix John Adams, un dels pares fundadors dels EUA, havia viatjat a França on va conèixer molts dels futurs protagonistes de la Revolució. I els pares fundadors del EUA eren maçons, una organització que defuig l’escenificació pública i de mostrar del seu funcionament intern, carregat de simbologies i rituals.
La maçoneria és un organització antiga que persegueix l’establiment d’aquells valors i principis que eren els propis de l’antiga República d’Atenes, i quan els maçons americans van conquerir el poder polític del nou estat independent, van establir un sistema de governança on el vot personal, la separació dels poders legislatiu, executiu i judicial, i la llibertat d’expressió són els seus principis i caràcters rellevants.

És una incògnita, i ho serà sempre ja que el plantejament és especulatiu, saber si sense l’adopció de la democràcia per part dels fundadors dels Estats Units d’Amèrica, aquest sistema de governança hauria estat adoptat per algun altre país en un horitzó temporal més o menys a la vista.
Com en aquells temps de la República d’Atenes, en la Constitució dels EUA les dones i l’esclavatge van quedar-ne fora; i cosa molt greu, el nou estat americà hi va afegir el propòsit genocida de les nacions natives, instituint un híbrid de República d’Atenes i d’Imperi Romà, amb un sistema institucional fonamentat en eleccions lliures i periòdiques, i jutges i mitjans de comunicació formalment independents, però en l’exercici de poder gens diferent del que estava vigent a l’Europa colonitzadora.
L’abolició de l’esclavatge, iniciat a la Gran Bretanya gràcies al coratge d’uns quants arriscats idealistes, va ser un punt noble, que no es va estendre a posar en qüestió el tracte que rebien les nacions natives.

El colonialisme es va fonamentar en la superioritat tecnològica de les seves armes, que va ser possible gràcies a l’abundor de carbó i de ferro al mateix cor d’Europa, i al progrés de la siderúrgia i la metal·lúrgia.
L’art de la rellotgeria com a joc per a rics, s’havia desenvolupat a Centre Europa on a mitjans segle XVII ja hi havia exemplars amb mecanismes de gran complexitat, i tots utilitzaven càlculs numèrics i estris mecànics formulats i descrits en els tractats dels pre-científics grecs i d’Alexandria, on van ser construïts els primers mecanismes complexos per a ser jocs de saló, recuperats 1.500 anys després pels Renaixentistes
La suma d’aquestes elements, va propiciar un enorme progrés de la metal·lúrgia i amb ella la industria de l’armament, en una conjuntura de coincidència mineral i cultural que ha donat empremta al món sencer, i amb Mart com a tòtem heretat de l’Imperi Romà, uns quants estats europeus van conquerir més de mig món, imposant un violent sistema de dominació colonial, copiat al peu de la lletra d’aquells primers grans destructors de vides, de cultures i de societats.
Una frase escrita el segle XIX per un poeta molt reconegut del romanticisme espanyol, Mariano José de Larra, diu:

Ay del pueblo que no desgaste diàriamente con su roce superior y violento los pueblos inmediatos, porqué serà desgastado por ellos. O atraer o ser atraido. Ley implacable de la naturaleza.

El poeta reflecteix i defensa el pensament imperialista europeu, amb una curta frase que és una ferma i vibrant declaració del principi polític que ha estat vigent a moltes èpoques i llocs de la història, des de la mateixa fundació de l’Imperi Romà fins avui.

Testimoni de l’estat d’ànim dominant en les mentalitats europees de l’època colonial, és una carta escrita a Barcelona per l’estudiant de dret Conrad Roure, quan la invasió del Marroc per l’exèrcit espanyol l’any 1860

El patriotisme que convertia els carrers de la ciutat en un bullidor d’entusiasme, va penetrar fins les aules, cridant les nostres ànimes juvenils, sempre ardents, que respongueren amb tanta força que semblava que la lluita en terra africana era una qüestió d’honor per a la classe estudiantil.
¡ Aquells foren moments de joventut que mai s’esborraran de la meva ment ! ¡ Sortosos temps en que els vint anys ens cobria els ulls amb una bena rosada i ens enardíem amb les accions del moment, sense meditar en les conseqüències del futur ! ¡ Avui, la bena de la joventut i de la inexperiència ha caigut i aquella conseqüència que hauríem d’haver previst, perquè era justa, se’ns mostra amb tota la seva cruesa ! ¡ Avui, quan ja és massa tard per refrenar els nostres entusiasmes i no podem desfer allò fet !

En aquell episodi el bullidor d’entusiasme era al voltant dels 300 soldats que es van presentar voluntaris per anar a la guerra. Se sap que després de la primera setmana de guerra, només en restaven tres.
Conrad Roure explica un d’estat d’opinió, que d’aplaudir la guerra colonial va passar a denostar-la en una mentalitat política, la de Catalunya, que per la seva història no és pas homologable a la de la majoria de les societats europees de l’època. La següent aventura colonial espanyola, trenta cinc anys després, a Barcelona va provocar revoltes reprimides per l’exèrcit.

A inicis del segle XX, l’empremta democràtica originària del nou estat d’Amèrica del Nord, gràcies a la seva capacitat d’influència cultural, econòmica i política, va anar-se estenent per l’Europa colonitzadora i seguint la doctrina Wilson -el president americà que va donar suport a la independització de les nacions sotmeses- es va anar definint un horitzó nou, que amb la victòria aliada a la II Guerra Mundial va materialitzar-se en un gran progrés en el reconeixement mitjançant el vot individual.
Els EUA van “obligar” els estats europeus a retirar els exèrcits colonials dels seus dominis i a celebrar eleccions regulars a tots aquells de la seva òrbita d’influència, acompanyades de l’establiment d’un encara que sigui rudimentari poder judicial i d’un principi de llibertat d’expressió. La Pax Americana, tot i mantenir zones fosques, no s’assembla gens a la Pax Romana.

Cal remarcar l’enorme importància que van aportar les tres innovacions dels fundadors dels EUA, i observar que, fins i tot quan s’implementen de manera deficitària, propicien el desenvolupament cultural i social. Poder-les experimentar ha esdevingut una exigència irrenunciable a tots els racons del món i tenen tanta acceptació, perquè responen a dues necessitats genètiques: el reconeixement i la llibertat; cal remarcar que, sense cap campanya de propaganda ideològica per convèncer, la ciutadania vol votar, vol justícia imparcial i vol informació veraç; i en aquells llocs que les han experimentat, encara que hagi estat en períodes curts, han passar a ser reivindicació popular irrenunciable.

Aquella herència de la maçoneria va canviar aspectes rellevants de la vida de la major part de les societats del planeta, fent possible un món d’esperança i amb confiança en el futur. En bona part gràcies a la seva fotogènia, recordem l’aura de John F. Kennedy i la del Che Guevara, dos mites contraposats que representaven dos models de governança diferents: un que tot perseguint el benestar i la seguretat atenia les necessitats de llibertat i de reconeixement; i l’altre, que exhibint un vibrant discurs social, defensava la necessitat de la “dictadura del proletariat”, el control dels mitjans de comunicació i el del poder judicial, justificant-ho per defensar el poble del pensament burgés i l’agressió capitalista.
La doctrina marxista era només un llibre i unes polèmiques, fins que va triomfar a Rússia a començaments segle XX; va ser l’equivalent al cristianisme quan la decadència de l’Imperi Romà, que prometia el cel després de la mort; el marxisme el prometia en vida, en una època d’inici de la industrialització amb molta pobresa i explotació laboral, i els seus seguidors van elevar-lo a la categoria de religió laica, enaltint els seus violents líders i justificant l’exterminació física de la dissidència.

Des de 1945, l’afebliment econòmic, militar i ideològic dels estats europeus, causat per les guerres entre ells, combinat amb l’ascensió dels Estats Units d’Amèrica expressat en el Pla Marshall va portar a un nou ordre mundial que deixava enrere els fonaments dels conflictes interns de la vella Europa, fent possible la pau entre els estats amb el Tractat de Roma i el Mercat Comú del Carbó i l’Acer, fins l’actual Unió Europea, en un procés d’integració que constitueix una esperançadora innovació en la història de la humanitat.
Mentre, la URSS, malgrat el gran impuls de la seva ciència i tècnica, i malgrat els seus grans recursos humans i naturals, va anant-se desgastant internament per la manca de llibertats i per la restricció d’elements de reconeixement, fins a caure en una greu decadència moral i econòmica i claudicar d’aquelles idees que la van inspirar.

La gran capacitat d’influència dels EUA va imposar el seu “sistema democràtic”, que inicialment va ser acceptat de mala gana pels estats colonials europeus, que van haver d’oblidar-se de l’adoració a Mart quan els seus exèrcits van tornar a casa amb més pena que glòria. Inicialment, la Gran Bretanya, França, Bèlgica, Espanya i Portugal van encaixar amb disgust el nou ordre mundial i van acatar-lo, només per poder estar protegits de la URSS. Però, molt aviat -uns més aviat que altres- van entendre’l útil per fer front a la ideologia marxista i van adoptar la socialdemocràcia, on la governança no ha de tenir espais foscos massa evidents.

Gran part de la societat occidental ha estat governada durant unes quantes dècades amb principis “socialdemòcrates”, adoptats per les oligarquies com a mal menor en relació a l’alternativa marxista; calia una ciutadania contenta amb el sistema econòmic i social, per evitar governs que, elegits democràticament, decretessin l’expropiació de la propietat privada.
Mirat amb perspectiva, la socialdemocràcia es pot veure com l’actualització moderna d’una de les reformes adoptades el segle VI a.C. a l’Antiga Grècia, quan en una època de revolta social per l’encariment del blat, Solò va saber fer entendre als seus companys d’oligarquia -ell era ric i en formava part- que si volien seguir vius i rics, havien d’aconseguir que al seu país ningú fos pobre.

Amb la caiguda de Mur de Berlin, el sistema socialdemòcrata va deixar de ser el mal menor necessari, però, ni els partits d’esquerres ni els social demòcrates no han estat a l’alçada per enfrontar els canvis que va provocar, en la mentalitat de les oligarquies, la desaparició de l’amenaça que representava el sistema comunista.
Les socialdemocràcies poden anar funcionant amb certs nivells de corrupció, amb el poder judicial “orientat” pel poder legislatiu i amb els mitjans de comunicació dominats per la “correcció política”, ja que el benestar i la seguretat que el sistema proporciona manté tranquil·la la ciutadania. Però quan aquests dos darrers elements flaquegen, la mala governança provocada per la corrupció es fa del tot visible i comencen a sorgir problemes de confiança i de legitimitat.
Lamentablement, els partits polítics que volen democràcia no han estat capaços d’entendre que la seva funció en el nou marc socio-econòmic-geogràfic, ha de ser la d’instaurar la plena democràcia.

Atenent als paràmetres econòmics generals d’aquesta curta època de social-democràcia, és rellevant que el món empresarial no va pas afeblir-se, malgrat haver de contribuir fiscalment al benestar de la població, i tota la ciutadania va veure ateses les seves necessitats en sanitat i educació. Un bon invent que, una vegada oblidada l’amenaça comunista, les elits empresarials més ambicioses van decidir que ja no els era vàlid, i van encetar una nova era: erigir governs amb principis extremadament liberalitzadors en economia i extraordinàriament restringidors de llibertats.

Les societats colonitzades

Hi ha unes quantes actituds i conductes polítiques implementades per molts països occidentals i rics, que han portat i porten inseguretat, drames, pobresa, enfrontaments i guerres, provocant migracions massives de persones des de països iberoamericans, africans i asiàtics amb poc desenvolupament econòmic i baixos nivells d’educació bàsica, però, amb una dinàmica demogràfica molt vibrant.

Hi ha un “efecte fugida” quantitativament significatiu de població que, a molts llocs i episodis s’hi juga la vida, i per a la ciutadania dels països rics aquests comportaments tan extrems i tan temeraris són difícilment comprensibles. Hi ajudaré una mica, confessant, però, que jo tampoc els entenc tots.
Qualsevol persona del món ric, que viatgi per primera vegada a països font de migrants, a no ser que resti tancat a l’hotel i poca cosa més, en la mesura que vagi allunyant-se del centre ciutat el paisatge que anirà apareixent davant els seus ulls li resultarà cada vegada més difícil d’assumir, i li serà complicat d’entendre com aquelles persones poden sobreviure amb tantes mancances evidents.
Si, a demés, el país visitat és climàticament àrid, endintrar-s’hi l’impactarà fortament en dos sentits diferents i oposats: el primer és l’atractiva bellesa del paisatge desèrtic, però, el segon serà el pànic total, si li passa per la imaginació -cosa inevitable, almenys per un moment- la possibilitat de que hagués de quedar’s-hi a viure definitivament, en les mateixes condicions que qualsevol del país.

Abans de l’inici de “la globalització” i també de les primeres pertorbacions meteorològiques del canvi climàtic, milions de famílies d’immenses regions del planeta vivien molt frugalment d’una agricultura i ramaderia de subsistència; hi estaven dignament adaptats, amb l’autosuficiència alimentària com a gairebé única activitat.
Però, des de fa uns quants anys, degut primer a que la globalització va deixar els seus pocs excedents agrícoles fora de mercat i després a que sequeres cada vegada més agudes afecten les collites i les fonts d’aigua, les famílies senten que no hi ha futur, i molta gent jove, sense poder trobar treball només pensa en migrar. I ara, arreu, hi ha algú que te telèfon mòbil, que obra tot un món amb el que és fàcil fantasiejar, sinó hi ha res més a la vista. I decideixen jugar-se la vida.
On a aquest paisatge humà i ambiental, s’hi afegeixen guerres i dictadures dures, la seva ciutadania té molts malestars, poques esperances i moltes ganes de marxar.

Durant dècades, totes les societats econòmicament pobres, van estar esperant l’ajut dels països rics; però, aquests, nosaltres, cegament no ho hem fet i no ho fem, ni abans ni ara; i el resultat és fatal per a uns i per als altres, amb els països rics com a únics responsables. Cal dir que és la ciutadania dels països pobres qui espera ajut dels rics europeus i nord americans; les seves oligarquies ja l’han obtingut.
Certament que hi han hagut i hi han ajuts en forma de crèdits o de condicions aranzelàries favorables, però, durant moltes dècades les polítiques més decidides han estat el suport a autòcrates i a dictadures militars, que són qui millor protegeixen les ambicions extractives de les grans empreses procedents de països rics.
Des d’una perspectiva exclusivament d’oportunitat econòmica, estranyament i cegament, les societats riques han menystingut l’enorme potencial de creixement econòmic de les societats pobres. Al món ric, el sobrant de riquesa acumulada -l’estalvi- ha alimentat les nefastes “bombolles” especulatives, quan aquests capitals privats podrien haver-se invertit en forma de petites i mitjanes iniciatives empresarials a països amb poc desenvolupament econòmic, tots amb una població jove amb moltes ganes de prosperar.

A la gran majoria dels països que originen migrants, és la manca de seguretat jurídica per a les empreses i no pas el perill per a les persones, el que ha impedit l’arribada massiva d’emprenedors procedents de països rics. El turisme ho deixa clar.
Aquesta possibilitat és vigent, i des de fa un segle i mig els libanesos hi ha trobat el seu lloc i sistema de pervivència, però, ells porten milers d’anys d’experiència practicant “empatia comercial” i són experts en adaptar-se a qualsevol diversitat cultural i a qualsevol dificultat política. Són Fenicis.

El nefast resultat directe de les males polítiques dels països rics, és que mancades de seguretat jurídica, les inversions i implantacions de petites i mitjanes empreses han estat pràcticament nul·les. L’estratègia neocapitalista ha estat, i és, molt poc capitalista, i tot i l’impuls innegable de la globalització persisteix el baix nivell de desenvolupament de gran part del planeta.
El futur desitjable és que molts emprenedors de països rics viatgin sovint a països pobres, i que la ciutadania d’aquests oblidi que l’emigració és el seu únic futur, en un paisatge humà amb el trànsit de persones a l’invers de l’actual.

Durant moltes dècades l’ONU amb el suport dels països rics podien haver ajudat a la implantació de democràcies plenes, però, a enlloc no es va anar més lluny que aplaudir la celebració d’eleccions, i en alguns llocs, ni això. Cap suport a l’existència d’un sistema judicial a l’abast de la ciutadania, ni tampoc a l’existència de mitjans de comunicació amb la llibertat d’expressió protegida.
Tots els estats sorgits de la colonització tenen arrels tribals, i anorreats pels poders neocolonials, les persones necessiten elements de reconeixement nous per poder sentir-se membres de la nova societat urbana. I els millors elements de reconeixement són poder anar a votar, poder denunciar la corrupció i sentir-se emparats per la justícia.
Però, els poderosos països rics no han detectat aquesta necessitat vital de llibertat i de reconeixement, permetent que les creixents oligarquies locals, construïdes a imatge de les dels estats colonitzadors, s’hagin anat imposant.

I ara, quan és molt tard, ens donem compte que molts dels governs d’aquests països estimen més aliar-se amb Rússia i Xina; mentre els països occidentals, per no haver apostat per la democràcia quan hi havia l’oportunitat i era la necessitat, ens quedem fora de joc.
Aquest panorama es reforça per l’estratègia política d’equidistància de grans països com l’Índia i el Brasil, per esmentar els més poblats, i el resultat és que les governances estatals a nivell mundial, basculen cap a la normalització de règims autoritaris.

En aquesta qüestió, les ONGs de desenvolupament tampoc no ha sabut detectar les necessitats d’aquestes societats i han adaptat les seves activitats als criteris dels estats i de les societats que les genera i finança. Estranyament, han entès poc els valors que representen les identitats i organitzacions tribals.
Des dels inicis de la colonització i durant molt de temps, la preocupació per les condicions de vida dels països pobres era una exclusiva de les esglésies cristianes, fins que a la dècada de 1970, sent Robert McNàmara president del Banc Mundial -ex ministre del govern de J.F. Kennedy- aquesta institució va promoure la figura del cooperant laic, una persona benintencionada i finançada que es desplaça a algun lloc del Tercer Món per ajudar al seu desenvolupament social i econòmic. I des d’aleshores, les Organitzacions No Governamentals -les ONGs- han estat durant unes quantes dècades la cara amable, bondadosa i generosa dels països rics cap els països pobres.
Però, en l’impuls al desenvolupament econòmic, el balanç de les ONGs és decebedor; i en relació als diners i treballs esmerçats un vertader fracàs.
Resten fora d’aquesta valoració negativa les ONGs mèdiques, les que atenen emergències massives i les d’auxili als migrants en situació de perill, ja que qualsevol aportació seva és un alleugeriment del sofriment d’alguna persona.
El fenomen de les migracions massives procedent d’estats pobres, semi-fallits o fallits del tot, cap a EUA, Canadà i la UE, des de qualsevol perspectiva s’ha de veure com un drama, un fracàs d’expectatives col·lectiu i un desesperat intent individual per superar-lo.

A les societats que reben migrants, en paral·lel al discurs que són indispensables per a la continuïtat de l’estat del benestar -jo, personalment, no ho veig pas així-, és inqüestionable que és una font de conflictes, alguns de reals i la majoria fruit del supremacisme racial, que són adoptats com a arguments tàctics per l’extrema dreta.

En relació a aquesta qüestió, la meva opinió i el meu sentiment personal és doble: rebutjo el fet migratori, perquè és resultat d’una estratègia malèvola per aprofitar-se de la pobresa massiva, mentre accepto i respecto les persones migrades, perquè en són les víctimes i perquè algunes són amics meus i veïns de carrer.
No tinc pas l’experiència d’haver viatjat per totes les cultures del món, però, tinc la certesa que cap societat és capaç de rebre població forania en quantitats estadísticament rellevants, sense que es generin expressions de reserva o de rebuig. Em temo que cap societat, ni rica ni pobre, te prou empatia i saviesa per integrar sense problemes una entrada massiva de persones provinents de societats i cultures diferents, a no ser que aquestes aportin només elements clarament positius i que tinguin comportaments respectuosos en tot.
Els efectes en els països d’origen, tot i que s’argumenta que els diners enviats pels migrants són molt importants -ho són- el balanç és desastrós, ja que emigra gent jove, molta amb formació i tota de caràcter fort, justament els elements més necessaris per desenvolupar qualsevol societat i país.

La mala política dels països rics, ara provoca que molts governs d’estats amb economies fluixes i problemes interns, trobin en la política exterior russa i la xinesa els seus protectors, ja que els governs d’aquests estats ni els imposen ni els recomanen reformes i comportaments democràtics, mentre que els EUA i la UE, obligats per l’opinió pública, sí que ho fan.
Un dirigent africà declarava fa poc que els occidentals donen sermons de democràcia, mentre els xinesos construeixen carreteres.

En tot aquest complex tema, on hi ha molt de drama marcat per un passat recent ple de supremacisme violent per una part i d’obligada submissió per l’altra, les males decisions polítiques estructurals han estat un continu -i ho continuen sent-. Amb perspectiva i sentit de l’economia, cal constatar que la dinàmica demogràfica dels països que proporcionen migrants, garanteix la satisfacció de totes les previsions a curt i a mitjà termini de les necessitats de mà d’obra poc qualificada que puguin tenir els estats rics.
Hi ha moltes maneres de gestionar el tema i no és necessària ni tanta humiliació ni tanta tragèdia, per tenir ma d’obra barata.

La contra cultura

A finals de la dècada de 1950, a diferents països van néixer de manera espontània moviments protagonitzats per la joventut, sobretot a les societats riques però també en algunes de menys riques. A Europa, els analistes deien que era la veu d’una generació que no havia viscut cap guerra, però, al mateix temps, als EUA el moviment era també contra la guerra que el país mantenia al Vietnam.
Tots aquests moviments tenien en comú el pacifisme i el comunitarisme cultural -no pas l’ideològic marxista- i aspiraven a un món culte i feliç, amb músiques noves que seduïen amb força adolescents i joves. Els mods anglesos, els progres, el Maig del 68, els rockers, els hippys, el pop, els punkys i altres tribus urbanes i rurals, van marcar tota una generació i molts dels seus valors van ser ràpidament assimilats i adoptats per la societat global: el rebuig del racisme i del masclisme, la militància en el pacifisme i el feminisme, el benestar animal i el medi ambient foren els seus caràcters més rellevants,
Certament, uns valors que no eren pas nous, però, que ara van entrar per la porta gran sota les amples ales de la tolerància com sentiment a bastament compartit, certament tampoc nou, però, sí que per primera vegada expressat en un col·lectiu social de dimensió i projecció.
Les lectures de mística oriental, especialment budista i unes poques obres literàries d’autors occidentals, van tenir influència en la conformació de la contracultura. però, no es pot dir que en fossin les causes. Va ser la primera vegada que la joventut va sentir-se protagonista d’un progrés de la cultura global.
Es pot considerar que aquest moviment es va donar gràcies a la vigència de la social-democràcia, que ofereix amples espais per a l’exercici de la llibertat; podem dir que la contra cultura va ser una explosió de llibertat en un món amb molt de benestar material i força seguretat, malgrat les amenaces latents de la guerra nuclear i de la continuïtat d’alguns conflictes post-colonials.
Amb l’exercici de la llibertat, aquella generació no buscava pas més benestar ni més seguretat, sinó més reconeixement. Cal recordar que les reivindicacions se centraven sobretot en aspectes morals i de costums, especialment en la sexualitat i en la confrontació amb el patriarcat.
Però, sense cap lideratge ni doctrina, només amb alguns escriptors sentits com referents i, sorprenentment, amb uns principis morals i estètics a bastament compartits -encara sense internet, ni telèfons mòbils, ni xarxes socials- aquell moviment va ser considerat com un vertader perill públic pels poders polítics dels EUA, que van trobar en la prohibició de la marihuana, que era un consum que havia adquirit la qualitat de simbòlic, la manera de situar a tota aquella nova cultura fora llei.
Els EUA, mig segle abans ja havien tingut la nefasta i costosa experiència de prohibir el consum d’alcohol, per això és d’estranyar que una substància natural amb menys perill per a la salut com és el cànnabis, que no és físicament addictiva, es perseguís amb tanta severitat. Només el percebre aquella nova cultura com a molt amenaçadora pel sistema, podia justificar aquella decisió; la marihuana estava ja prohibida als EUA, degut a que era una substància que consumia la població negre i era una forma de controlar-la; ara aquella llei s’aplicava contra blancs universitaris.
Una altra estratègia judicial va ser la persecució del consum de preparats de vegetals al·lucinògens i del famós LSD sintetitzat per una gran farmacèutica. Ara, aquelles prohibicions es veuen com a exclusivament polítiques que, malauradament, van perjudicar durant dècades la recerca mèdica sobre aquestes substàncies, ara reconsiderades.

De fet, la contra cultura sí que era amenaçadora per al sistema, ja que creia en la igualtat de totes les persones i en la llibertat com a bé superior, i també creia en el respecte a la naturalesa i rebutjava la guerra. Tot el contrari, doncs, dels principis i objectius dominants, tant en el sistema capitalista com en el comunista.
Malauradament, sense mai cap intent de reflexió política participada, tota aquella força innovadora es van anar diluint, transformant-se a ocasions en moviments de resistència de caràcter cultural i alguns també polítics, com l’oposició ferma al sistema nuclear.
El problema, pot ser portat per la joventut i per la seva vocació hedonista, va ser que aquell moviment que rebutjava qualsevol idea d’organització, ja que comporta disciplina i restricció de l’espontaneïtat, mai es va plantejar cap idea d’organitzar res, fora festivals de música. Alguns dels seus membres més compromesos socialment, van adoptar aquelles velles i obsoletes ideologies que ja havien demostrat la seva incapacitat per a qualsevol progrés, fent-se uns marxistes i uns altres anarquistes, talment com havia succeït més de mig segle abans; estranyament, van ignorar la única fórmula de progrés de la governança que és la democràcia inventada per la República d’Atenes, i l’única eina de consciència planetària que representa l’ONU.
La gran major part d’aquella generació va re adaptar-se al sistema, fumant marihuana, primer d’amagat, ara ja no tant, alguns prenent LSD i enteògens diversos, i vam decidir sobreviure resignats tot cercant el benestar material i la seguretat que proporciona la socialdemocràcia. Sembla que, acabat el fum, acabat el somni, i aquella energia juvenil, sense ser pas estèril, no va pensar mai en tenir expressió política.

L’enderroc del Mur de Berlín

En aquell any històric tan recent de la crònica humana -1.989- es comet, més que un error, el gran error de la història moderna, quan la intel·ligència occidental, del tot dominada pel sistema militar industrial que havia denunciat Eisenhower, va perdre conscientment i voluntàriament, l’oportunitat d’eliminar del planeta la totalitat de les armes nuclears, aprofitant que el sistema soviètic havia fet fallida.
La cursa de l’armament nuclear te els seus orígens en la rivalitat ideològica entre el món soviètic i el capitalista, decretada l’any 1945 just acabada la II Guerra Mundial. Finalitzada aquella tensió, les armes nuclears s’havien de destruir.
L’armament nuclear és un dels problemes de l’energia nuclear i la gestió dels residus n’és un altre, diferent, però, també gravíssim, doncs d’aquí a cent anys i d’aquí a mil, els nostres descendents hauran de dedicar molts dels seus recursos a mantenir-los vigilats, segurs i sense emanació.

Quan l’any 1989, l’esgotament ideològic, la frustració social i sobretot la incapacitat econòmica per mantenir la cursa armamentista van portar la URSS a desmantellar el sistema polític i econòmic, i oferir la pau definitiva al món capitalista, la nova situació geo estratègica havia de comportar la completa desnuclearització, almenys d’Europa. Però, el govern dels EUA, amb la complaença de la Gran Bretanya i França, tots ells amb arma nuclear, van decidir que l’amenaça atòmica no havia de desaparèixer.
Tractant-se d’una arma de destrucció massiva, no hi havia cap justificació per no eradicar-la; certament altres estats en tenien, però, si els grans haguessin decidit l’eliminació total, no hi hauria pas hagut resistències insalvables; aleshores Xina no era encara, ni de bon tros, la potència que és ara.
Però, “el sistema militar industrial” va decidir que no volia desaparèixer, sembla que a l’espera d’una altra confrontació.

Aquesta aberració de la història ara es paga amb molta sang, doncs la invasió d’Ucraïna mai s’hagués produït, si Rússia no tingués armes nuclears.
També uns anys abans, la integració de Rússia a la Unió Europea hagués estat fàcil, si el seu govern no hagués tingut la possibilitat, traduïda en pretensió, de fer-se valer com a potència atòmica, sinó com a un estat amb un baix PIB, elevada població, gran dimensió territorial i grans reserves de matèries primeres, que és la seva realitat.

La globalització

Els grans discursos polítics ho declaraven i la claudicació de l’URSS semblava confirmar-ho: el gran progrés de les societats occidentals s’explica pels valors del capitalisme regit amb sistemes democràtics.
Però, no som tan exquisits; la Xina, amb partit únic i poques alegries democràtiques ha progressat en poc anys, molt més del que els més optimistes -o pessimistes- podien suposar. I ningú pot preveure en què consistirà la continuïtat d’aquest “progrés”, si amb més democràcia o amb menys.

En relació a la satisfacció de les quatres necessitats genètiques, i sabent que dins de certs límits tenim la capacitat de compensar-les, prioritzant-ne unes mentre se’n relativitzen les altres, en allò que sí progressem és en benestar material, mentre que la llibertat i el reconeixement es veuen limitades, certament a uns països més que a altres; ara, amb l’amenaçador anunci del canvi climàtic, la sensació de seguretat trontolla davant qualsevol episodi meteorològic violent i inusual, perquè ens enuncia pèrdua de benestar per a un futur que temem no gaire llunyà.
Malgrat aquests contratemps, anem dopats de benestar material, i així ho confirmen totes les dades sobre consum de recursos. Els vols turístics low cost són l’indicador més cridaner de la resistència empresarial, ciutadana i política a assumir l’amenaça que representa el “canvi climàtic”.

Es pot dir que hi han hagut dos elements de naturalesa totalment diferents, que han empès el món cap a un sistema econòmic, social i cultural, que els més captinguts en diuen societat de consum globalitzada.
El primer fou l’aparició del contenidor per al transport de mercaderies, un útil que estranyament no va arribar al mercat fins la dècada de 1960 quan tècnicament ho hauria pogut fer segles abans, ja que no va ser pas un avançament portat per la recerca, sinó només una senzilla aplicació del sentit pràctic, amb el qual el comerç mundial va augmentar espectacularment gràcies a la dràstica reducció del cost del transport marítim.
El segon factor que va empènyer la globalització, fet d’un material més subtil que el ferro del contenidor, fou el supremacisme del món occidental a l’hora de “desestimar” les capacitats dels xinesos per organitzar-se i progressar en industria, en comerç i en recerca tecnològica i científica.
Quan el sistema comunista va fer fallida i el règim va donar senyals de voler ser un país normal, el capitalisme occidental ho va veure com una immensa oportunitat de créixer econòmicament, tot externalitzant els problemes que genera l’activitat industrial -laborals i mediambientals-, i Xina va passar a ser la fàbrica del món, mentre l’occident blanc i cristià es va anar convertint en una espècie d’ecomuseu que, conservant els elements més determinants de l’economia, pot representar la ficció de ser el paradís a la terra, una campana de vidre on volen anar a viure milions de persones de moltes parts del món.
Però, l’eficiència del contenidor marítim i el talent dels xinesos van superar totes les previsions del grans estrategues occidentals, ara delerosos de voler tornar a fabricar més i a importar menys, sobretot de Xina.

És va, més que explicar, predicar, que la globalització era la garantia de que les guerres s’havien acabat, i que les que podrien aparèixer serien poca cosa, no més enllà de disputes tribals i totes en el Tercer Món, doncs els conflictes d’interessos que abans de la globalització es dirimien en guerres, d’ara endavant trobarien solució a l’àmbit del mercat.
Ara ens donem compte de que la globalització no garanteix pas allò que que prometia; hi ha guerres, els estats es rearmen i els opinadors més pessimistes parlen de III Guerra Mundial
Altra vegada, Mart és el gran triomfador i Atena perd, i mentre Mart es mantingui a l’altar, qualsevol esforç per aconseguir justícia, pau i benestar acabarà en poca cosa.
La globalització que tant prometia, allò que sí ha aconseguit de manera definitiva és omplir el planeta de residus.

Un altre aspecte de la globalització són els fenòmens migratoris de grans dimensions, que havien estat previstos i advertits en molts documents de l’ONU i d’organitzacions de la societat civil a la dècada de 1980, ara fa 45 anys, quan a Europa no hi havia encara entrada ni d’africans ni de llatinoamericans o, en tot cas, molt pocs.
En els documents esmentats hi ha advertiments, recomanacions, projectes, programes, etc, ambientals, agrícoles, econòmics i socials, per empènyer el desenvolupament d’aquelles societats i regions; però, res es va implementar. L’ONU només té la facultat d’assenyalar.
No hi va haver sorpresa en la pressió migratòria i sí estímuls legislatius en el seu inici de dimensió a la dècada de 1990, que responien al criteri que no hi hauria continuïtat del creixement econòmic dels països rics, sense una disponibilitat de ma d’obra de baix cost. També el motivador “solidaritat” exhibit per les polítiques d’esquerra, ha aparegut com a justificació del fenomen.
No es pot ignorar la rellevància del fet històric de decidir el trànsit de persones d’altres religions, cultures i ètnies, en quantitats considerables, amb totes les seves possibles arestes; però, les elits de la governança van tractar la qüestió talment com una rebaixa d’aranzels de qualsevol producte: importació de mà d’obra barata, estalviant-se el cost del transport. Però, el producte són persones i a moltes ocasions, el transport és tragèdia.

El creixement econòmic dels països rics s’ha mantingut, certament, i ara l’emigració és instrumentalitzada en negatiu pels mateixos interessos que la van reclamar. Garantit el flux migratori, s’utilitzen les pors i desconfiances d’una part de la ciutadania com eines d’erosió política per a des-democratitzar les societats social-demòcrates.

Senyals de decadència

Si fem anar enrere el calendari uns pocs anys, constatant aquells episodis que han impactat més negativament en la ciutadania a nivell global, òbviament les guerres de Palestina i d’Ucraïna són a la primera pantalla, immediatament abans el Covid 19 i continuant enrere, cap a l’any 2009, la crisi provocada per la inflació immobiliària i les conseqüents ruïnes de persones, d’alguns bancs i l’endeutament dels estats.
Ha estat una irrupció de males notícies, noves realitats que van estenent la seva mala aura, fins a canviar radicalment la nostra percepció de l’estat del món i de les expectatives de futur.

Abans d’aquestes “erupcions” la percepció general i els discursos de les classes dirigents en relació a les seves obres, la creixent prosperitat econòmica global i a l’extensió dels drets humans -tant als països rics com als no tant rics-, portava a pensar que el món prosperava, en algunes coses poc a poc i en altres més de pressa, però, prosperava.
I malgrat els episodis de violència com la guerra Iran-Irak, les invasions de Kuwait i d’Irak, el genocidi de Ruanda, els malaurats Afganistan, Palestina, el Líban, el Sudàn i altres, i dels múltiples atemptats de radicalismes religiosos i polítics, s’imposava la percepció que els homo sàpiens sàpiens anàvem guanyant en tots els reptes que fins poques dècades enrere la història havia contemplat com impossibles. Només la mort resta com a herència dels temps passats, però, sovint apareixen notícies esperançadores de com gairebé superar aquesta rèmora; i la mort real, la de persones estimades, s’ha anat sostraient de la realitat convertint-la gairebé en quelcom virtual.
La ciència en general i la medicina puntera, contribueixen a la formació d’aquest imaginari, on tot és possible: anar a viure a la Lluna i a Mart, viatjar per l’espai interestelar, viure 120 anys sense estar mai malalt i només orientant el pensament, magnífiques màquines intel·ligents ens ho posaran tot a l’abast. La prosperitat sense límits i per a tothom d’aquí a quatres dies.
Però, encara que avui aquestes meravelles continuen sent teòricament possibles, en poc temps han perdut molta de la seva capacitat per motivar-nos i pràcticament de cop, o gairebé, el món se’ns ha tombat a hostil, enrabiat, i s’imposa la sensació de sense futur.

A les conseqüències emocionals, sentimentals i econòmiques provocades per les crisis recents, s’hi suma les primeres evidències de que la irregularitat meteorològica és ja un fet global, i el resultat és la percepció generalitzada de que hem entrat en un període del qual no en sabem el temps, marcat per una estranya sensació psicològica que ens arrossega cap a la paranoia, al pessimisme i àdhuc al nihilisme.

Un altre factor nou és l’aparició a l’escena política d’unes idees i organitzacions polítiques noves, que persegueixen posar en crisi molts dels valors en els que la societat ha fonamentat les relacions, tant a nivell de societat com estatal i global. El problema és que aquests nous actors, a més de crispar la ciutadania gairebé obligant-la a polaritzar-se, només denuncien problemes que poden trobar ressò popular, però, sense proposar cap camí, cap estratègia, cap solució. Se’ls bateja com “populistes” i són la dreta amb vocació autocràtica de tota la vida. Pericles ja els havia definit fa 2.500 anys.

Si els optimistes afirmaven que la societat humana és capaç de superar entrebancs i continuar prosperant, tot mantenint el mateix rumb, ara el canvi climàtic ho ha capgirat tot. Molt tard, comencem a donar-nos compte què els sistemes i mecanismes de progrés no són fiables, ja que menystenen el reciclatge dels residus. Hem pecat de bruts -el CO2 és un residu- i en això, retornant a contemplar els comportaments animals com referent, ens assemblem molt als que tenen un intel·lecte reduït, com els cavalls, les ovelles, les cabres i les vaques, que excreten no importa on, fins damunt del menjar; i ens assemblem poc als més intel·ligents: com gossos, porcs i ases, que eviten sempre embrutar el que mengen i allà on mengen.

Els mitjans de comunicació tenen la capacitat d’orientar l’opinió pública i conformar el nostre marc mental, amb alegres i vistoses produccions artístiques, emeses per ràdios, premsa, televisions, telèfons mòbils i pantalles d’ordinadors, tant privades com públiques.
Les xarxes socials són cada vegada més influents, però, cal observar que la gran major part dels seus continguts es limiten a centrar-se sobretot en tres de les quatres necessitats genètiques: el benestar, la seguretat i el reconeixement amb desitjos clarament positius, però, amb uns resultats tan decebedors que aboquen a la pràctica totalitat dels seus usuaris a la frustració.
Mentre la llibertat, la més decisòria de les necessitats, doncs és l’instrument imprescindible per aconseguir les altres tres, és poc visible en els continguts de les xarxes socials, i el resultat és que unes eines d’informació i de comunicació tan poderoses i tècnicament tan eficients, es desaprofiten en allò que poden ser més útils.
Certament, hi ha continguts que persegueixen el progrés de les llibertats, però, tenen pocs seguidors i baix impacte cultural i social. El consumisme i la banalització, quantitativament prevalent en molt.
Ara, amb més o menys consciència i amb més o menys certesa, estem entenent que hem arribat als límits d’una magnifica passejada per la història, que òbviament no ho ha estat pas per a tothom, però sí per a moltes persones.
Mentre, la ciutadania de les societats poc industrialitzades, que contribueix molt poc a l’escalfament de l’atmosfera, espantada i amb la sensació que no hi ha futur, ni proper ni llunyà, uns, desesperadament el fien a l’emigració, mentre els seus veïns i amics adopten una actitud de resiliència i, capcots, es queden al país.
I la ciutadania dels països rics ens ho prenem com si fos només un malson, confiant en que quan despertarem tot seguirà com quan érem feliços, fruint del benestar que ens permet l’alt nivell d’industrialització aconseguit amb segles de treball i d’imaginació. Però, aquell benestar que tan orgullosament exhibíem, es bastia -es basteix- en abusos greus, mancances culpables i errors incomprensibles.

Allò que seria d’estranyar és una reacció vigorosa per deturar el canvi climàtic, quan ja fa dècades l’ONU, frenada pels estats, va haver de claudicar de les seves funcions protectores de la pau i de la biodiversitat.

La invasió d’Ucraïna i la destrucció de Palestina

Referint-me a la invasió d’Ucraïna, proposo una perspectiva sobre les quatre necessitats genètiques; la més rellevant és la lliçó que dona la ciutadania ucraïnesa, que en unes poques hores va prendre la decisió de renunciar al benestar i a la seguretat, subordinant-les a la llibertat i al reconeixement.
Certament, el comportament col·lectiu heroic s’ha expressat en moltíssimes ocasions al llarg de la història, però, sortosament poques en temps actuals i cap en una societat amb uns alts nivells de benestar i seguretat com era la ucraïnesa abans de que hi entressin els tancs de l’exèrcit rus, amb canals de televisió, discoteques, supermercats, automòbils, calefaccions i refrigeracions, internet, telèfons mòbils, xarxes socials, etc. etc.
En poques hores la ciutadania d’Ucraïna va passar de la societat de consum banal a les trinxeres amb la major dignitat, confessant que malgrat tenir por de patir, de morir i de matar, van a la guerra per expulsar l’invasor i guanyar-se un futur en llibertat.
Ara, després de tres anys guerra, la irrupció de la nova política exterior dels EE.UU fa evident que aquesta guerra és la seva estratègia per desmuntar la Unió Europea, on l’ex Unió Soviètica és només el còmplice necessari.
La deessa Atena, filla predilecte de Zeus, vol que els humans siguem feliços i que prosperem, però, ella no és pas una pacifista fluixa i no s’amaga davant l’intrús violent, sino que amb la seva espassa lluita fins a guanyar. En la mitologia, Atena va enfrontar-se unes quantes vegades a Ares, el deu de la guerra, i sempre va sortir-ne victoriosa.

Em costa parlar de la guerra a Palestina, i només pensar-hi em posa de mal humor; però, en els dies que acabo aquesta Crònica és obligat.
Em temo que és un conflicte, una guerra del mai acabar, entre la forta mentalitat religiosa-nacional imperant a Israel, reforçada per la por dels segles de diàspora i per l’herència de l’Holocaust, i de l’altra la gran dimensió de la societats musulmanes que senten les agressions als palestins com a pròpies, a demés del rebuig moral que en altres societats d’arreu del planeta provoquen les estratègies violentes de l’estat hebreu per dominar absolutament un territori que, segons afirmen ells -ho demostren amb una pàgina de la Bíblia escrita fa uns 2.800 anys-, el propi deu de tothom i creador de totes les coses els va donar a ells en exclusiva ara fa uns 3.200 anys, quan van descobrir la vall del riu Jordà.
Al llarg de la història, moltes societats han estat eliminades violentament; la palestina no, perquè ho impedeix la solidaritat entre musulmans, per als quals la terra palestina és també sagrada degut al pas per ella del profeta Mohammed.
El fortíssim sentiment religiós dels hebreus empeny els seus governs a adoptar polítiques contràries al sentit comú, a la moral, a la justícia i a la pietat, a més de les institucions internacionals, quan el mateix estat d’Israel és el resultat d’una decisió de l’ONU com compensació pels terribles mals infligits pel nazisme. Però, tot i aquest origen, dominat políticament per un triple supremacisme ètnic, religiós i patrimonial, no respecta les seves decisions.
No hi veig guerra entre religions, ja que les reaccions palestines serien les mateixes en el cas de ser una societat laica; altra cosa és que els extremismes religiosos que prediquen la violència intentin capitalitzar i dominar la resistència. Però, sí que hi veig guerra religiosa per part d’Israel, doncs és de la seva fe i tradició d’on provenen totes les seves justificacions expansionistes, i no pas la necessitat d’espai vital. És la ciutadania palestina qui viu en espais reduïts.
He llegit en algun lloc que el president dels EUA, Roosevelt, després de la trobada amb Churchil i Stalin a Yalta, on van dissenyar el futur mundial post guerra, en tornar va fer escala a la capital d’Aràbia per entrevistar-se amb el seu rei. Roosevelt va comunicar-li que, impotent, havia hagut d’aprovar la creació d’un estat hebreu reconegut i amb fronteres. El rei Ibn Saud va dir-li que amb aquella decisió portaria a tota la regió ampla a un estat d’inseguretat i guerra continuades; sembla que Roosevelt va respondre que ell també ho veia així, però que no havia pogut evitar-ho. Al president americà li va mancar la salut en els darrers mesos de la seva vida; poc després moria.

Una perspectiva a considerar és que la població hebrea no pot pas culpabilitzar la palestina d’haver hagut d’emigrar de la seva “terra promesa” ara fa gairebé 2.000 anys, doncs van ser les legions romanes qui els va fer la vida impossible; no hi ha lloc per a un ressentiment antic que expliqui l’extrema crueltat sobre la població palestina. L’estat d’Israel, tracta Palestina de la mateixa manera com l’Imperi Romà els va tractar a ells: conquesta violenta, apropiació de terres i expulsió de la població, com tots els imperialismes extrems de la història.
L’estat d’Israel i la societat hebrea, en unes quantes dècades i a nivell planetari, han passat de generar primer incomprensió i després compassió, a generar rebuig generalitzat.

L’inventari de persones que han perdut la vida i la salut, el de bens materials destruïts i el d’energia consumida durant tantes dècades, donen un balanç immens completament negatiu. I considerant només els termes econòmics, per a Israel, els costos poden comptabilitzar-se amb exactitud.
Si Israel necessita, a vida o mort, un espai geogràfic determinat, el millor que hauria hagut de fer -i pot fer encara-, és presentar una oferta de compra a la població palestina. Els sortiria més barat i serien ben vistos arreu. Ara, no poden fruir del “seu territori”, estan en guerra contínua i es guanyen dia a dia l’animadversió de pràcticament tothom qui no hi té lligams.
El triple supremacisme ètnic, religiós i patrimonial és un bagatge històric difícil de manejar, i allò que els jueus han d’entendre és que no hi ha rebuig ni del primer ni del segon, per part de la resta del planeta, però, el tercer és una presa de pèl i resulta inacceptable.

XIV
L’Imperi de l’Absurd

L’obsolescència programada, residus i dependències

Observant separadament cada activitat industrial, el resultat és que pràcticament totes s’ajusten a les mesures legals que les regulen, de manera que sembla que tot el sistema hauria de funcionar bé. Però, com no es pot pas dir que el canvi climàtic no és resultat del sistema industrial, estem entrampats en una paradoxa absurda, que resulta fatal.

Al Parc de Bombers d’una ciutat nord americana, hi ha una bombeta elèctrica que està encesa les 24 hores del dia des de fa més d’un segle, i no s’ha espatllat mai. No pateix d’Obsolescència Programada.
Certament, els fabricants de bombetes elèctriques, per subsistir necessiten un cert grau d’Obsolescència en els seus productes, i també els de mobles, ràdios, cotxes, rentadores, neveres, TVs, ordinadors, telèfons mòbils i dels mil altres artefactes en els que fonamentem el nostre benestar; però, l’absència de normativa en durabilitat i en reciclatge de productes porta al col·lapse, tant en la disponibilitat de matèries primeres, com per la contaminació ambiental, a demés de constituir un frau directe al comprador i usuari.

L’expressió Obsolescència Programada va ser ideada al primer terç del segle XX als Estats Units d‘Amèrica, quan la fabricació de productes industrials domèstics havia arribat a un alt nivell d’activitat. Els EUA era el primer país on hi havia producció industrial en sèrie, i aviat van haver de donar-se compte que una gran quantitat de ferralles i estris inservibles, anava a parar a immenses deixalleries a la perifèria de les ciutats.
Aleshores va néixer una iniciativa lloable i necessària, que els seus promotors van batejar com Obsolescència Programada, que consistia en atribuir a cada objecte sortit de fàbrica la previsió d’un temps de vida útil i un itinerari, fins a desmuntar-lo i recuperar els seus components per a la re utilització.
Així, doncs, aquesta denominació que ara té condició negativa, en el seu origen era un sensat intent de compatibilitzar la continuïtat de l’activitat industrial, amb el no omplir el món de deixalles. Però, la crisi financera de l’any 1929 i els conseqüents desordres econòmics va provocar que el projecte fos oblidat, i ara es coneix com Obsolescència Programada a aquelles estratègies industrials que, tot seduint els compradors, persegueixen la menor durabilitat dels productes.
Una dinàmica que s’ha demostrat molt bona per als beneficis empresarials, però, molt dolenta per als compradors i usuaris dels productes, i de tan agressiva, insostenible per al medi ambient local i global.

D’estratègies empresarials d’Obsolescència Programada n’hi ha gairebé tantes com productes hi ha al mercat, i el sector de la construcció d’edificis no s’ha lliurat d’aquesta estratègia. Per la seva importància social i econòmica i per la seva dimensió física, constitueix un dels àmbits on l’Obsolescència Programada causa més perjudicis, tant als usuaris com a l’economia i al medi ambient.
Des de fa més d’un segle, pràcticament tots els edificis es construeixen utilitzant ciment pòrtland com lligant; aquest producte industrial obtingut per cocció de la pedra calcària a alta temperatura en diferents cicles, pot tenir una vida útil limitada, anant bé de poc més de 100 anys, a causa de que la seva estructura molecular experimenta “cansament del material”.
Cal recordar i constatar, que abans de l’entrada al mercat d’aquest tipus de ciment modern, des dels primers poblats neolítics fins fa poc més d’un segle, l’únic lligant emprat havia estat el ciment calç, obtingut del mateix mineral amb una sola cocció a menys temperatura.
Un edifici construït amb aquest ciment pot arribar a durar en bon estat més de 2.000 anys. Cases, esglésies, palaus, murades, canalitzacions, etc. etc., durant 10.000 anys han estat construïdes amb calç, i moltes les utilitzem i habitem encara.
Altra cosa són les grans infraestructures com bigues llargues, ponts, edificis de grans alçades, etc. que necessiten ser reforçats internament amb barres de ferro, al que el ciment pòrtland s’hi adhereix bé, mentre, la naturalesa química del ciment calç rebutja el ferro, impossibilitant la construcció d’estructures horitzontals.
Contemplant l’horitzó d’un termini màxim d’un segle, excepte els edificis bastits abans de l’adopció del pòrtland, la totalitat de la resta hauran d’haver estat enderrocats per cansament del material i les runes tretes de les ciutats; i caldrà proveir els minerals i l’energia per obtenir els materials per a les noves construccions.
Tot un repte de futur que per la seva absurditat, dimensió, desafiament al sentit comú i gravetat de les seves conseqüències genera rebuig mental; i s’enuncia absurdament i capriciosament que els edificis del futur seran de fusta, sense preguntar-se quants se’n podran bastir, si gairebé no hi ha prou fusta ni per a mobles.

La generació de residus irreciclables i contaminants és una altra aberració del sistema industrial, i aquest escrit, per moltes pàgines que tingués seria insuficient per a esmentar-los a tots. N’apunto un de dimensió, a bastament participat.
Moltíssims estudis i comprovacions de l’estat de salut de l’aigua del mar, denuncien la presència d’altes dosis de micro partícules de plàstic en suspensió i, cosa gravíssima, la seva detecció en els organismes de peixos i fins i tot en humans que mengem peixos.
Aquestes partícules són residus despresos dels teixits fabricats amb derivats de petroli, durant el seu imprescindible rentat. Despreses de la roba, van a parar a la mar, on els peixos que nosaltres menjarem, se les mengen. Però, ni la industria tèxtil, ni de la confecció, ni de la moda atenen aquesta qüestió. Excepte el cotó, hi ha poca consum de fibres naturals, com lli, cànem i ortiga, i hi ha ovelles que resten sense esquilar.

Dinàmiques i efectes perniciosos semblants afecten a pràcticament tots els sectors del sistema industrial i també a l’agricultura i ramaderia industrialitzades, i com que la inevitable competitivitat empresarial condiciona i limita la presa de decisions executives a favor de la sostenibilitat, allò que hauria de ser una saludable competència entre empreses per oferir el millor producte, deriva a una abominable cursa cap el col·lapse.

Sent conseqüents i racionals, o almenys, prudents, en l’actual estat de degradació de la biosfera i de perill de catàstrofes a que hem arribat, cal considerar que tots aquells productes de consum que no siguin estrictament necessaris, ni tampoc els contaminats no s’haurien d’elaborar ni fabricar.
La societat te plena consciència de la necessitat de reduir la producció de contaminants, i aquesta actitud hauria de ser servida per la governança, però, la llista de productes amb toxicitat que han inundat el mercat durant dècades, fins que les administracions no s’han vist obligades a enretirar-los de la venda, és enorme.
Abans de posar-los a la venda, els seus fabricants coneixien els seus perjudicis, però, fins que no hi ha hagut conseqüències greus, molt evidents i públiques, s’ha mantingut la seva comercialització.
Dos casos il·lustren en passat: l’insecticida DDT i de la fibra d’amiant són ben escandalosos; és coneixia perfectament la seva perillositat i en alguns estats s’havien prohibit, però en altres, també en alguns de rics, van continuar al mercat durant dècades.
Ara, els governs han d’assumir el cost de retirar les estructures d’amiant amb les que van fer beneficis les empreses constructores, i també el cost sanitari generat per les persones afectades. Els perjudicis de salut de les persones, no es comptabilitzen.
Uns quants productes que ara es troben al mercat, són casos amb la mateix seqüència i recorregut: primer permís governamental i gran negoci per l’empresa productora, després problemes per a tothom i finalment prohibició governamental acompanyada d’assumpció del cost de reparació del mal econòmic.

Fa uns mesos, en un programa de televisió pública espanyola de gran audiència, un reconegut científic del món de la farmàcia va explicar amb detalls que ara mateix hi ha dos productes al mercat de gran consum, que certament són eficaços en alleugerir, però, no guareixen i, per contra, generen addicció.

Una altra dependència greu, la dels telèfons mòbils, molt intel·ligents, però, gens empàtics, i aconseguit gràcies a la dimensió de la pantalla, molt addictius.

L’Almostasser

A començaments segle XI d.C. a la dècada dels anys 1.030 en plena Edat Mitjana, a les regions europees d’Occitània i Catalunya va néixer una iniciativa, promoguda i protegida per les jerarquies de l’església cristiana, que mitjançant una butlla papal que condemnava els infractors a l’excomunió, es proposava protegir els pagesos, artesans i comerciants dels continus robatoris i abusos a que eren sotmesos pels sicaris dels senyors feudals, i fer possible que podessin portar els seus productes al mercat un dia a la setmana en un lloc determinat, sempre davant d’una església.

Durant aquells segles, esborrades les identitats tribals i amb un continu de desplaçaments de poblacions, que dificultava les relacions de confiança i conformació d’actituds empàtiques i solidàries, la gran major part de la gent vivia miserablement, sotmesos a poders locals o regionals assentats en l’exercici continuat de violència cap el poble, cap els senyors veïns i a dins les mateixes famílies feudals. Molts llocs d’Europa vivien situacions que ara en diem “estats fallits”, amb partides de gent armada que dominaven la vida diària de la població, amb abusos de tota classe constants.

Mentre a la mateixa època, al sud de Catalunya, la societat musulmana andalusí vivia temps de benestar econòmic, esplendor cultural i pau social, on lliurament camperols, artesans i comerciants portaven els seus productes als mercats setmanals, celebrats a cada pocs quilòmetres. Al Magrib, d’on procedia aquella cultura, la romanització va tenir molta menys intensitat que a Europa, van persistir moltes de les societats tribals i amb elles la continuïtat de la mil·lenària celebració dels mercats setmanals locals.
Des de temps immemorials, i també ara, al Marroc rural, la persona responsable del mercat se’l anomena Almostasser, l’organitzador, que és qui organitza les parades de venda, vigila que els estris de medició de pesos i volums funcionin amb garantia, i atén qualsevol altre aspecte o conflicte que pugui sorgir.
Ben segur que aquells bisbes cristians de primers segle XI coneixien l’existència d’aquells mercats setmanals i van entendre el seu efecte benefactor per a tota la societat, que obeeix a la sàvia màxima: sense intercanvi, no hi ha desenvolupament. Els hem de reconèixer i agrair el seu precoç sentit de modernitat, segles abans del primer Humanisme.
Que la iniciativa Pau i Treva té inspiració en els mercats d’Al-Andalús, es fa evident en el fet que durant els segles següents, tant a terres catalanes com castellanes, el nom i la figura de l’Almostasser van tenir les mateixes funcions que en els mercats magribins, assumint cada vegada més competències, tant a nivells local com regionals i generals.

Ara, mil anys després, desenvolupada l’economia i a Europa desaparegut el nom, aquella funció l’assumeixen el conjunt d’institucions públiques i semi-públiques que tenen la responsabilitat de vetllar pel mateix que han fet, i fan, els Almostassers dels mercats locals.

Però, les funcions i atribucions dels Almostassers actuals estan sovint qüestionades per partidaris de la gairebé absència de lleis que regulin el mercat, fins fa poc en forma de consignes i estratègies liberals i ultra liberals, i ara en forma de populismes.
Un sector de la “sensibilitat empresarial”, argumenta que les legislacions són limitadores i tenen efectes pernicioses per al conjunt de l’economia, doncs des incentiven moltes iniciatives. En contra d’aquesta opinió, es pot argumentar que l’empresari dinàmic, per expressar tota la seva energia i el seu talent creador, te a l’abast molts espais de coneixement, recursos tècnics i recursos financers per emprendre qualsevol negoci; i no es perd talent amb l’economia de mercat reglamentada, dirigida a servir les necessitats de benestar i seguretat del conjunt de la societat. Per contra, sí que es perd talent, quan aquest s’empra en iniciatives econòmiques que siguin un atemptat directe a la butxaca o a la salut del comprador, o un perjudici per als interessos col·lectius. I les funcions de l’Almostasser -lleis, normes, reglaments, vigilància, etc. etc.- són justament evitar aquestes derives.

Entenc les crítiques al funcionament de l’administració pública, i més severes que haurien de ser, doncs a molts estats constitueixen un vertader llast per a moltes activitats econòmiques, perquè són ineficients, burocratitzades i lentes.
Però, al meu entendre el problema ve donat per la corrupció que contamina els alts nivells de l’administració pública, on la combinació dels seus càrrecs amb els responsables designats pels partits polítics generen massa sovint una zona fosca molt propicia a la corrupció -en uns estats més que en altres-. Aquestes “zones fosques” ho embruten tot, generant comportaments viciats en els diferents els nivells de l’administració, des l’atenció al públic fins la interpretació de les lleis, les normes i els decrets. I els treballadors de la funció pública que no participen de “zones fosques”, baixen el seus nivells de responsabilitat professional i fins i tot renuncien a la intel·ligència, fins a aparèixer a ulls de la ciutadania com a un col·lectiu d’aprofitats, ben pagats i força ganduls. El funcionament de l’administració pública, si no és democràtic, és corrupte; i un comportament democràtic no vol pas dir assembleari. Les persones que treballen en l’administració pública, tots professionalment molt capacitats, han de poder-ho fer amb el cap ben alt, sentint que guanyar-se la vida servint la societat és un privilegi, que els corruptors els roben.

La mentalitat empresarial, i sobretot les oligarquies, persegueixen el creixement continuat i com més gran millor de l’activitat econòmica. Però, aquesta mentalitat ens ha portat al desastre.
Les mancances reguladores actuen com a acceleradors de l’activitat econòmica, ja per ella mateixa accelerada pel lògic i saludable principi de competència; i aquesta doble força d’acceleració fa que molt sovint el creixement es passi de frenada i acabi en cataclisme financer, o econòmic, o social. Ara mediambiental extrem, tant que inevitablement hem de fer canvis de dimensió, amb frenada com a primera mesura voluntària, o accident si no es fa res més decidit del que s’ha fet fins ara.

Moltes de les veus crítiques contra el “canvi climàtic”, el consideren la conseqüència directa del sistema capitalista. Però, al meu entendre, aquest punt de vista, estès fins i tot entre molts “capitalistes”, constitueix una limitació de perspectives d’arrel massa ideològica, és insuficient per comprendre el fenomen i resulta estèril.
Cal recordar que la historiografia troba els inicis del primer “capitalisme” a mitjans segle XV d.C., quan unes quantes regions europees experimenten grans creixements de l’activitat comercial i es generen “capitals” per a ser invertits.
Però, hi ha abundants i coneguts testimonis i memòria històrica que certifiquen que al planeta sempre hi ha hagut destrucció massiva dels sistemes naturals, lluites fratricides i lluites de conquesta, injustícies múltiples i ignoràncies descoratjadores. Mil·lennis abans de que aparegués qualsevol inici de capitalisme, els humans ja ens comportàvem de manera irresponsable en molts dels aspectes que ens condicionen absolutament, de manera que, focalitzar l’origen dels problemes en el capitalisme és renunciar a entendre els arrels de la nostra incapacitat per enfrontar-los.
Un dels problemes primers que presenta aquesta limitació crítica, és que ni al mercat polític ni a l’ideològic s’ofereixen alternatives al sistema capitalista. Crítiques moltes, i més que en mereix a la vista de com està el món, però, res més; cap idea, cap proposta per canviar el sistema capitalista i l’economia de mercat, per un altre millor, concretat al menys una mica. Però, ni això, a banda de declaracions de bones intencions, res de pràctic sobre com gestionar l’economia ni la riquesa.
Un altre problema és que, atribuint el “canvi climàtic” al capitalisme, es provoca que qualsevol esforç en profunditat per entendre i per rectificar, tingui poc recorregut. Ja tenim diagnòstic, ara només ens cal desmuntar el capitalisme i tot començarà a anar bé.

A diferents paràgraf d’aquesta Crònica, tot i sense qüestionar-lo, s’esmenten mancances clamoroses dels sistema capitalista, com la inexistència de la figura de “l’inversor climàtic” i l’escassetat de petites i mitjanes inversions empresarials a Àfrica, Iberoamèrica i Àsia. L’economia de mercat, “el sistema”, per ell mateix és com un ganivet, i amb ell tant es pot fer mal com bé, però, tothom que no sigui un ideològic furibund li reconeix funcionalitat.
Viatjats al Magrib rural actual, com exemple per ubicar-ho geogràficament i socialment, avui o mil anys enrere, si una persona qüestionés l’existència del mercat setmanal pensarien que esta malalt; i si un comerciant important prediqués que cal gairebé suprimir l’Almostasser, tothom veuria que allò que pretén és imposar les seves normes. Certament, el petit mercat regional no és pròpiament el capitalisme, però, sí que és economia de mercat.

En la història antiga, durant mol segles va existir un vertader model de creixement i desenvolupament econòmic que va ser purament capitalista: llocs i cadenes de producció de matèries primes, d’elaboradors, de fabricants, de comercialitzadors i logística de distribució, en un marc econòmic de total lliure mercat, foren les seves activitats del dia a dia durant més de mil anys. Va ser l’economia Fenicia, amb tot allò que caracteritza el capitalisme: grans fortunes personals guanyades gràcies a la innovació i el risc, grans inversions en infraestructures per a la producció i grans mercats propers i llunyans a molts llocs de la Mediterrània i de més enllà. I molts treballadors dependents d’aquestes activitats, uns d’especialitzats, altres no tant i esclaus.

L’existència d’aquella realitat tan exitosa i tan llarga en la històrica, evidencia que per progressar econòmicament no cal destruir res, ni prendre la dignitat, ni maltractar, ni esclavitzar, ni matar a ningú. Podem ser incrèduls en acceptar-ho, perquè perdura en nosaltres una mentalitat sorgida d’una nefasta i llarga deriva cultural de la història, que ens manté amb la mirada baixa. Evidentment que no hi ha altra conclusió, si ens mirem al mirall, però, si que n’hi d’altres si llencem el mirall i mirem endavant.

Les oligarquies

Extret de wikipedia:
L’oligarquia (del grec Ὀλιγαρχία, oligarkhía) és una forma de govern o d’organització social en què la majoria o tot el poder polític recau de manera efectiva sobre un segment petit de la societat (sovint els més poderosos en virtut de llur riquesa, llur posició familiar, llur poder militar o llur influència política).
Històricament, moltes oligarquies donaven el poder polític de manera legal i oberta a un grup minoritari anomenat l’aristocràcia (el govern dels “millors”). Aquests estats eren controlats per famílies poderoses els fills de les quals eren educats per a ser hereus del poder de l’oligarquia. No obstant això, en altres societats, aquest poder no s’exercia de manera oberta sinó que els oligarques romanien “darrere del tron”. Encara que Aristòtil va ser el primer a utilitzar el terme com a sinònim de “govern dels rics” (el terme exacte per aquest tipus de govern és plutocràcia), l’oligarquia no necessàriament és un govern exercit per mitjà de la riquesa sinó per un grup privilegiat de la societat.
Les oligarquies són sistemes polítics complexos, amb molts cercles de poder cada vegada més concentrats, amb especialitzacions segons el domini de poder (comercial, jurídic, religiós, militar, tecnològic, etc.) i amb un exercici del poder sovint discret i col·legial. Són, sovint, famílies dominants per les quals la posició política és un element de patrimoni que es transmet als fills, i en què l’educació s’organitza d’acord amb aquesta perspectiva. Si l’oligarquia es troba en el centre mitològic, religiós o racial, poden sorgir sistemes de castes.

Des de les primeres societats urbanes a l’antiga Mesopotàmia, les associacions de professionals han estat una realitat que, en algunes èpoques i llocs, han tingut un paper rellevant en el progrés econòmic, el social i també en la governança. El Gremis medievals eren fonamentals, més ençà les Patronals tenen els mateixos objectius; en les darreres dècades ha sorgit la denominació lobby, que és un grup organitzat d’empreses i persones que eleven les seves propostes sectorials a la classe política i a alts càrrecs de l’administració pública, procurant que siguin bons coneixedors de les seves realitats, aspiracions i projectes, cosa positiva.
Però, quan empresaris o organitzacions d’ells, forcen i retorcen a responsables de les administracions públiques i la governança, fins aconseguir que les legislacions i els preceptius seguiments els siguin favorables, cal dir-ne oligarquies.

Hi ha autors de geo política global que atribueixen als EUA el protagonisme, a partir de finals de la II Guerra Mundial, de totes les iniciatives estratègiques de domini, sigui econòmic, polític o ideològic que han aparegut en el planeta. No puc compartir una opinió tan extrema, però, crec que hi ha molt d’això.

En aquesta crònica ja l’he esmentat, i ara reproduiré un curt paràgraf del discurs que va pronunciar Dwigt Eisenhower l’any 1961, poc abans del traspàs de poders a J.F. Kennedy. Una denúncia contundent:

Ens em vist obligats a crear una industria armamentista permanent de vastes dimensions i reconeixem la necessitat imperativa d’aquest desenvolupament. Però, no podem deixar de comprendre les seves greus implicacions . . . . . . . que la societat es protegeixi contra l’obtenció d’influència injustificada, sigui buscada o no, per part del complex militar-industrial. El seu potencial per a un desastrós ascens de poder inapropiat existeix i persistirà, i no hem de deixar que el pes d’aquesta combinació posi en perill les llibertats i els processos democràtics, doncs no podem donar res per segur.

En el seu discurs d’acomiadament com a president dels EUA, el cèlebre militar i polític advertia en una frase plena de dramatisme, que a partir d’aquells anys el món hauria de suportar una nova oligarquia, tan perillosa que exhortava a la ciutadania a lluitar contra ella, tot assenyalant que eradicar-la, o almenys controlar-la, no seria fàcil. Remarca que no podem donar per segur, ni la llibertat ni els processos democràtics. Amb aquest acomiadament, Ike no deuria pas conservar tots els seus amics,

Armes poderoses, moltes de destrucció massiva, amb industria nuclear associada i com reforç el negoci del petroli, han anat conformant des d’aleshores un entramat d’empreses, interessos i doctrines, que cal témer que persegueixen el domini de totes les grans decisions polítiques, econòmiques i estratègiques del planeta. D’aquest nou poder, en podríem dir l’Oligarquia de Foc, allò que tant temia Zeus fins el punt de castigar dolorosament Prometeu. Imaginar la seva existència real forma part de la ciència ficció, però, vista la deriva descontrolada del clima i l’onada rampant de la dreta dura, com a causa-efecte, la temptació de creure en la seva existència no és fa estranya.

Els fets semblen confirmar aquesta possibilitat, que molts comentaristes polítics titllen de teoria conspirativa. Però, Dwigt Eisenhover no era pas un conspirador, ni un paranoic, ni un contestatari de carrer, ni un hippy fumador de marihuana, sinó que era qui millor coneixia l’estat del món en tots els temes rellevants i qui més llocs de poder suprem havia ocupat durant els darrers 20 anys.

Una vegada el sistema militar-industrial va començar a imposar-se, d’una manera o altra ha anat donant forma a una super oligarquia transnacional, sovint enfrontada entre centres de poder d’origen diferent, però amb estratègies semblants i interessos finals compartits: els de Mart, el déu Romà de la guerra.
La guerra per la guerra i la persecució del domini total com a manera d’estar al món: el roce superior y violento reclamat pel poeta Larra, sigui contra la nació veïna, contra la nació llunyana rica en recursos, contra l’adversari ideològic o contra el competidor comercial.

La història explica que molts governs han contemporanitzat amb les diferents oligarquies, ja que la corrupció sempre ha estat ben arrelada en els centres de poder polític. L’expansió militar de molts estats europeus des del segle XVI fins el XX, per colonitzar Àfrica, Amèrica, Àsia i Oceania, mostra clarament que la classes política ha tingut gairebé sempre un comportament servil als grans interessos econòmics, que persegueixen guanys il·limitats, sense mirar el com.
Ara, convivint amb l’enunciat canvi climàtic imposat per la Oligarquia del Foc, les mitjanes i petites oligarquies continuen campant-la, sense que els governs les anul·lin o almenys limitin. En aquesta qüestió, hi ha diferències significatives segons els estats.
D’oligarquies n’hi arreu, de petites i de grans, de molt poderoses i altres només d’abast local, de molt lesives i de pocs lesives, i la classe política les tolera amb molt poques resistències, en una dinàmica de corrupció justificada en origen per la necessitat de finançament dels partits polítics.

A molts països, oficialment rics i cultes, la televisió pública emet publicitat de productes per a infants que tothom sap -i que la ciència certifica- que són perjudicials per a la seva salut i que tampoc aporten res a la nutrició.
El més de juliol de 2023, és a dir ara mateix, l’OMS, que és el departament de l’ONU que vetlla per la salut, ha insistit que els governs -també els de la culta Europa- han de ser més severs en el control dels productes destinats al consum massiu d’infants i d’adolescents. Aquest recordatori de l’OMS, ha de portar a la conclusió que si en una qüestió tan clarament perjudicial, que beneficia només a operadors que per molt grans que siguin, són de menor rellevància en l’ordre mundial, els estats són tan inoperants, esperar que ens protegeixin dels abusos de l’Oligarquia del Foc és una il·lusió.
Es veu impossible que els governs que no controlen els petits abusadors, emprenguin iniciatives eficients contra els grans abusadors.
El problema general apareix com a més agut, quan altres oligarquies de menor rang i fins i tot locals, mostren la mateixa indiferència a les previsions que amenacen la nostra supervivència. Hi ha empresaris i polítics que sembla que no llegeixin, no ja les revistes especialitzades, sinó ni els diaris locals, ni mirin les televisions, ni escoltin les ràdios, doncs les seves previsions es mantenen com si hi hagués un gran futur per als seus projectes, els seus productes i les seves empreses.

Sobre la naturalesa i perillositat de les oligarquies, el Antics Grecs ho havien constatat gairebé tot. Llegim l’historiador Tucídides, del segle IV a.C. quan la República d’Atenes, que posa en boca de Pericles el següent discurs:

Però, això, com us he dit, la gent d’Atenes ho saben i estic segur que cuiden del seus interessos; és aquí on hi ha uns homes que inventen històries que no existeixen ni poden existir.
I em dono compte perfectament que allò que aquests homes desitgen, no ara per primera vegada sinó des de sempre, és espantar-vos a vosaltres, el poble, amb cabòries d’aquesta mena i encara més perverses, o amb les seves accions, amb la finalitat d’aconseguir el domini de la ciutat.
I em temo que algun dia, a força d’intentar-ho, arribin a aconseguir-ho; perquè nosaltres som incapaços de posar-nos en guarda abans de patir el mal i de reaccionar contra ells en adornar-nos de les seves maquinacions.
Per això, precisament la nostra ciutat està poques vegades tranquil·la, suporta moltes dissensions i pateix un major nombre de lluites internes que no pas contra els enemics de fora; i a vegades també tiranies i injustos règims personals.
De tots aquests mals, si vosaltres esteu disposats a seguir-me, jo tractaré que no n’arribi cap en el nostre temps; per això procuraré convèncer-vos, a la majoria, que castigueu aquells que ordeixen tals maquinacions, no només en sorprendre’ls en flagrant delicte (ja que és difícil), sinó quan en tenen la intenció, però encara no els mitjans (ja que davant l’enemic cal defensar-se anticipadament, no atenent només a allò que fan, sinó també als seus projectes, sobretot si per no ser els primers en posar-se en guàrdia podem ser els primers a rebre); i pel que fa els oligarques, la meva feina és descobrir-los, vigilar-los i amonestar-los, ja que penso que aquesta serà la millor manera d’apartar-los del mal camí.
Es dirà que la democràcia no és ni intel·ligent ni equitativa, i que aquells que posseeixen molts diners són els millors per exercir el poder més encertadament.
Però jo afirmo, en primer lloc que s’anomena poble el conjunt de la ciutadania, mentre que el terme oligarquia només en designa una part; després, que els rics són els millors guardians dels diners, però per donar els millors consells tenim els intel·ligents; i que per a prendre la millor decisió després d’haver escoltat, està la majoria.
Aquests elements indistintament, per separat o en conjunt, tenen una part igual en la democràcia. L’oligarquia, en canvi, fa partícips dels riscos la majoria, però, pel què fa els beneficis, no es limita a emportar-se’n la major part, sinó que ho arramba i s’ho queda tot.

D’oligarquies n’hi ha de diferents ordres i diferents capacitats d’influència i domini, i l’escrit de Tucídides les posa totes en el mateix sac, perquè, totes tenen el mateix comportament depredador dels interessos generals.
Al meu entendre, mirant enrere, les capacitat d’influència política de les diferents oligarquies no ha canviat gaire. Moltes opinions diuen que el seu domini és ara major que mai, una idea amb la que no hi estic conforme: cent anys enrere i dos cents, etc. en tenien molt més que ara, ja que estaven menys sotmeses a la vigilància de l’opinió pública.
La Globalització propicia la formació de noves oligarquies, sobretot les formades per empreses de noves tecnologies de la comunicació, que a la vocació de lideratge total donada pel caràcter del sector, hi sumen la d’influència a favor de polítiques anti reguladores, compartida amb les propugnades per les polítiques reaccionaries.

"Rebel·lió o extinció"

Ens reconeixem com a molt intel·ligents i capaços de grans conquestes i realitzacions -som els sàpiens sàpiens- però no sabem gestionar els problemes complexos del present ni tampoc preparar el futur. I no sabem com explicar-ho, ni als infants, ni als adolescent, ni als joves.

Allò que tenim per davant, ha de ser vist com la dimissió generalitzada de la societat humana, enfront els problemes que ella mateixa genera. No hi pot haver guanyadors i tothom n’ha de sortir perdedor.
El gruix dels discursos i els compromisos dels poders públics, tot advertint de les moltes dificultats, prometen solucions a un termini de temps suficient per revertir la deriva climàtica; però, no arriben i és un continu les informacions sobre errors de previsions, amenaces meteorològiques i carències i catàstrofes múltiples. Paradoxalment, tenim alts nivells de ciència i molts instruments al servei de la nostra capacitat organitzativa i resolutiva.

Un problema agut, és que no donem credibilitat ni a les propostes ni als discursos de la classe política, degut a l’enorme dèficit de confiança en la governança, generada per la gran distància entre els seus discursos i les seves realitzacions.
I tant del perquè de la desconfiança com de l’imparable augment de la temperatura de l’atmosfera, podem donar-ne la culpa a la classe política, perquè en te; podem donar-la als poders a l’ombra, perquè en tenen; podem donar-la a moltes de les grans empreses, perquè en tenen; i podem donar-la a les ideologies polítiques i religioses, perquè en tenen.
I una vegada aquestes responsabilitats i culpes atribuïdes, què pot fer la ciutadania ? a més d’acudir a manifestar-nos i cantar al carrer, i els més desnortats malmetre obres d’art.

Molts analistes experts recomanen a la ciutadania no dedicar els estalvis econòmics al lleure, sinó a invertir-los en activitats empresarials que comportin millores en el medi ambient. Un molt bon consell, malauradament i incomprensiblement encara poc seguit, tot i estar en línia amb el sistema capitalista.
La figura de l’inversor climàtic no està protegida, perquè manquen els elements de confiança capaços de garantir la veracitat d’allò que enuncien les empreses. Hi ha molts segells de qualitat, però, a ulls dels compradors, pocs són creïbles per culpa de la ineficiència dels Almostassers.
Manca la credibilitat en les empreses, per motivar l’inversor climàtic; un dèficit llastimós i de conseqüències greus.

Quan enfoquem de més a prop les diferents categories que conformen la societat humana en relació al canvi climàtic, hem de percebre diferents graus o nivells d’incapacitat, depenent dels orígens geogràfics i dels nivells de benestar material, dels culturals i dels d’informació sobre l’estat del planeta.
Cal reconèixer que ni les atribucions de responsabilitat en l’escalfament de l’atmosfera, ni tampoc de les opcions per posar-hi remei, es poden repartir entre tots els humans de manera igualitària i aritmètica: som uns 5 mil milions d’adults, i no pas a cada un de nosaltres se li pot atribuir una 5 mil milionèsima part de responsabilitat, ni en la causa ni en la solució del problema. Hi ha moltes persones i famílies que pràcticament no emeten CO2, però, el desastre del clima els afectarà el mateix, o més, que a aquella que utilitza un avió privat per anar a veure un espectacle que s’estrena a l’altra banda del món.

Per això pot tenir sentit exercitar, en privat i de manera individual, un joc consistent a que cada persona s’auto avaluï en una escala de major a menor culpabilitat o responsabilitat en la destrucció del clima, i també en l’escala de major a menor capacitat de revertir-lo.
El poeta català Joan Maragall, va encunyar una frase afortunada: l’hora de temença, referint-la a quan una persona entén, i accepta, que s’acosta la fi de la seva vida i sent, ineludiblement, la necessitat de fer-ne balanç. Nosaltres, individualment, no hem de tenir pas aquesta percepció extrema, però, per poder superar les dificultats que han d’anar arribant i ja que portem anys de retard, ens seria de molt ajut adoptar aquella actitud on l’autoengany no hi té cabuda, ni el deixar per demà la solució dels problemes que sentim pendents.
Crec que hi pot haver tantes tipologies i tants nivells d’auto atribució de responsabilitats com adults hi ha al planeta, ja que a l’hora de trobar excuses tots ens percebem com a subjectes fruit de circumstàncies úniques; i no es pas pot negar que ho som.

Una psicòloga, crec que austríaca, el nom de la qual ignoro, fa uns quants anys va encunyar la denominació analfabetisme funcional per a aquells casos de persones amb una alta formació i responsabilitats professionals, que amb el pas dels anys qualsevol altre tema deixa de desperta-li interès, fins a esdevenir vertaders ignorants en gairebé tot allò que està fora dels seus àmbits d’activitat diària.
Aquest reflex es pot atribuir, no pas a una fatiga neuronal, sinó a un efecte de refugi emocional i sentimental, que s’activa progressivament a mesura que l’individu avança en aquella actitud que Pericles, el cap d’estat de la República d’Atenes, va denunciar a mitjans segle V a.C.
. . . . . . . . . . . . a aquells homes que només atenen els assumptes propis, no se’ls pot considerar pas uns tranquils, sinó uns inútils.

A banda del seu significat i intenció, que aquesta frase sigui d’un cap de govern, per a nosaltres ens és estranya; no recordo cap governant, actual ni passat, que censuri tan agrament un conciutadà seu, pel fet d’evadir-se de participar en la vida pública; els nostres governants conviden a la participació política, només quan s’acosten unes eleccions; criden a anar a votar, però, no a “atendre” els assumptes d’interès general.

Els darrers anys, entre moltes altres, dues organitzacions de la societat civil encapçalen el moviment per deturar l’escalfament de l’atmosfera: una és Friday for Future liderada per Greta Tunsberg i participada per gent jove; l’altra Rebel·lió o Extinció, inicialment promoguda per professors d’universitats del Regne Unit, molt exitosa, organitzada i participada sobretot per persones amb un bon nivell de formació i també de benestar econòmic, en comparació a la mitjana mundial.

En relació a la primera organització, només donar-li les gràcies a la inspiradora i animar-la, a ella i a tota la gent jove, a mantenir la denúncia i a reclamar grans canvis; afegint-hi més ONU com primera reivindicació.
Personalment, crec que en la consciència, la voluntat i l’energia de les noies i de les dones, és on més radica la força capaç d’enfrontar els grans problemes actuals; les generacions d’adults, sobretot els homes, no sabem cap a on mirar, ni quina cara fer; mentre, els homes joves dubten entre entendre les dones i ser solidaris amb elles, o deixar-se portar per la rauxa misògina i masclista. D’aquest dilema, en depèn la seva adhesió política.

L’altra organització, la d’adults, em suscita un cert malestar; no dic pas que no sigui necessària, però, passats anys, no troba la manera d’expressar la rebel·lió. He assistit a alguna reunió de treball i a alguna manifestació, i penso continuar-ho fent.
El propi nom d’aquest organització, proposa una reflexió vàlida per a tothom que no estigui impermeabilitzat, però, genera dubtes i desorientació, perquè la paraula i el concepte extinció és de gravetat absoluta; no hi ha res més greu que l’extinció, que és el punt i final d’una deriva dolorosa que només es pot il·lustrar mitjançant còmics i cine de catàstrofes.

Un text orientatiu, extret de Wikipedia: en psicologia, procastinació és l’acció o hàbit de deixar per a més endavant accions o activitats que s’han d’atendre, per d’altres de més irrellevants i agradables. La procastinació és un trastorn del comportament associat a la percepció de l’acció que cal realitzar amb el canvi, el dolor o la incomoditat.

L’actitud de procastinar en relació al canvi climàtic, amb totes les seves amenaces, significa claudicar, renunciar, destruir el futur.
El manteniments d’aquest deficient mecanisme psicològic, conforma en els adults un ambient generalitzat d’auto menyspreu envers la pròpia realitat com a humans, que inevitablement i irresponsablement encomanem als infants i als joves, deixant-los encara més vulnerables davant els reptes que han d’enfrontar i dels problemes creixents que hauran de suportar. Les frases resum són totes negativistes: “no hi ha res a fer”, “som així d’incapaços”, “som massa gent”, “és el capitalisme”, etc. etc.
Un factor psicològic que dificulta enormement l’actitud i la conducta, és que no tenim experiències de cap altra mena que ens puguin servir de referent. Individualment, excepte davant el veredicte d’un jutge o d’un metge, som incapaços de donar credibilitat a un anunci inexorable de futur dolorós; i col·lectivament encara menys. Estem encara en la fase de negació, no pas del problema teòric, però sí de la necessitat urgent de resposta activa; i busquem alleugerar-nos en el llenguatge: extinció o apocalipsi, esperant que l’èpica ens ajudi a fer suportable el malestar.

Evocar l’extinció com lema, referint-la al “canvi climàtic”, porta a imaginar escenaris dolorosos i finals, que no s’assemblen pas al provocat per un meteorit de grans dimensions que s’acosta segon a segon i ens arriba mentre resem, cantem l’hora dels adéus i ens abracem en una gran apoteosi final, certament èpica i fins i tot bella. L’apocalipsi climàtic no té res d’èpic, ni de digne, ni d’honorable; tot el contrari, és vergonyant doncs el provoquen nosaltres.
Haig de dir que, no sé pas perquè, però em resulta difícil imaginar l’extinció total de la nostra espècie causada per destrucció del clima.

El moviment Rebel·lió o Extinció i qualsevol altra amb partícips i objectius semblants, permet visualitzar comportaments a bastament estesos, que són resultat de dèficits en la satisfacció ponderada de les quatre necessitats genètiques, i correlacionar-los amb la persistent incapacitat per enfrontar i revertir la destrucció dels climes. Òbviament, totes aquelles persones que no participen en moviments de protesta hi tenen les mateixes responsabilitats; el savi grec Aristòtil, deia que no és pas necessari actuar per a ser culpable, ja que la culpabilitat pot ser el resultat tant del fer com del no fer.
En quan a nivells de responsabilitat, és obvi que hi ha grups socials que en tenen més que altres.

Unes quantes consideracions han de ser especialment crítiques per a aquells col·lectius, els salaris dels quals provenen del diner públic, i que per tant deuen explicacions a la ciutadania.
Un d’ells són les persones que exerceixen el periodisme en els mitjans de comunicació públics i també en els privats que reben diner públic; l’altre el formen dos grups socials diferents: les persones que treballen en càrrecs de responsabilitat en les administracions públiques i les que treballen com a docents i en recerca en centres universitaris i altres institucions, també finançades amb diner públic.

En aquests col·lectius, la conducta batejada com “correcció política” -inicialment aplicada a la forma d’expressar-se i ràpidament derivada als continguts-, i la preocupació comuna per “no aparèixer com a antisistema” són comportaments a bastament practicats.
A la vista de l’estat del món, sent majoritàriament persones amb una alta formació professional i consideració social, el periodisme, l’alt funcionariat i els docents universitaris, apareixen a ulls de la ciutadania com l’equivalent a la classe sacerdotal de l’Antic Egipte: l’ull, la veu i la ma que serveix la voluntat del faraó, a canvi de privilegis en el benestar material, en seguretat i en reconeixement.
Són imprescindibles per a que la corrupció de la governança sigui possible, perquè, allò que entenem com classe política, és a dir els càrrecs electes i les cúpules dels partits, són absolutament inoperants sense la participació activa o passiva dels col·lectius esmentats.
Els tres col·lectius, cada un en el seu àmbit competencial, processen la totalitat del material que permet a la classe política decidir sobre totes aquelles nefastes accions i inhibicions que han portat i continuen portant a la degradació de la biosfera i la destrucció del clima. Davant seu i en horaris de treball, es decideixen i s’implementen estratègies i activitats pernicioses i contràries als interessos generals, siguin a l’àmbit econòmic-empresarial, siguin contaminants del medi natural, o per afavorir estratègies d’obsolescència programada, o per fer negocis amb la salut, o operacions de tràfic d’influències i d’informació privilegiada, o altres maquinacions imaginatives directament depredadores dels interessos i dels recursos públics.

Aquest paràgraf no pretén pas assenyalar les persones que formen aquests tres col·lectius, com predisposades a deixar-se comprar; els camins de la corrupció són sinuosos, discrets, amb pocs partícips, pràcticament secrets. Els treballadors públics que detecten “coses estranyes” tenen tres alternatives: col·laborar en allò que els corruptors volen, no col·laborar i entrar en una zona de perillosa incomoditat, o denunciar, una decisió no pas impossible, però bastant improbable que pot comportar problemes de gruix.
No hem pas d’imaginar un món de funcionaris corruptes, ni per vocació ni per oportunitat sobre vinguda, però, sí que hem d’imaginar que quan un propòsit i un pla corruptor està ben estructurat, la possibilitat de resistència i denúncia per part dels treballadors públics és limitada, doncs aquests, en els seus llocs de treball diari veuen coartada la seva llibertat d’expressió, degut a l’absència de mecanismes de democràcia interns i a la manca de protecció judicial especialitzada. Es silencien, perden o s’obliden, a la memòria o al calaix, moltes idees i criteris fonamentats, i es callen moltes preguntes.
Cal considerar que aquests tres col·lectius tenen una alta capacitat organitzativa i manegen tota la informació necessària per a la bona governança. Per això, sense ells com a capdavanters, la resta de la ciutadania, a banda d’estar espantats, de manifestar-nos al carrer, de jugar a les xarxes socials i de rabiar per dins, no tenim pas gran cosa a fer, a banda de votar per a aquells que ens semblen -amb poc fonament- que no seran tan ineficients i tan corruptes com els altres.
Les esquitxades de la corrupció i la ineficiència, sigui quina sigui la seva dimensió i abast, embruten aquell privilegi personal que és poder treballar com professional per al bé comú.

En totes les persones que conformen aquests grups socials, la percepció de la satisfacció de les quatre necessitats biològiques és estranyament complicada; són persones que formen part de col·lectius que donen preferència a la satisfacció del seu benestar material i la seva seguretat, mentre renuncien a la llibertatd’expressar allò que coneixen amb certesa.

En aquesta època nostra, plena d’enormes i amenaçadors problemes ben definits, exercir la llibertat consisteix necessàriament en expressar tot allò que les emocions i els sentiments espontanis detecten com a agressió al col·lectiu humà.
Al film “L’home que va matar Liberty Valance” dirigit per John Ford l’any 1962, en un discurs abrandat, el periodista i impressor del poble, referint-se a la funció dels mitjans de comunicació i els periodistes, poc abans que el tirà l’apallissi i li destrueixi la impremta, diu:

. . . . . . . són la consciencia ciutadana, són el gos guardià que ens protegeix del llop.

Des de sempre, el repte és el mateix i Tucidides, un dels mítics Grecs considerat el “primer historiador” de la història, l’expressa en una curta frase:

. . . . . . . . . . . el secret de la felicitat és la llibertat, i el secret de la llibertat és la valentia. . . . . . .

Per enfrontar-se al llop s’ha de ser valent, i millor organitzat, i millor protegit.

Aquest punt de la narració, convida a expressar la meva convicció que l'augment de l'empatia, de la valentia i de la cultura són els reptes de la vida sencera, fins el darrer dia, que és quan els dos primers caràcters adquireixen la major rellevància.

En el món de l’empresa privada, molts dels seus executius viuen amb disgust l’adopció d’algunes de les decisions que pertoquen al seu lloc de treball; en el seu cas, un comportament de resistència i encara més de denúncia s’ha de considerar heroic, mentre que en el col·lectiu que viu del diner públic s’ha de veure com a obligada.

L’assenyalament de “potencials corrupteles” és injust quan s’aplica de manera generalitzada; hi ha mapes sobre la dimensió de la corrupció, que detallen estats, sectors i “operadors”.

El fonament humà de la governança democràtica són els partits polítics, unes organitzacions vulnerables per la seva naturalesa. Formats per persones que hi ingressen i col·laboren per decisió pròpia, cal distingir-ne -a cegues- dues tipologies amb caràcters i propòsits diferents i totalment oposats: unes, la majoria, per sentit de responsabilitat, motivades per millorar les condicions generals i procurar el bé comú; i unes altres -persones de caràcter fort- que veuen en l’activitat política el camí més propici per aconseguir propòsits personals, encara que siguin contraris als generals, i adoptant les maneres i els discursos del partit treballen per progressar en l’organització.
Hi ha una altra tipologia de personatge polític, imprevisible; en una tragèdia de Sòfocles, Antígona, que tornaré a esmentar a la darrera pàgina d’aquest llibre, hi ha una frase sàvia i alhora preocupant, una prevenció posada en boca de Creont, el tirà que condemna a mort l’heroïna protagonista:

. . . . . és tanmateix difícil conèixer l’ànima, els sentiments i les opinions de qualsevol home, abans que aquest no s’hagi manifestat en la pràctica del poder i les lleis.

Sotmesa a aquella dualitat i a la tercera possibilitat que enuncia Creont, per a no caure en la corrupció la vigilància interna dels partits ha de ser rigorosament i escrupolosament democràtica i ètica. Les comissions de vigilància ètica dels partits polítics són la línia primera de protecció de la societat enfront la corrupció, i aquest és un repte continu ja que les possibilitats de corrupció també són un continu, unes per vocació, unes altres per inhibició i unes altres per oportunitat no prevista.

Aquella frase que Tucídides posa en boca de Pericles, quan qualifica d’inútils a aquells ciutadans que no s’ocupen dels assumptes públics, en la realitat actual es tradueix en uns partits polítics amb pocs col·laboradors assidus, és a dir sense Comissions Sectorials -que han de ser el fonament de la seva capacitat per governar- que només s’activen quan s’apropen unes eleccions, per després desaparèixer. Sense Comissions Sectorials funcionals i sense la vigilància de la corrupció, els partits polítics no poden servir els interessos de la societat.

Cost i preu de l’energia, escassetat o abundor

El bastó, el còdol, la destral, l’aixada, el ganivet, la corda, la roda, la llaura, la politja, el bissenfí i altres invents, van ser durant milers d’anys els estris amb que hem aplicat l’energia generada per humans i també per animals, pel vent i pel corrent d’aigua, fins que mil·lennis després la màquina de vapor i el motor d’explosió, emprant llenya, carbó i petroli, i més tard els reactors nuclears, van subministrar l’abundor d’energia que ha permès el gran desenvolupament tecnològic i econòmic del que fruïm -no tothom- i que, talment com un producte addictiu, ens té tan enganxats que ens porta a arriscar el perdre-ho tot.

La transformació i obtenció de qualsevol material necessita quatre elements: primeres matèries, treball humà, tecnologia i energia. I cal observar que sent l’energia l’element que ara apareix com a conflictiu, el seu preu és només un referent en el càlcul de costos finals, sempre que sigui el mateix per a tots els operadors i per a tots els processos que s’emprenguin. Sí que són limitadors la disponibilitat de matèries primeres i de terra fèrtil, mentre que de talent per a la tècnica i ciència anem sobrats.

Les estratègies de comunicació de l’oligarquia que representa els interessos de les petrolieres, les de carbó i les nuclears, amenacen la ciutadania amb haver de tornar a les cavernes, si s’abandonen les energies contaminants; però, aquest discurs només és creïble per a la ciutadania desinformada, perquè la realitat és que per continuar obtenint rendiment dels pous de petroli, del gas i del carbó, aquestes empreses i estats necessiten la restricció de la producció d’energies netes, que és com s’asseguren la demanda insubstituïble de les brutes.
Sense simplificar, ni reduir a relat infantil, cal entendre que, només amb l’energia eòlica com a font, i l’electricitat i l’hidrogen com a fluids pel seu transport, emmagatzematge i aplicació, el canvi climàtic no seria cap amenaça vital i no estaria en el primer lloc dels problemes actuals. I si considerem la fotovoltaica, la tèrmica solar i les menystingudes energies marines, la capacitat actual de l’estat de la tècnica per proveir energia és més que suficient per evitar el fatal escalfament global.
Els molins de vent no són pas nous en la història del paisatge; n’hi de diferents tipus i funcions. Una realitat geogràfica i cultural rellevant d’aquest sistema de generació d’energia, va ser un gran camp de molins de vent instal·lat a la plana agrícola de l’interior de l’illa de Creta, emprats per elevar aigua de l’aqüífer; ara en resten uns quants, però, fa només unes dècades n’hi havia milers -més de 5.000- un a tocar de l’altre; de dimensions mitjanes -uns 8 metres de diàmetre-, amb aspes no pas rígides sinó de tela, als pagesos de Creta no els semblava pas cap aberració, i el blat i els cigrons que hi cultivaven a la seva ombra eren ben bons.
És dolorós i vergonyant, haver de pensar que si imitéssim els pagesos de Creta, ara no haurien d’estar preocupats per la possibilitat de l’extinció. I dir que no hi ha milions de molins de vent, perquè ho impedeix la ”sensibilitat estètica i l’ètica” dels ecologistes i dels animalistes és una bajanada; aquests demanen moltes coses, i sembla que sigui justament aquesta la única aconseguida.
Les insuficiències i els dèficits venen de les distorsions en la governança i no pas de la incapacitat de la tècnica i de la ciència; i de molins de vent ja n’hi havia fa més de 2.000 anys.

Si tinguéssim en marxa un milió, o dos milions o deu milions de molins de vents més dels que hi ha ara, no hi hauria cap problema en l’economia mundial ni cap amenaça atmosfèrica.
Esmento el molí de vent, perquè la imatge de Creta és suggeridora, i és el mateix per a tots els altres sistemes d’obtenció d’energia neta.
La salvaguarda de l’estètica del paisatge és una mala excusa, ja que voldria dir que preferim tenir una bona imatge, encara que ens costi la salut o la vida; i també la de protecció de les aus, perquè, els grans aerogeneradors a l’ús sí que són per a elles una trampa mortal, degut a que la gran longitud de les aspes i la gran separació entre elles els provoquen confusió visual; però, els molins tradicionals d’aspes amples i properes no els representen cap perill, ja que les detecten i eviten, talment com ho fan amb les capçades dels arbres. Tot plegat, un absurd, doncs el canvi climàtic també matarà les aus.
La causa que desencadena les protestes de la ciutadania contra els grans projectes d’aerogeneradors d’electricitat, és la percepció de que la seva instal·lació no persegueix pas salvar-nos del canvi climàtic, sinó, només per perllongar la seva deriva, mentre hi ha qui fa negoci. Si la governança els presentés com la solució, com a part d’un pla creïble, serien ben acceptats, però, com que cap de les previsions derivades dels plans actuals es compleixen, la ciutadania se sent enganyada.

Implementant el principi d’obtenció d’energia neta i abundant, i donat el magnífic estat de la ciència, de la tècnica i de l’alta capacitat professional dels humans, ens podríem oblidar de les amenaces del “canvi climàtic”.
Però, mentre la seva producció estigui sotmesa a restriccions financeres, legislatives i administratives, el camí cap a desastres i tragèdies no té pèrdua.

Davant un panorama tant enverinat, una alternativa a explorar és un pacte entre la comunitat internacional i els estats productors de petroli, gas i carbó, pel qual aquests tanquin la seva extracció fins que l’energia de fusió sigui efectiva, a canvi de rebre garanties de que una vegada recuperat “el clima” podran tornar a explotar les seves reserves.
Sense aquesta renuncia, la meteorologia continuarà la seva pèrdua de constants, fins provocar l’escassetat d’aliments a gran escala i de manera definitiva; i quan s’arribi a aquesta situació, les reserves de minerals energètics no tindran cap valor.

En relació a la gran acumulació d’energia potencial emmagatzemada en els arsenals nuclears, no conec prou quina funció pot tenir en la substitució dels combustibles que emeten CO2. L’Urani, una vegada extret de la terra i concentrat, ja és material perillosament radioactiu, que es pot guardar en magatzems, o en forma d’armament o es pot transformar en energia. Sembla que quan l’extinció de l’URSS, els EUA van comprar urani provinent de l’arsenal nuclear soviètic, per emprar-lo com combustible per a les seves centrals. Però, la nuclear, ben vista per a uns i molt mal vista per altres, no podrà mai ser ben acceptada, mentre no hi hagi un nivell de governança mundial que garanteixi el control i la gestió d’aquesta poderosa i perillosa energia.

Jugant amb foc

El nostre planeta és una unitat tèrmica, i omplint l’atmosfera de gasos capaços d’acumular calor provoquem l’augment de la temperatura global i la fosa dels gels polars. Mentre aquesta seqüència sigui possible, no hi haurà extinció, però, si el gel s’acaba, els éssers complexos desapareixerem en poc temps per excés de calor.
Sense haver de viatjar als pols, els excursionistes d’alta muntanya saben que cada any a l’estiu hi ha menys gel; i les dades dels observatoris oceanogràfics i climàtics diuen que passa el mateix amb els gels polars; i les temperatures mitjanes del tot el planeta no paren de pujar.
Continuem vius, gràcies al gel acumulat durant milers d’anys, però, ens l’estem acabant; mentre, les projeccions científiques sobre “el canvi climàtic” preveuen escenaris i fixen dates límit, per no arribar a l’esgotament total d’aquestes reserves de fred. Es diu que al pol nord, que és on n’hi ha poc, el gel pot desaparèixer en 4 o 5 anys; el del pol sud és la gran reserva i no hi càlculs publicats; ningú s’atreveix a fer-ne cap previsió.

Mirant qualsevol canal de televisió o llegint qualsevol diari, hi ha dos missatges molts clars i al mateix temps del tot contradictoris: ens encaminem a pas lleuger cap a privacions, drames i àdhuc tragèdies, mentre fem magnífics projectes de futur que no ho tenen pas en compte. Absurdament, a dins el nostre cap, sembla que les dues realitats siguin compatibles.

Estem còmodament instal·lats al bell mig de l’Imperi de l’Absurd: els dirigents del planeta -els econòmics, els polítics i els ideològics- treballant estratègies de permanència de domini, talment com si tinguessin un gran futur; i la resta, els dirigits, desorientats i amb fatídica sensació d’impotència, intentant ignorar que estem construint per als nostres descendents un futur, no pas incert, sinó farcit de problemes greus.
L’existència d’una “intel·ligència mundial”, formada per grans empresaris, polítics rellevants i algun guru influent -que sovint es reuneixen físicament, com el Club de Roma, Davos, el G-7, el G-8, o el G-20-, pot portar a imaginar que hi ha un pla B dissenyat pels més poderosos, intel·ligents i capaços del planeta, que permet continuar cremant combustibles fòssils i mantenir el bon ritme i el control de l’economia, tot evitant haver de sofrir grans desastres ni dolors a causa de l’escalfament de la biosfera. Tot controlat !
Al meu entendre, però, no hi ha pla B, ni C, ni D, . . . . ni Z; simplement, perdem opcions de futur degut a la incapacitat del conjunt de la governança mundial, atrapada per unes idees, principis, pors i obsessions obsoletes, que podien resultar més o menys comprensibles i més menys suportables quan no existia la greu amenaça comuna, però que ara resulten patètiques.

Es pot especular que una de les causes que fan possible que els grans líders mundials mantinguin els seus grans projectes, és que són experts en sistemes industrials i financers, on tot és programable fins el menor detall, però, són del tot analfabets en entendre les múltiples vulnerabilitats dels ecosistemes naturals i sobretot dels agrícoles, i la manca d’aliments és més que previsible.
La denominació analfabet funcional, encunyat per la sociòloga austríaca esmentada a la pàgina 117, es pot suposar un síndrome comú a moltes de les persones amb altes responsabilitats, les decisions dels quals afecten tota la humanitat, i més.

Diem que som una cultura industrial, o post-industrial, o una societat de serveis, o digital, o post digital, o qualsevol altra denominació segons la perspectiva, però, la nostra única activitat essencial és l’agricultura. Podem prescindir gairebé de tot allò que la modernitat ens proporciona, però, hem de menjar una mica cada dia; es pot dir que la resta són luxes, magnífics i divertits, però, luxes.
La tot poderosa Oligarquia del Foc no pot controlar les derives de les meteorologies regionals, i aquestes pertorbacions han de ser l’enterrador de totes les seves fantasioses ambicions de perpetuar més poder i més riquesa; també ho són de les naturals i legítimes aspiracions a viure de la resta de persones.
Observant com evoluciona la pertorbació de la meteorologia i observant la voluntat de permanència de les oligarquies, es pot dir que arribarà un dia que hi haurà combustibles fòssils a les benzineres, però, els prestatges dels comerços de l’alimentació i les fredes neveres familiars estaran buides.

Es poden fer previsions sobre com les restriccions severes poden afectar els comportaments de la ciutadania, però, allò que els dirigents de governs i els de les empreses d’energia bruta han de descartar, per impossible, són societats que no reaccionin abruptament davant d’una escassetat severa d’aliments i no hi hagi cap perspectiva de que la situació pugui millorar. Aleshores, les classes dirigents, els polítics i tota la resta, perdran aquella consideració que tant estimen: la de responsables, per passar directament a la de culpables i la revolta serà la següent fase de la història.
Una projecció que es pot fer, és que quan després d’unes setmanes que la ciutadania de les societats riques del planeta es vegin mancades d’aliment, o mig ofegades per la calor, o el fred, o l’aigua, o el vent, la pressió ciutadana, amb més seny o més rauxa segons cada societat, obligarà als seus governants a adoptar mesures que inexorablement hauran de ser dràstiques i no podran respectar els interessos de les oligarquies -tampoc les de l’energia ni de la comunicació-. Les societats pobres ja s’hauran revoltat abans, aleshores tot el sistema econòmic i logístic mundial col·lapsarà, i els dirigents de les oligarquies ja no tindran res a defensar ni a fer, més enllà d’amagar-se de la ira.
Pot ser que un factor que no permet als dirigents mundials emprendre un projecte comú de restauració del clima, és que tots ells, siguin els polítics o els econòmics o els ideològics, temen que deixar entreveure una predisposició a qualsevol pacte, sigui interpretat pels seus adversaris com senyal de debilitat. Si hi ha quelcom d’això, sembla que hàgim retrocedit als bojos temps de les famílies imperials de Roma, on ni la mare era de fiar.

Des de fa poques dècades, les grans oligarquies amb vocació de domini persegueixen la seva protecció i blindatge mitjançant l’afebliment de les democràcies que, amb més o menys mancances i més o menys èxits, s’han anat instaurant a molts estats del planeta. Amb aquest objectiu, propaguen i financen l’ideari batejat com “populista” -l’extrema dreta de sempre-, que amb lideratges diferents segons els estats, presenta elements i discursos comuns: renegar de l’ONU i dels Tribunals de Justícia Internacionals, degradar els diàlegs polítics en els Parlaments i fora, polititzar la ja precària independència del Poder Judicial, laminar i controlar l’expressió crítica dels mitjans de comunicació, criminalitzar els migrats; també, banalitzar la violència política al carrer, que és l’avant sala de la presa del poder.
Les renovades ideologies d’extrema dreta, amb diferents estratègies, però mateixos objectius, equipades de base amb una elevada irritabilitat cap a tot allò que té a veure amb la llibertat d’expressió i la sexual, ara són els altaveus més crispats de la negació del canvi climàtic.
Votar de manera regular amb garanties i tenir uns certs nivells de llibertat d’expressió i d’independència dels jutges, és un marc que les oligarquies planetàries amb vocació d’abús persistent han decidit que cal eliminar, espantades per les tempestes socials que s’auguren a mitjà i a llarg termini, derivades de les restriccions en el benestar i en la seguretat. Els “populismes” són la seva eina, proposant autòcrates “simpàtics” idonis per a rebre adhesions d’aquella part de la ciutadania més dominada per les pors, combreguin o no amb els seus idearis.

Les recents eleccions de novembre de 2024 als EUA, reflecteixen un comportament alarmant d’una part dels potencials electors demòcrates; al meu entendre, el factor primer de la victòria del partit republicà, no ha estat pas ni les grans promeses electorals, ni el gran prestigi del seu candidat, sinó els milions d’armes de foc modernes guardades a casa de molts ciutadans, la gran major part d’ells identificats amb el partit guanyador de les eleccions. Aquest “exèrcit latent” ha tingut un paper psicològic coactiu sobre una part del votant demòcrata tradicional, semblant al de van tenir les camises negres i marrons dels seguidors de Mussolini i Hitler: si no ens deixeu governar, hi haurà violència al carrer. No ha estat encara el vot de la por, com a Itàlia i Alemanya el segle passat, però, sí el de la prudència, el que ha donat el poder al partit republicà. El tenir armes a casa, provoca una gran i perillosa seguretat de conviccions.

Quan algun polític diu que els dèficits de la democràcia tenen solució amb més democràcia, te tota la raó, però, sembla que no s’arriba més enllà d’adoptar la frase com titular electoral.
El model polític que ara es pretén erosionar, la social democràcia, tot i les seves bondats no garanteix pas la bona governança, ni tan sols en les democràcies més exquisides, ja que només es satisfactori en el vot lliure i segur, però, manté moltes mancances en la llibertat d’expressió i en la independència del poder judicial, dos àmbits que necessiten ser satisfets per poder accedir a la plena democràcia. Tant la ineficiència com la vulnerabilitat de les democràcies modernes, són degudes a la manca de democràcia en cada uns del nivells i apartats organitzatius que conformen la governança. Cap argument pot justificar una restricció dels sistemes de democràcia interna dels diferents grups professionals de l’administració i la funció pública. Sí que ho és de justificable en l’empresa privada.

Torno a esmentar el psiquiatra W.Reich:

. . . . volem una democràcia, inequívoca i sense concessions, autèntica en la vida real, no en el paper. Volem la realització de tots els ideals democràtics, sigui del “govern de poble per a al poble” o sigui de “llibertat, fraternitat i igualtat”. Però hi afegim un punt essencial: facin desaparèixer tots els obstacles que impedeixen la seva realització ! Facin de la democràcia una cosa viva ! No simulin una democràcia ! O si no, el feixisme guanyarà arreu !

Sigmund Freud i ell, van diagnosticar que les grans cultures dominants estan malaltes.

Ben segur que hi han perspectives útils per entendre les tendències polítiques i socials que alimenten els populismes -els actuals i els de sempre-: quan una persona, o una societat, viu amb la sensació d’anar perdent benestar i seguretat, es pot caure en dues actituds diferents, segons el seu caràcter personal i experiències: o deprimir-se, o irritar-se; i en els temps actuals, amb les expectatives de futur més restrictives de la història, doncs són planetàries, les actituds irritables atorguen la seva confiança a polítics que, des acomplexadament, exhibeixen la mateixa emoció que elles senten: la irritabilitat.
Aquesta reacció com reflex protector, és una característica del comportament animal explicat a la pàgina 10 de l’apartat El gen violent d’aquesta Crònica, que descriu un episodi de violència total d’un grup d’animals contra un d’ells de la mateixa espècie, però, que no pertany a la família, quan són sotmesos a restriccions que senten vitals.

En els mitjans de comunicació apareixen sovint notícies d’iniciatives personals o familiars per lliurar-se dels desastres que s’enuncien. Hi ha persones que diuen estar preparant-se per emigrar a la Lluna o a Mart, el temps que convingui i esperar allà que la Terra torni a refrescar-se; jo ho llegeixo com un còmic per a infants, divertit, però, irreal. Qui vol volar a Mart, per tancar-se en una presó de per vida ? Mai les condicions de vida a Mart es podran comparar amb les de la Terra.

Una altra reacció és la denominada “preparacionista”, consistent a que a nivell individual, familiar o de petit grup organitzat, preveuen i protegeixen el seu futur acumulant queviures i adoptant sistemes autònoms de captació d’energia. Aquesta respectable actitud ha d’inspirar-ne altres de més rellevància, com emprendre activitats que es podrien denominar preparacionistes, però aplicades a societats i territoris de dimensió, com un municipi, una comarca, una ciutat i el seu entorn; crec que aquesta és l’activitat participativa possible que ofereix millor recorregut.

Una altra esperança per a solucionar “el canvi climàtic” és la Intel·ligència Artificial, però, ara les nostres mancances no són pas d’intel·ligència, sinó d’emocions i de sentiments, i per ara, ningú fabrica màquines per millorar-los. Ben segur que la I.A. pot ser una eina de progrés, tot i que la tardança en aprendre a utilitzar-la amb profit la paguem amb més manipulació; però, això no és pas nou.
Durant la primera meitat del segle XX, les estratègies de consolidació social del feixisme i el nazisme van servir-se del mitjà de comunicació més modern: la ràdio, per predicar les seves ideologies i consignes.
I cal recordar que en un altre context i sense la intencionalitat de manipular per treure’n benefici polític ni econòmic, l’any 1938, el genial Orson Welles, servint-se de la ràdio, va fer entrar en pànic a molts milers de persones amb la seva adaptació de l’obra teatral “La guerra dels mons” de l’escriptor H.G.Wells

Molts articles d’opinió, llibres, etc. expressen sovint una greu preocupació per les tendències polítiques que persegueixen governar la societat mitjançant “sistemes” tecnològics de seguiment i control de la ciutadania, no només de les conductes, sinó, del seu estat emocional, sentimental i de pensament, mitjançant la utilització de dades mèdiques, dades d’opinions personals, de tendències i de comportaments, captades gràcies a que la ciutadania les facilita innocentment i sense gaire reserves. La Xina és l’estat més avançat en aquest propòsit de governar tenint-ho tot previst; un experiment inquietant a no perdre de vista.

En un recull d’escrits i conferències, el bioquímic i matemàtic austríac Ludwing von Bertalanfy, en la seva recerca d’un sistema de governança fonamentat en la ciència, publicat a la dècada de 1960 sota el títol Teoria General dels Sistemes, escriu:

Tenim bastanta idea de com seria un món científicament controlat. En el millor dels casos, seria un com el Mon Feliç de Huxley; en el pitjor, com el de 1984 d’Orwell. És un fet empíric que els avenços científics es dediquen tant o més a usos destructius que no pas constructius. Les ciències del comportament i la societat humanes no són excepcions. . . . . . . . . De fet, pot ser que el major perill dels totalitarismes moderns, és que estan tan al corrent, no només de la tecnologia física i biològica, sinó també de la psicològica. Els mètodes de suggestió de masses, d’alliberament d’instints de la bèstia humana, de condicionament i control del pensament estan molt avançats; és, ni més ni menys, pel fet de ser tan atroçment científic, que els totalitarismes d’altres temps ara semblin cosa d’aficionats. . . . . . . El postulat principal serà: l’ésser humà no és només un animal polític; és, per damunt de tot, un individu. Els valors reals de la humanitat no són pas els que comparteix amb altres entitats biològiques, amb el funcionament d’un organisme o una comunitat d’animals, sinó els que procedeixen de la ment individual. La societat humana, no és una comunitat de formigues o de termes, regida per instint i controlada per les lleis de la totalitat superordinada, sinó que es fonamenta en les consecucions de l’individu; i està perduda si fa d’aquest una roda de l’engranatge social.

“Jugant amb foc” és una frase recurrent i molt explicativa; el nostre gran problema és que més d’un milió d’anys després de començar a manejar-lo, encara no hem aprés a evitar el fer-nos mal amb ell. Amb raó, els residents a l’Olimp tenien a Prometeu per un presumit amb poc seny, doncs es va limitar a fer-nos perdre-li la por.
Estem, la societat mundial -excepte les famílies pobres dels països pobres-, atrapats per dues dependències en el sentit mèdic de l’expressió: la del consum de productes i serveis arrelada en la ciutadania, i la de més riquesa i més poder arrelada en les elits empresarials; i es retro alimenten, la primera demanant insaciablement més productes i més comoditats, i la segona proveint-les per aconseguir més dimensió. Entremig la classe política, sempre amb dues cares.

Una reflexió, és que no hem aprofitat el temps d’abundor fictícia d’energia barata que ens hem permès durant més d’un segle i mig -prenent-lo als nostres descendents-, per establir mecanismes de governança que garanteixin la pau, la prosperitat i la higiene a tot el planeta. I ara la suma de guerres, pobresa, desertificació, contaminacions diverses i “canvi climàtic” ens aclaparen.
Ens aclaparen, perquè, per poder fruir totes les possibles delícies en benestar i en seguretat portades per la industrialització, hem oblidat aquella necessitat primera que és la llibertat d’expressió, i ara, quan ens arriben els problemes que la seva escassetat han provocat, estem desmoralitzats i sense alè vital.

XV
Periodització de la història

Periodització de la història

La periodització convida a contemplar èpoques definides, o bé per millores en l’estat de la tècnica, o per una nova aptitud fisiològica com la parla, o per noves actituds i comportaments individuals i socials en relació a la salut, a la convivència, a les religions i a la governança.

Orientant-la des de la perspectiva de “l’inconscient col·lectiu” i de “la història de les mentalitats”, des dels primers indicis paleontològics i arqueològics de civilització fins avui mateix se’n poden observar unes quantes i algunes se solapen en el temps; escolliré les que em semblen més definitòries.

Es pot contemplar una primera època, des de la domesticació del foc fins la d’animals i plantes. En sabem molt poc de “les mentalitats” dels nostres avant passats d’aquesta època, degut a que les úniques informacions que en tenim són unes quantes troballes d’ossos i de petits objectes de pedra, i les corresponents datacions proporcionades per anàlisis químics i físics.
Durant aquest llarguíssim període, que molt esquemàticament podríem dir-ne el d’evolució del mico fins a esdevenir humà, van anar apareixent elements i factors de progrés que comportaven avançaments essencials en la nostra conformació com espècie, com individus i com a societat, inicialment modificant pedres, després les progressives tècniques de maneig del foc, les del treball del sílex, ara fa uns 300.000 anys els primers indicis de record reverencial de les persones mortes, en fa uns 160.000 la capacitat fisiològica d’emetre sons complexos i l’inici de la parla, en fa uns 50.000 la descoberta dels perjudicis de la consanguinitat i de com evitar-la, i en fa uns 30.000 les pintures murals com primera demostració de la capacitat mental de “representar”.
Una d’aquestes millores va ser resultat d’una “modificació genètica” de les cordes vocals i les altres cinc foren “descobertes culturals” dels nostres ancestres; una demostració de persistència heroica per a la continuïtat de l’espècie i de la seva millora en capacitats diverses, del tot diferents a les dels animals.
D’una durada de més d’un milió d’anys, el més característic i condicionant d’aquells humans era que vivien en grups familiars de no més de 30 persones, en una obligada itinerància perpetua, recollint i caçant aliments silvestres.
Per a cada persona, el petit grup familiar era tot el seu món protector, físic, emocional i sentimental, d’on obtenia la satisfacció de les seves necessitats, condicions que en determinaven la seva absoluta dependència física i psicològica.
Cap dels humans d’aquella època tenia percepció d’ell mateix, com a ésser diferenciat del grup familiar, una manera d’estar al món semblant a la que tenen els infants i amb menys intensitat els adolescents, abans que es consolidi el sentit d’individualitat.
Sí que tenien consciència de ser superior als animals i, sobretot, tenien imaginació, que és la gran virtut pròpia de l’espècie humana i la que més ens diferencia de la resta d’animals.

La segona època, comença fa uns 10.000 anys, amb la descoberta d’un estat nou de la tècnica: la domesticació d’animals i el conreu de plantes, que a més de ser el nou i revolucionari sistema de proveïments d’aliments, va permetre deixar l’obligada itinerància, viure en pobles estables i començar a inventar.
És quan emergeix el gran potencial humà com a imaginador i creador de realitats físiques noves; per primera vegada, aquells avantpassats nostres van poder disposar de lloc i de temps per a la inventiva, i van anar descobrint i perfeccionant els teixits, la ceràmica, la construcció de cases, la metal·lúrgia, les arts decoratives, etc. i estris útils com el molí, la roda, el carro, la llaura, etc. etc. Ho devem tot a aquesta època, doncs partien de res.
Podem imaginar la “mentalitat de l’època” i el seu “inconscient col·lectiu”, molt motivada per les noves realitats i expectatives que la recent modernitat brindava, sense haver d’abandonar el bagatge cultural i les formes socials adquirides en la primera època. El fet de ser “els primers inventors” porta a suposar que s’auto reconeixien com a éssers intel·ligents, hàbils i capaços. Comparar-se amb els animals, havia passat a la història.

La tercera època, comença uns 2.000 anys després, amb un altra avançament de l’estat de la tècnica agrícola, quan es descobreix que l’agricultura de regadiu és molt més productiva que la de secà. El seu caràcter més rellevant és la fundació i desenvolupament de les primeres ciutats, com centres organitzatius imprescindibles per poder realitzar i gestionar la complexa xarxa de canals, embassaments i dics per l’aigua de reg, i la nova experiència de vida gregària.
Les primeres ciutats són totes societats piramidals, autocràtiques i amb preeminència religiosa, explicables d’una banda per les necessitats organitzatives que requereix la irrigació a gran escala, i de l’altra per l’origen dels seus nous habitants: petits grups familiars de recol·lectors i caçadors, que hi migraven atrets per l’ambient de seguretat que la ciutat els oferia, en comparació amb els grans espais d’on provenien.
Per primera vegada, els nostres avantpassats es veieren obligats a organitzar-se en col·lectius de dimensió, on apareixeran els primers comportaments psicològics i sociològics de persones i de grups que adquireixen poder per decidir sobre altres persones, és a dir governants i súbdits, i també sacerdots i poble creient, generant les primeres experiències de gregarisme a l’entorn d’una autoritat que ocupa la cúpula de la piràmide organitzativa.
Primer a Mesopotàmia i després a Egipte es van formar tiranies polítiques associades totalment a creences religioses; i les persones, a no ser que formessin part de les elits del poder, no existien com a subjecte, ni tampoc socialment, ni cultural ni polític, excepte quan, obligats, eren requerits per a la guerra, per als grans treballs públics o per a les grans festes rituals.
Les dinàmiques de la formació i el desenvolupament de les cultures Mesopotàmica i Egípcia, presenten similituds entre elles, i també amb les que apareixerien uns quants milers d’anys després basades en l’agricultura de regadiu, com Cambotja, Maies i Asteques, també amb ciutats, poders totalitaris i també piràmides.
Totes elles van tenir resultats semblants en quan a la formació del “pensament col·lectiu”, que en aquesta crònica he definit com a “bucle”, és a dir amb fets històrics i realitats físiques de molta rellevància, però que mantenen inactives moltes de les capacitats del humans, les de l’intel·lecte sobretot, també moltes de sentimentals i amb el desig de justícia sempre insatisfet. Potser que la imatge del bissenfí sigui més suggeridora, que proporciona la falsa impressió d’avançar.
D’aquest etapa en sabem molta història arquitectònica, econòmica, política i social com expressions del “pensament col·lectiu”, però no sabem gairebé res del “pensament individual”, perquè d’aquesta virtut en participaven molt poques persones, mentre la ciutadania, el poble, no tenia l’oportunitat de desenvolupar-lo, immers en el gregarisme i la disciplina que imposaven les estructures de poder.
Per a la ciutadania molt majoritària, qualsevol mirada cap l’entorn o cap amunt, reflectia només el poder dels deus, dels reis i dels sacerdots.

La quarta etapa, d’una durada aproximada de 2.500 anys, és desenvolupa en paral·lel al temps de maduresa de la tercera i és la de les societats que he denominat sàvies: Creta, Fenícia i Grècia, capaces de descobrir la individualitat i d’eradicar els gregarismes, tot aprofitant els avenços d’etapes anteriors, als que hi van incorporar valors culturals i socials nous.
A Fenícia, les millores de l’estat de la tècnica de la construcció i de la navegació marítima, van permetre aventurar-se a la mar oberta i lluny de casa, i experimentar una realitat nova que va propiciar les primeres experiències espontànies de llibertat individual, indestriable de la solidaritat entre mariners. A Grècia, la resistència a admetre la monarquia, la vocació de llibertat i el sentiment d’individualitat d’influència fenícia, van portar l’evolució política fins assolir la democràcia.
És en aquesta etapa, primer els fenicis i després els grecs, quan tot i mantenint les creences ancestrals es deixaren enrere els gregarismes i els fanatismes, l’ull per ull, la cacera de bruixes i la tortura, obrint les portes a un món que estima el progrés humà com a concepte nou i revolucionari, on totes les persones som igualment dignes, igualment lliures i igualment responsables, que són les condicions necessàries per ser empàtics, solidaris i amb capacitat organitzativa.
Els 300 anys d’Hel·lenisme, no foren pas la seva continuïtat, sinó un parèntesi híbrid format per les cultures egípcia i grega, tutelat per autòcrates macedonis.
Aquesta estratègia de domini va tenir una excepció a Egipte, on l’Imperi Romà no va destruir res de rellevant, per entendre que aquella immensa xarxa de reg no es podia gestionar a base d’esclaus, doncs requeria voluntat i vocació; l’excepcionalitat va arribar a donar emperadors romans convertits en faraons i representats com a tals.

La cinquena etapa s’inicia l’any 31 a.C. amb la derrota de Cleòpatra, quan s’imposa definitivament la dominància de Roma, que va conservar la mitologia, l’alfabet i l’estètica, grega, però, per pura ideologia va eliminar totes les inventives rellevants aportades per fenicis i grecs, com el sistema colonial amistós i la governança democràtica, i per freda estratègia de domini va eliminar les societats tribals dels territoris envaïts.
En aquesta etapa hi ha dues èpoques, la de l’Imperi Romà i la Medieval; la primera representa l’ordre imposat amb violència extrema i la higiene; la segona, el desordre propi d’estats fallits, el fanatisme, la violència i la brutícia en el sentit literal de la paraula.
Desaparegut l’Imperi Romà, els segles de l’Edat Mitjana són la seva herència i dolorosa continuïtat, que s’estén fins l’Humanisme, el segle XIV d.C. Els anys transcorreguts en aquesta etapa -uns 1.300-, es caracteritzen per una baixa producció cultural i intel·lectual, en comparació amb l’anterior i la posterior, però, sobretot per una violència exhibida públicament com “estratègia educacional”.
L’època Medieval no va ser un bucle sense sentit, sinó, l’època més fosca de la humanitat, amb molta ignorància, molta misèria i moltes pors i dolors; i excepte en la construcció de catedrals -els misteris de la maçoneria-, amb una baixa producció cultural.

La sisena etapa comença amb l’època coneguda com Humanisme, desenvolupat gràcies a la recuperació via Bizanci i via Al-Àndalus dels valors apareguts durant la quarta etapa i la seva assimilació per part de grans comerciants italians, econòmicament molt pròspers, gràcies sobretot a la Ruta de la Seda, i segueix amb el Renaixement i la Il·lustració.
Però, evitant i balafiant aquests progressos, es desenvolupen vigorosament i en paral·lel els agressius colonialismes, protagonitzats per molts estats europeus seguint el model de l’Imperi Romà.
Quan les esglésies cristianes deixaren de perseguir científics i intel·lectuals, la ciència i la tecnologia van progressar molt ràpidament. I també les idees de llibertat i de pensament lliure.
Aquesta sisena etapa presenta ombres, tantes i tant espesses que molt sovint eclipsen les llums, doncs Mart va continuar imposant sempre la seva llei aclaparadora, allà on veia perillar els paranoics principis que sustenten la seva percepció del món.
Hi hagueren grans avenços en molts elements que aporten civilització, però, també permanència de mentalitats pròpies d’èpoques passades, dominades per inquisicions polítiques i religioses al servei de les diferents oligarquies, expressades poèticament en el principi “el roce superior y violento”.

La setena etapa comença a finals segle XVIII, amb la Constitució Democràtica del nou estat d’América del Nord, quan la seva independització de la Gran Bretanya, amb el vot electoral lliure i segur, jutges independents i llibertat d’expressió. Des de la República d’Atenes, no hi havia hagut res de semblant ni tant prometedor, ara avalat per un estat que poc més d’un segle després emergiria com primera potència mundial.
Aquell model de Constitució era només per als EUA, no es va estendre a l’Europa centrada en la violenta explotació de les seves colònies, i malgrat l’arrelament de les idees vingudes de la mà de l’Humanisme, del Renaixement i de la Il·lustració, caps dels estats europeus va adoptar una Constitució que es pogués considerar democràtica.
Va haver de passar més d’un segle i mig, fins a finals de la Segona Guerra Mundial, quan per “decret americà” les constitucions democràtiques van estendre’s per mig món, es va acabar amb l’ocupació militar dels països colonitzats i es van generar institucions de governança mundials com l’ONU, el Banc Mundial i el Fons Monetari.
A Europa, unes quantes persones clarividents van aconseguir la signatura del Tractat de Roma, l’embrió de l’actual Unió Europea; semblava que, escarmentats de tantes tragèdies, les elits mundials havien entès quines han de ser les prioritats de la governança, per a no tornar a guerrejar i per prosperar.

Cal tenir la perspectiva que en el món de la post-guerra mundial, totes les iniciatives foren promogudes pels vencedors absoluts, que no van pensar en la revenja ni van promoure autocràcies, sinó que van crear estructures representatives i de solidaritat, i van sembrar llavors de democràcia.
Uns quants moments d’aquesta setena etapa, tenen semblança amb els que van portar la República d’Atenes, on unes quantes persones amb poder polític senten que representen a tota la seva societat, i legislen a favor del progrés humà.
Es van generar realitats noves i grans progressos a molts àmbits, com la implantació del vot lliure i segur a molts estats del planeta, la legislació protectora dels Drets Humans, la desaparició de l’esclavatge, els valors del feminisme, de la llibertat i la identitat sexual, els de la pau, la preocupació per la salut de la biosfera i pel benestar animal, en paral·lel a la decadència del racisme, del masclisme i de la misogínia, malgrat el revifallament d’aquestes patologies socials empeses per l’extrema dreta política.
Reforçant aquesta tendència política global, l’adopció de la socialdemocràcia a les societats industrialitzades, com antídot contra el marxisme, va propiciar més modernitat i un esperançador ambient de pau social.
En aquesta etapa, el món occidental va passar de l’Antic Règim, caracteritzat per una fèrria estratificació social en una economia bàsicament agrícola, a la societat industrialitzada i urbana, amb noves classes socials i nous motius i formes d’enfrontament entre elles, on la feble implantació de la democràcia provoca l’efecte bissenfí, i els evidents progressos a molts àmbits no es tradueixen en progrés humà.
Mentre, per camins a vegades descarats i altres ocults, Mart sempre s’ha estat passejant impunement pels llocs de poder, aconseguint que hi hagi guerres a milers.
Tot i aquestes mancances, “la mentalitat col·lectiva” prevalent va ser la percepció que els progressos tècnics, científics, socials i de producció cultural, aporten benestar i seguretat definitiva i ascendent a la humanitat sencera. Amb ensopegades i petites caigudes, però, anem a millor.

La vuitena etapa comença a mitjans la dècada de 1980, quan es “descobreixen” els destructors efectes del gasos de la combustió d’energies fòssils: un cop de puny directe a la cara, quan ens semblava que començàvem a dominar el joc.
Als governs estatals, a tots, els agradaria adoptar mesures eficients per deturar el “canvi climàtic”, però, sempre que prenen decisions restrictives, sorgeixen agres protestes dels sectors de l’economia afectats; i quan adopten, o simplement recomanen, mesures que hagin de comportar alguna restricció en els nivells de comoditat i benestar, la ciutadania les protesta o no en fa gaire cas; com en la proliferació d’envasos de plàstic.
L’evident i provada mala disposició de la ciutadania a adoptar canvis rellevants, malgrat entenguem que siguin necessaris, denota egoisme, però, no és només això, i en bona part està fonamentada en la manca de confiança en la governança.
Entrampats entre la malfiança de la ciutadania d’una banda, i de l’altra la pressió dels productors d’energies brutes, els governs s’evadeix d’enfrontar el problema, i optant per la via de menor resistència, adopten el “calendari de toleràncies climàtiques” elaborat pels competents tècnics de les oligarquies propietàries de les energies contaminants.
És evident, que sense un projecte creïble que s’hagi guanyat la confiança de la ciutadania, cap intent de reforma que comporti restriccions serà eficient. Creïble i eficient, dues condicions no pas impossibles, però, sí difícils.
Aquesta vuitena etapa, està presidida per la desorientació i la paràlisi, on ni les governances mundials, ni les estatals, ni les regionals, ni les locals, són capaces de reaccionar davant la degradació del clima, expressada en irregularitats meteorològiques en algunes geografies. La ciutadania, espantada, resta immòbil; mentre, la temperatura de l’atmosfera i de la mar continua pujant.

És innegable que si bé hi ha hagut enormes progressos a molts àmbits, hem fracassat en la preservació de les condicions de vida. S’han aprovat moltes Constitucions Democràtiques, però, mancada la nostra cultura d’aquell clarivident principì irrenunciable de llibertat d’expressió que va portar els Antics Grecs a la democràcia, ens hem quedat a mitges i encara que no es pugui dir que tenim governances autocràtiques, tampoc es pot dir que siguin democràtiques.

Les mesures que s’adopten, siguin polítiques, econòmiques o tècniques, s’implementen amb mitjans insuficients, sense convicció i amb gran retard, el “canvi climàtic” en un futur no pas molt llunyà, malauradament i inevitablement provocarà restriccions en el benestar i en la sensació de seguretat de manera generalitzada. Per a la ciutadania, el dilema està en discernir si es conforma en anar seguint els sempre erronis calendaris oficials i va acostumant-se a graduals estats de precarietat o, escarmentada, empeny a decidir qui, quan i de quina manera s’adopten les inevitables i urgents reformes.
No hi ha fórmules màgiques per evadir el problema, perquè és físic i químic global, però, sí que hi ha maneres d’enfrontar-lo; i del nostre major o menor encert, en depèn la vida o, almenys, en depenen moltes vides, moltíssimes, i el benestar i la seguretat futures.

Hi ha dues opcions possibles: una passiva i l’altra reactiva; la primera és l’actitud majoritària de voler ignorar les amenaces o, una variant d’aquesta consistent a sentir-se preocupat, però, per no haver trobat la manera de participar en l’objectiu de deixar d’emetre CO2, mantenir una actitud també passiva; la segona, la reactiva, és participada per poques persones, encara que pugui arribar a reunir-ne alguns milers en manifestacions de protesta, molt preocupades, però, sense gaires esperances i sense saber quins camins són possibles, ni amb quins instruments polítics, socials i culturals emprendre’ls.

La Il·lustració convidava a conèixer, a informar-se, a indagar, a criticar i a actuar, amb la llibertat com a eina, i aquelles idees i principis s’han anant obrint pas i ara són el capital global més valuós. Són “la mentalitat col·lectiva” de l`època que, malauradament, ha de conviure amb enganys orquestrats i moltes violències.

L’interès, la comprensió i la sensibilitat individual i la social, cap a qüestions que eren compartides només per minories, ara ha esdevingut patrimoni cultural de la humanitat, malgrat els rebrots d’autoritarisme, racisme, violència i gregarismes que sovint emergeixen.
Els nivells d’informació, formació i cultura general, multiplicats pels mitjans de comunicació -el nous, els no tan nous i els antics-, propicien i acceleren aquests canvis qualitatius, i malgrat la seva vulnerabilitat enfront la manipulació i la censura, tenen la capacitat de generar estats d’opinió allunyats dels mites, dels tabús i de les creences antigues fonamentades en la ignorància i la separativitat, propiciant que per primera vegada en la història es pugui parlar de “consciència planetària” en unes quantes qüestions bàsiques, participada per la majoria de la població mundial, amb anhels i projectes compartits de gran abast, que deixen obsoletes les ideologies residuals presidides per Mart i les demencials fantasies dels seus seguidors.

Fins ara, la llibertat d’expressió per defensar la col·lectivitat s’ha exercit en defensa d’idees, o de drets temàtics, o per denunciar qüestions grupals, o regionals; ara, l’amenaça del “canvi climàtic” porta a que l’exercici de la llibertat d’expressió es faci en defensa de la humanitat sencera. Aquests sentiments, encara que no siguin pas nous del tot, per la seva rellevància a dins les nostres ments individuals, doncs es tracta de la supervivència, adquireixen qualitat, consistència i potència, i obren les portes a una nova època.

L’actitud més reactiva és exigir el reforçament de l’ONU, capacitant-la institucionalment i materialment per complir el més rellevant dels seus objectius fundacionals: evitar les guerres, que només són un luxe per a capriciosos i paranoics, que en l’actual estat de la biosfera no ens podem permetre. Només cal observar el caràcter aparent dels líders que ara estan en guerra: pur narcisisme, bomba i fuga endavant.
Al llarg d’aquestes pàgines, s’esmenta sovint l’Antiga Grècia com a font d’iniciatives, pràctiques i descobriments, i una d’elles va ser la reforma de Draco el segle VI a.C. que va deixar fora llei “l’ull per ull i dent per dent”, decretant que els conflictes entre persones no podien solucionar-se amb un acte de força dels contendents, ni per part de l’agredit ni de l’agressor. A partir del dia de la seva vigència, l’estat va tenir el monopoli de la violència, un criteri savi, prudent i modern.
Ara, amb tantes amenaces vitals, aquella reforma de Draco ha d’aplicar-se als estats: el monopoli de la violència només l’ha de tenir l’autoritat que ens representa a tots: l’ONU, i per a que aquesta pugui exercir la seva funció és necessari que els governs estatals li facin cessió de sobirania i de recursos materials i humans.
No m’atreveixo pas a dir que si no hi hagués guerra a Ucraïna ni a Gaza, el món trobaria ràpidament solucions al canvi climàtic, però, sí a dir que mentre hi hagi guerres de dimensió que comprometen estats poderosos, cap iniciativa de restauració del clima pot tenir recorregut.

Enfront les derives cap a el desastre, només hi valen realitats noves que siguin resultat de la persecució fins la implementació de les utopies. Els objectius són difícils, enormes, aclaparadors, però, no hi ha altre camí, i evadir-se’n és la pitjor actitud, doncs no evita pas la intranquil·litat quotidiana, sinó que l’empitjora.

Acudint a la menor o major satisfacció de les quatre necessitats genètiques, el període actual exigeix que l’exercici de la llibertat d’expressió, com actitud i gest de dignitat personal, sigui el caràcter més rellevant, junt amb el reforçament dels elements de reconeixement, i atenen el benestar i la seguretat com necessitats subordinades. Fer-ho al inrevés, comporta el desastre; ara recollim el resultat de vint segles d’error en la priorització.

XVI
Atena, ens estima encara?

Diversitat cultural

A capítols anteriors he explicat que centrava la narració en gairebé una única part del planeta, demanant disculpes per la forta dosi l’etnocentrisme evidenciada i demanant també una mica de temps per justificar la delimitació geogràfica de les perspectives.
Mirant enrere, encara que sigui només uns quant anys, l’explicació és de caràcter geopolític i del progrés de la ciència i la de tecnologia, quan, amb Japó a part, l’únic centre del món que en disposava eren l’occident europeu i el nord americà.
Ara aquesta perspectiva ha quedat obsoleta, gràcies al progrés a la Xina, a l’Índia i a altres societats, quan la ciència i la tècnica han deixat de ser un patrimoni gairebé exclusiu dels blancs cristians de l’hemisferi nord.

Aquí vull expressar mitjançant exemples reals, què entenc per diversitat cultural en la seva expressió més rellevant, uns viscuts personalment i altres llegits a diferents fonts.

Any 1976, a la ciutat de FreeTown capital de Sierra Leone, a la costa d’Àfrica Occidental, en un vell bus peri urbà amb dos seients a una banda del passadís i tres a l’altre.
Davant meu, al seient del mig, hi va una dona que sembla adormida, a repenjada totalment damunt de l’home que seu a la seva dreta; passa l’estona i quan el bus s’acosta a una parada, l’home que te la dona bolcada sobre seu, amb molta suavitat i intentant no despertar-la, va conduint-li el cos cap al damunt de l’home que viatja al seient de l’esquerra, que facilita l’operació de reubicació amb delicadesa i naturalitat; la dona sembla despertar, mira el seu nou coixí i continua dormint; no hi ha paraules; després l’home baixa i el bus continua. El meu company de viatge és del país, però, ha viscut a Europa i endevina la meva estranyesa; li pregunto i em diu que molt probablement aquelles tres persones no es coneixien pas, i que aquella era una imatge normal.

Any 1982 a Algèria, a la petita ciutat monumental i murallada de Gardaia, al començament del desert del Sàhara.
He estat convidat a visitar la casa familiar d’una persona del país que he conegut a l’hotel; entrem a una sala ampla i lluminosa que dona a una cuina també gran; hi ha dones, infants i adolescents de totes les edats i un parell d’homes vells, en total pot ser una vintena de persones; les dones feinegen -trien verdures i grans, molen farina i cusen o teixeixen- sense parar de parlar, mentre els petits juguen amb molt de rebombori.
Una noia jove que ha tingut bessonada, asseguda al mig de la sala, talment com un deessa nua de cintura en amunt, està alletant alhora el dos nadons, admirada de molt a prop pels infants i amb mirades de més lluny, per tothom.
L’home que m’acompanya és jove i interactua amb confiança i naturalitat amb tothom; durant la meva visita han entrat alguns homes a parlar una estona amb alguna de les dones o dels infants, m’han saludat i després han marxat. Jo, l’estranger convidat, sóc el centre d’atenció, amb moltes preguntes, tracte alegre, rialles i molta afectivitat; superada la sorpresa inicial, m’hi sento com en família.

Any 1996 al Marroc rural de les muntanyes del Gran Atlas, prop de les cascades d’Ouzud.
En una casa de pagesos, una dona jove ha parit fa pocs dies; la noia porta un vestit llarg amb una gran faixa a la cintura i a la part de dalt, dins el vestit, el nadó, pràcticament nu, pell amb pell amb la mare, hi viu els seus primers dies, setmanes i mesos. En poc temps aprèn a alletar-se quan vol, sense haver-ho de demanar; ella, amb regularitat, treu el petit del seu niu, l’apropa a terra i aquest excreta com reflex gairebé instantani; em diuen que en pocs dies ho aprenen, adopten la rutina i mai hi ha cap problema d’higiene ni mals olors.
Quan passin les setmanes i els mesos, serà el petit qui començarà a donar senyals de voler saber que hi ha més enllà de la mare, i reivindicarà llibertat de moviments, tot vivint en la felicitat que dona la seguretat, el benestar i el reconeixement que li dona la seva mare, en una continuïtat de l’embaràs. En els 4 o 5 dies i nits que vaig viure a la casa, mai vaig sentir que el nadó plorés; i en tornar-hi uns mesos després, vaig veure el seu viu interès per saber que passava fora el seu segur refugi. Una criança marsupial, perfecte pel nounat i per a la mare. La noia, pot ser el mateix dia d’haver parit, anirà a buscar llenya al bosc, o herba per als animals, o aigua a una font llunyana, sempre amb el petit a l’esquena, parlant-li.

Dos relats d’història moderna i antiga, llegits a diferents fonts:

Kerala és un dels estats de l’Índia més poblat i dels més rics, amb paràmetres de salut i ensenyament públics equiparables a molts estats europeus. L’any 1962 unes eleccions donen com vencedor a un partit polític marxista, que s’apressa a decretar canvis institucionals i estructurals seguint aquella ideologia; deu anys després, guanya les eleccions un partit que promet retornar al model econòmic capitalista, i implementa la nova política. I tota aquesta peripècia s’ha desenvolupat sense violència, quan a pràcticament arreu del planeta hauria comportat cops d’estat i ben segur que violència i morts.

Dues històries antigues, relatades per un testimoni excepcional: el marroquí del segle XIV Ibn Batouta, contemporani de Marco Polo.

En el seu gran llibre de viatges, quan va passar per Kerala, un estat ja molt ric aleshores, Ibn Batouta explica l’existència d’uns costums que la seva moral musulmana li impedia veure amb bons ulls. L’enervava que les dones eren lliures en moltes decisions, que vestien nues de cintura per amunt, i diu que malgrat insistir-hi cada dia, mai va aconseguir que les seves serventes es posessin una brusa.
Al seu retorn al Marroc, Ibn Batouta va viatjar a l’Àfrica negra, al país de l’or més enllà del gran desert del Sàhara, on va viure situacions semblants a les de Kerala, amb l’agreujant que aquí, la societat que reconeixia rellevància i llibertat a les dones era musulmana. Relata que en una ocasió, havent arribat a Oulata, a l’actual Mauritània després de dos mesos de travessa del desert a camell, va ser convidat per un notable jurista del país, amb qui havia coincidit en el llarg i difícil viatge, a visitar-lo a casa seva.
Tot just entrar, va veure una dona jove i un home, parlant i rient asseguts en un divan. Quan l’amfitrió va dir-li que aquella era la seva esposa, ell va protestar argumentant lleis i costums musulmanes. L’amfitrió va dir-li que aquell home era un amic de la seva dona, advertint que seria millor que no censurés ni expresses rebuig per comportaments semblants; va insistir en que la seva cultura era aquella i que no hi veien contradicció amb sentir-se bons musulmans. A Oulata, les dones eren el referent familiar i regien molts comerços majoristes importants.

Aquests episodis i casos són possibles perquè es donen en societats, o del tot matriarcals o amb forta empremta heretada d’aquesta benèfica anomalia cultural i social. Les explicades del Magrib, tenen el seu fonament històric en la cultura matriarcal que encara és ben viva més al sud, a algunes regions del Sahel, del Sàhara i de l’Africa Occidental. Els de Kerala s’expliquen pels mateixos antecedents; les autoritats colonials angleses, a mitjans segle XIX van derogar les lleis matriarcals pròpies d’aquest estat.
Cap de les quatre històries hauria pogut passar en una societat patriarcal; bé, amb una excepció matisada: la del bus de FreeTown, que podria haver-se viscut en una festa d’adolescents amanida amb alcohol i cànnabis.

Així, el centrar la major part de la crònica en el món blanc, occidental i cristià, hereu de l’Imperi Romà, és pel propòsit d’objectivar-lo i de criticar-lo, a causa del seu decisiu impacte en la societat, la cultura i l’economia globals.

Les dues grans societats asiàtiques, Índia i Xina, alliberades del domini colonial i sòlidament constituïdes en estats, tenen característiques tan diferents entre elles com en relació al món occidental.
Al meu entendre a l’Índia, malgrat l’empremta del sistema de castes i la mala relació entre hindús i musulmans, la gran implantació del sistema democràtic propi del sistema tribal i també herència de la lluita per la descolonització, atorguen una enorme estabilitat institucional; aquí la llibertat i el reconeixement permeten que el país funcioni malgrat les mancances en benestar material. Al meu entendre, en aquest gran país, les derives autoritàries difícilment poden arribar a consolidar règims dictatorials.

Xina presenta un panorama de futur incert, on les mancances en llibertats bàsiques i en elements de reconeixement al si de la nova societat urbana, tot i l’efecte benèfic del Confucianisme, poden portar a derives, quan el canvi climàtic provoqui restriccions en el benestar.
El sistema institucional xinès és de partit únic, i al meu entendre partit únic no ha de ser pas necessàriament sinònim d’autocràcia; el vertader problema, arreu del món i sempre, es la restricció de la llibertat d’expressió, sigui amb molts partits o amb un de sol.

"El problema escolar"

Una noticia apareguda en els media locals, regionals i de més enllà, per la seva accentuada violència: un grup de 5 o 6 infants i algun adolescent, han maltractat i violat una nena d’onze anys de la seva escola. A l’entorn escolar, circulen durant setmanes vídeos i comentaris sobre l’agressió, sense que es converteixi en noticia, fins que un germà de la víctima, també alumne del centre, veu les imatges i denuncia els fets.
Aquest és un episodi extrem, però, un dels molts que es donen a l’àmbit escolar, amb el bullyng com a problema a bastament estès; també al carrer, amb adolescents com protagonistes.

Des de fa no pas massa temps i depenent de les diferents cultures i formes socials, les actituds i comportaments agressius, i també les passives i submises, es manifesten cada vegada amb més precocitat. No es poden ignorar ni les freqüents notícies ni les estadístiques sobre actuacions violentes protagonitzades per adolescents i joves.
Hi ha episodis ben coneguts, on només es pot concloure que a molts casos, dins d’una classe escolar, les conductes dels alumnes estan polaritzades: d’una banda uns quants maltractadors i de l’altra la resta d’alumnes passius, que veuen i callen. Un panorama de present i de futur més que preocupant.
Talment com els infants dibuixen figures seguint la llei de frontalitat, que és l’estadi inicial de la capacitat d’expressar imatges, quan actuen segueixen la mateixa pauta i mostren amb grans traços propers a la caricatura la seva percepció del món, imitant els adults. L’escola és el seu micro cosmos que reflexa el món sencer, on l’abús d’uns quants provoca la inhibició de la resta. Un mecanisme après ràpidament tant pels maltractadors com pels inhibits.

Les persones que tenen experiència de tractar amb animals, expliquen d’una manera general les causes de comportaments estranys, feréstecs o violents que es puguin donar en alguns d’ells, emprant l’expressió comuna: deu haver estat escarmentat.
S’argumenta que la tendència a ser violent detectada en menors, és deguda a la influència de la pornografia, a la que poden accedir amb facilitat; però, aquest és un argument fluix i parcial, en un intent d’assenyalar culpables llunyans i sembla que inabastables, ja que per ser capaç d’exercir violència, el maltractador ha d’estar dominat prèviament per una forta dosi de tensió interna.
Es pot observar que no hi ha cap animal de cap espècie que durant la infància i l’adolescència practiqui la violència; juguen jocs aparentment violents, però, no busquen el patiment de l’altre. La violència infantil i juvenil té causes que no són naturals, i forçosament han de ser el resultat d’una criança i una “educació” errònies que els petits senten agressives, perquè intrínsecament ho són. Òbviament, no hi ha manca d’amor per part de les mares ni dels pares, però, sí d’empatia i d’informació.

Com observava preocupat W. Reich ja fa un segle, encara és molt difícil que hi hagin converses i debats públics sobre problemes associats o derivats d’una experiència conflictiva de l’afectivitat i d’un aprenentatge esbiaixat de la sexualitat, durant la infància i l’adolescència. Aquells tabús que ara semblen impossibles i ridículs, com el que impedia a les mares parlar de la menstruació a les seves filles, continuen amb molta vigència a molts llocs i en moltes persones.
Cal una reflexió i una recerca, sense límits i sense tabús, per replantejar alguns dels usos i costums arrelats que són considerats com normals, però que, inevitablement donen patiments o restriccions als petits, siguin nadons, infants o adolescents.
Per justícia envers ells, la societat ha de plantejar-se canvis de criteris i canvis d’hàbits. Hi ha coneixement i eines tècniques per detectar qualsevol angoixa, qualsevol patiment i qualsevol mancança, però, hi ha la temença que el sistema de vida diària que s’han donat les societats urbanes actuals, no pugui adoptar allò que la recerca, l’empatia i la justícia aconsellin.

Un exemple, que era tortura per als nadons i que afortunadament ja no es practica enlloc, vingut d’una mescla fatal d’excés de zel i d’ignorància: fa poc més d’un segle, immediatament després de néixer, a moltes famílies els nadons eren embolcallats i immobilitzats amb faixes de roba, talment com una mòmia egípcia; deien que era per evitar que els seus membres es podessin “desarticular”, però, era una tortura. Ara, n’hi ha d’altres, de no tant boges, però, n’hi ha.

En la distorsió de l’aprenentatge de la sexualitat, mirar enrere provoca esgarrifances, doncs el maltractament d’infants i d’adolescents ha estat una constant, no sabem des de quan, però molt antiga. Drames com la violència gratuïta i l’abús sexual, han estat el panorama comú a moltes famílies, escoles i fabriques, amb pràctiques aberrants instal·lades en la normalitat, sense preocupar a ningú més que als qui les patien. En els darrers temps, les coses han tombat a millor, però, davant les freqüents notícies, sembla que tot estigui per fer.
I aquesta nova realitat, que són les pantalles amb imatges sexuals associades a violència, se’ls posa a l’abast abans de poder discriminar. La seva exhibició hauria de ser delicte perseguit severament.

L’Organització de les Nacions Unides

Allò que estranya i preocupa, és que a totes les manifestacions contra el canvi climàtic, la reclamació de més poder per a l’ONU no es veu gairebé enlloc, quan qualsevol solució a qualsevol problema global, passa necessàriament per una Organització de Nacions Unides ben estructurada, amb capacitats legislatives, sancionadores i interventores que ara no te.
A part de reconèixer que l’ONU i les seves extensions, són les institucions que descriuen amb més realisme els problemes dels planeta i que els seus dirigents són les veus més persistents en denunciar-los, l’ONU és l’únic organisme que representa a tothom. Cal entendre que, com professionals, el seu funcionariat té la missió de tenir perspectives globals.
Pateix moltes mancances en capacitats legislatives i executives, raó per la qual les persones que es manifesten, sigui en favor de la democràcia o sigui contra el canvi climàtic, hauríem d’exigir als governs que facin cessió de sobirania a favor de l’ONU, en tots els aspectes rellevants que ens interpel·len a nivell planetari.

Es pot observar que poques de les organitzacions de la societat civil, ni les pacifistes ni tampoc les ecologistes, històricament han mirat l’ONU amb bons ulls, pot ser degut als arrels ideològics àcrates d’aquests moviments, contraris a qualsevol idea i estructura de poder. Però, amb aquesta mentalitat es facilita allò que més estimen els autòcrates i les oligarquies que tenen pretensions hegemòniques: la feblesa de les institucions globals.

L’ONU és una organització que no te vida per ella mateixa, i mentre la ciutadania no entengui la necessitat de la seva existència, la reconegui, la reivindiqui i l’exigeixi com l’eina imprescindible, els governs estatals no li cediran sobirania.
Però, sense una ONU ben legitimada, estructurada i dotada de mitjans, el món continuarà en la deriva infernal; certament, poden haver-hi pactes entre els grans estats, però, només seran eficaços si serveixen per potenciar l’ONU, doncs la consciència planetària només pot expressar-se positivament i eficientment quan la representi un organisme global.
Ara te poques capacitats i atribucions, i per ser vertaderament útil necessita canvis institucionals rellevants que, malauradament, es contemplen poc en els debats públics. La conformació actual del Consell de Seguretat, cara els problemes de medi ambient no te cap sentit i cara els conflictes armats és un fracàs continu.
Cal trobar un sistema de representació en qualsevol òrgan de l’ONU que sigui ponderat a la població, a la generació de contaminació, a la vulnerabilitat mediambiental i l’aportació de recursos per enfrontar els problemes.
Sense l’existència d’aquesta estructura de governança que és l’ONU, la deriva cap a l’extinció continuarà marcant les nostres vides, en forma de “canvi climàtic”, de més guerres, de desertificació, de contaminació, de pèrdua de biodiversitat, etc.etc.

Una reflexió senzilla ens ha de fer entendre que no hi ha cap altre camí per enfrontar el canvi climàtic, que l’organitzatiu a nivell planetari. Les salvacions individuals, o familiars, o de grup, no aporten res; ni anar a viure a la Lluna o a Mart, ni atrinxerar-se en un lloc havent-hi emmagatzemat aliments, no salvarà a ningú.

Uns quants arguments a favor de que l’ONU tingui poder polític, amb capacitat d’orquestrar diàlegs i acords, i també capacitat coactiva per deturar els conflictes armats que ara ens aclaparen:
Només l’ONU pot portar la neutralització de les guerres i l’establiment d’acords i pactes entre adversaris; no hi ha cap possibilitat de que s’emprenguin les grans reformes que exigeix la restauració del clima, mentre al planeta hi hagi guerres de dimensió entre estats poderosos; sense guerres, les dificultats són molt grans, però, amb guerres per entremig són insuperables; i la millor estratègia anti guerres és que sigui només l’ONU qui tingui el monopoli de la violència, talment com la tenen els estats actuals en relació a la seva ciutadania.
Ara, malgrat l’ONU i els diferents Tribunals de Justícia globals, entre els estats regeix “l’ull per ull, dent per dent”, però, el “canvi climàtic” obliga a superar aquest estadi bàrbar i més que mai, suïcida, i assolir un nivell de superior de civilització.

Amb l’objectiu major de deturar totes les guerres en curs, per afavorir el cessament de les hostilitats, només l’ONU pot atorgar condicions de “perdó” a aquelles persones i governs que les hagin emprés.

Només l’ONU pot donar garanties als estats productors de combustibles fòssils que estiguin disposats a tancar els seus pous i mines, fins que el clima recuperi els seus paràmetres de normalitat, amb l’establiment d’un pacte global que reconegui a aquests estats que, finalitzada la crisi climàtica, les seves reserves tornaran a tenir un lloc en el mercat energètic.

Només l’ONU pot gestionar un preu únic de l’energia, una mesura imprescindible per poder establir el pacte.

Només l’ONU, mitjançant la FAO, pot assumir la responsabilitat en la previsió de Seguretat Alimentària.

Aquestes frases són, només, enunciats de bones intencions qualificables d’utopia, però, en aquest punt de la història, veien l’accelerada degradació de la biosfera, mentre els poders violents del planeta no paren de desafiar-se-, només ens val un estat d’ànim, una actitud que cal transformar en conducta, i és la determinació de fer realitat totes les utopies, emprant la llibertat d’expressió per desarmar el supremacisme i eradicar la corrupció.

Castellers

A terres de parla catalana, existeix un joc col·lectiu que, més que un esport de risc, és un art amb risc, consistent a “construir” estructures humanes d’una alçada sorprenent, per insòlita i atrevida, sense cap altre element que persones: una damunt les espatlles de l’altra i amunt, fins a deu d’alçada.
Se’n diuen castells i les persones que en formen part castellers: infants, adolescents, joves i adults, de tots els gèneres i de totes les classes i grups socials, ho són per vocació; només cal tenir bona salut i coratge, per formar-ne part; no hi ha professionals.
Cada grup el formen unes 200 persones, assagen molt sovint i exhibeixen els seus monuments humans a les places públiques en dies festius; hi ha aconseguides diferents estructures, totes cercant la bellesa de l’obelisc. Ara hi ha més de 60 grups diferents i l’activitat ha estat reconeguda com Patrimoni Cultural per la UNESCO.
Els dedico aquest apartat -sense menystenir pas qualsevol altra manifestació organitzada de qualsevol altra societat i àmbit cultural, com una orquestra, un cor, o equip esportiu- perquè l’activitat de construir castells conté tots els caràcters imprescindibles per a ser considerat el model perfecte de societat humana davant qualsevol repte rellevant: valentia personal i de grup, sentit d’individualitat, empatia, solidaritat, absència d’autoritarisme, energia, esforç físic i mental, sacrifici i una enorme capacitat organitzativa, tot al servei d’un propòsit estètic viscut en un ambient general d’alta tensió i risc d’accident, on ni “tu calla, aquí mano jo” ni tampoc “tonto l´últim” no hi tenen lloc.
Cada casteller sap que si perd la concentració per un instant, o si no pot controlar un tremolor del genoll, tota l’estructura caurà, alguns companys poden resultar lesionats i serà un fracàs del grup; cada casteller sent físicament, emocionalment i sentimentalment l’esforç dels seus companys, perquè viu intensament el procés de construcció del castell, tant en pujar-lo com en baixar-lo. Cada casteller se sent part insubstituïble del gran joc.

Els caràcters propis dels castellers, que són tots virtuts, no són pas teòrics ni bons propòsits a aconseguir, sinó realitats vivencials que tots i cada una d’elles i d’ells experimenten durant el temps de construir-lo i de construir-lo. Sí que hi ha bons propòsits, però, sobretot hi ha experiències personals sentides de manera grupal, que resulten absolutament imprescindibles per poder bastir qualsevol castell de més de tres pisos; només cal provar l’enorme dificultat fins la impossibilitat, d’intentar-ho. Hi ha una gran preparació i aprenentatge tècnic i psicològic al darrera.
Sovint hi ha exhibicions i competicions públiques de castells entre grups diferents, i aleshores aflora un altre caràcter, que és també virtut: els membres d’un grup s’alegren i aplaudeixen l’èxit dels seus rivals de concurs.
Les societats i les cultures actuals estem mancades, en qualitat i en intensitat, dels caràcters propis dels castellers, i ens enriqueix una mirada cap aquestes atrevides, admirables i belles realitzacions. En elles, no hi ha pas projecte educacional ni discurs moral; hi ha, senzillament, una generosa voluntat col·lectiva, tècnicament competent i extraordinàriament organitzada, amb gran riscos i esforços individuals, de generar bellesa i regalar-la al poble que, amb l’ai al cor i les emocions alterades, aplaudeix amb passió cada intent, cada èxit i cada caiguda.

Antígona

Una realitat estadística, segons estudis d’opinió, és que la ciutadania considera la corrupció un problema greu, només quan és recent un cas cridaner, per després posar en primer lloc o bé l’atur, o la inseguretat ciutadana, o la immigració, o el cost de la vida o de l’habitatge o, fins i tot el medi ambient; quan la corrupció organitzada és, excepte els terratrèmols, els volcans, els meteorits i els huracans, l’origen de tots els grans problemes que s’abaten sobre la ciutadania.

Tenint en compte la dimensió i la persistència del problema, ens fem un mal favor el suposar només ignorància; el meu parer és que a partir d’una certa edat, tothom és perfectament conscient de quin és el problema troncal, però, mirem cap a un altra banda per una malaltissa renúncia a exercir la llibertat per defensar la col·lectivitat.
També pot ser que aquesta tolerància sigui un reflex del supremacisme de grup o bé individual; tolerem la corrupció perquè percebem que els poders vigents, d’una manera o d’altra ens protegeixen enfront uns altres poders latents o emergents, tement que enderrocant els “nostres” corruptes serem més vulnerables enfront els que tenen menys privilegis que nosaltres. La ciutadania que per un factor o altre se sent privilegiada, mostrarà tolerància a la corrupció, fins que senti que el seus benestar i seguretat estan greument amenaçats.

La causa per la qual som incapaços d’anticipar-nos per evitar el dolor, la va apuntar a mitjans segle XVIII un dels més prominents il·lustrats, Jean Jaques Rousseau, que en el seu assaig El Contracte Social escriu:

. . . . . . renunciar a la llibertat és renunciar a la condició d’home, als drets de la humanitat i fins i tot als seus deures. No hi ha compensació possible per a qui renuncia a tot. Aquesta renuncia és incompatible amb la naturalesa de l’home: desfer-se de la llibertat és desfer-se de la moralitat.

Resumint, exercir la llibertat a favor de la col·lectivitat és el comportament obligat per la pròpia naturalesa humana, i les mancances de rigor moral es paguen en mancances de rigor intel·lectual.
Tant treball, tant sacrifici i tant talent expressats durant centenes de mil·lennis, per acabar abocats a un desastre vergonyant i tràgic. Sembla que Prometeu ens va fer un mal regal.

Acabo aquesta breu crònica que abraça un milió d’anys, amb un paràgraf escrit per Sòfocles en la seva obra tràgica Antígona.
L’equivalent actual a Sòfocles seria un persona que hagués guanyat el Nobel de Literatura i uns quants Óscars de Hollywood; aplaudit, admirat, respectat i venerat pels seus contemporanis de les ciutats de cultura grega de la Mediterrània i, amb una llarga interrupció, per desconeixement, també per nosaltres. Va néixer l’any 497 a.C. a l’època de la gloriosa República d’Atenes, i segons testimonis antics va escriure 123 obres de les quals ens han arribat 114, poques completes i la majoria només fragments.

Antígona, una noia jove, és l’heroïna que públicament desafia l’autòcrata, desobeint el mandat d’aquest de deixar sense enterrar el germà de la noia, com revenja per una suposada deslleialtat d’aquest envers la ciutat. No hi ha càlcul de guanys en ella, només amor pel germà mort i honor enfront la tirania. Valenta i amb ple coneixement, es guanya la condemna a mort.
Sòfocles fa recitar el cor:

Moltes coses són admirables, però cap és més admirable que l’ésser humà. Ell és qui a l’altre costat de la mar escumejant es trasllada, portat pel vent impetuós per damunt les ones que braman al seu entorn; a la més excelsa de les deesses, a la Terra incorruptible i incansable conrea amb la llaura, que donant voltes any rere any tomba amb l’ajut de la raça cavallar. I de la raça lleugera de les aus s’apodera estenent xarxes, i també de les bèsties salvatges i dels peixos de la mar, amb cordes teixides l’habilitat de l’home s’expressa. Amb el seu enginy domestica a la fera salvatge que viu a la muntanya, i al crinat cavall i al indòmit brau esquerp els fa estimar el jou. I en l’art de la paraula, i en el pensament subtil com el vent, i en les assemblees que donen lleis a la ciutat s’ha fet mestre, i també en evitar les molèsties de la pluja, de la intempèrie i del inhabitable hivern. Tenint recursos per a tot, no es queda sense ells davant el futur. Només contra la mort no troba remei, però sap prevenir-se de les molestes malalties, procurant evitar-les. I posseint la industriosa habilitat de l’art més del que podia esperar-se, actua unes vegades bé o en altres s’arrossega cap el mal, conculcant les lleis de la pàtria i el sagrat jurament fet davant els deus.
Aquell que, ocupant un alt càrrec en la ciutat s’habitua al mal per atrevit, és indigne de viure en ella: que mai sigui el meu hoste i menys el meu amic aquell que tals coses faci.

Humor

L’amor, la bellesa i l’humor no ens salvaran pas dels desastres del “canvi climàtic”, però, com a estats d’ànim especials segur que serveixen per sentir-nos humans i suportar-los i enfrontar-los millor. Com cloenda, no sabent com expressar ni el primer ni la segona, ho faig amb dos acudits ja antics, que no puc pas recordar on els he sentit. Pot ser del gran Eugenio ?

Acudit 1.

Dos vells amics, que es reconeixen des de sempre, un com optimista i l’altre com pessimista, es troben pel carrer.
L’optimista diu: la fruita ja no té gust de fruita, ni la carn de carn, ni el cafè de cafè !; tenies tota la raó, quan ja fa anys deies que acabaríem menjant merda !
El pessimista respon: el problema no és pas aquest, el problema és que no n’hi haurà per a tothom !

Acudit 2.

El dia de mercat setmanal, dos vells amics es troben i saluden; un d’ells porta un pesant sac a l’esquena, que es mou contínuament.
L’amic 1, diu: Què hi portes al sac, que belluga tant ?
L’amic 2, respon: Vinc de comprar porcs per engreixar, m’han dit que és molt bon negoci.
Una setmana després, els dos amics es tornen a trobar; abans de que el seu amic pregunti, el criador de porcs li diu que ha decidit ampliar el negoci i que ha comprat uns quants garrins més, que porta al sac.
I així, unes quantes setmanes, amb el porcater sempre carregat amb el sac ple de bellugats garrins.
Intrigat, un dia l’amic li diu al porcater: Conec casa teva, és petita i estic intrigat per saber on poses tants porcs.
El porcater respon: Els que vaig comprar la setmana passada ja he hagut de tancar-los a la meva habitació, i a aquests petits els tancaré a sota el llit.
L’amic diu: Quina pudor ! deu ser insuportable !
I el porcater respon: Sí, ja hi he pensat en això, però, que s’aguantin !

Francesc Ventura Sala
23 d’abril de 2025